Desvirtuar (també) el batxillerat? No, gràcies! – Gerard Furest

Article a càrrec de Gerard Furest Dalmau, professor i representant de la Intersindical-CSC a Barcelona.

Els darrers anys, i podem dir que la pràctica s’ha accelerat en temps de pandèmia, no han estat poques les vegades que el Departament d’Educació ens ha desconcertat amb les seves ocurrències. El passat 12 de novembre es va publicar als mitjans la darrera, de gran importància en el sistema (i els criteris) d’avaluació, i que va caure com un gibrell d ‘aigua freda entre bona part del col·lectiu docent: el departament ha aprovat unes instruccions que permetran que els estudiants puguin obtenir el títol de Batxillerat amb matèries suspeses sempre que la nota mitjana superi l’aprovat. A més, s’establirà el recurs de la repetició per tal d’assolir els continguts no aprovats com una pràctica merament excepcional, limitada al fins ara reduït nombre de casos d’alumnes que, en els ensenyaments postobligatoris, no fan absolutament res (i res vol dir res, no poc) a les aules.

Al respecte, a alguns professors de Secundària, que també ho hem estat de Batxillerat, ens assalten uns dubtes i reflexions que creiem legítims i fonamentats:

-El sentit de les instruccions que es van publicar oficialment el dia 13 de novembre se circumscriu realment a la situació singular que estem vivint, marcada per una pandèmia terrible que sotragueja (també) la pràctica educativa i la presencialitat als centres, o bé està pensada per a ser implementada amb vocació de permanència? Pel que s’afirma, són mesures temporals, però la història, i encara més la de l’educació, que experimenta uns canvis legislatius tan sovintejats i lamentables, està plena de mesures que tenien en un principi un caire i que finalment n’han tingut un altre. És per això que és lícit desconfiar dels nous criteris, perquè ens semblen un precedent que envia un missatge perillós al conjunt de la societat i que desprestigia, encara més, el valor del que es fa als centres.

-El sistema educatiu ja compta, de fa anys, amb un precedent en la desvirtuació dels criteris d’avaluació i promoció de l’alumnat: el de l’ESO. En aquesta etapa, es pot donar el cas que hi hagi alumnes amb dues o més matèries suspeses que promocionin automàticament de curs, en alguns casos per decisió de la Junta Docent. També hi ha casos d’alumnat que promociona de curs amb totes, o quasi totes, les matèries suspeses, sense que la justificació tingui sempre a veure amb Necessitats Educatives Especials. La pregunta pertinent és: aquesta pràctica respon realment a la finalitat de millorar l’educació del país i la praxi d’ensenyament-aprenentatge, o és una via de justificació pedagògica a través d’un argumentari determinat que, al capdavall, només està pensada pel departament com a operació de maquillatge de les xifres oficials de repetició i reeiximent del sistema educatiu?

-El sentit dels criteris de promoció que ja tenim, als quals sembla que s’hi afegiran els que el departament ha ideat per a Batxillerat, no suposarà una nova estocada en el ja prou minvat prestigi intern (als centres) i extern (a la societat) del col·lectiu docent? No implicarà, a la pràctica, un entrebanc més a la ja prou complexa tasca d’atenció a múltiples factors que ha de tenir en compte un docent per a poder realitzar la seva feina com cal? El fet de tenir a l’aula alumnes que segurament, en haver-hi una rebaixa del nivell d’exigència acadèmica, se sentiran desmotivats, i que per tant potser mostraran conductes més disruptives que en altres circumstàncies, no serà també una manera d’agreujar la ja prou difícil gestió d’aula amb què es troba molt professorat a molts instituts del nostre país?

Una major desmotivació de l’alumnat, que pot redundar també en un major estrès i desmotivació del professorat, en aquest cas de Batxillerat, no implica també una desvirtuació de l’educació i dels seus valors? L’educació, al capdavall, la fan persones, bé sigui alumnat, bé sigui professorat, i influir en el seu estat motivacional o anímic té, per descomptat, una repercussió fefaent en la pràctica educativa. Caldria, per tant, que el departament, que sovint fa la sensació que actua més per pressupòsits teòrics o objectius allunyats de la realitat, tingués present el factor de l’empatia amb les persones que són als centres a l’hora de redactar instruccions o altra mena de disposicions relacionades amb l’educació.

-Per últim, les instruccions, que es diuen temporals, i que caldrà veure si realment ho són, reforcen clarament la idea dels centres docents estacionaris, i del professorat que té com a principal missió tenir cura i vigilància dels fills mentre les famílies compleixen la seva jornada laboral. Conceptualment, per tant, l’ensenyament i l’educació passen a un segon pla, i la prioritat ja no és ensenyar en bones condicions, sinó que això esdevé en tot cas la cirereta d’un pastís pensat per a una altra finalitat.

Per totes aquestes reflexions que hem descabdellat, i segurament per moltes altres implicacions que poden arribar a tenir, és pel que alguns, com a docents que trepitgem els instituts i creiem saber què s’hi cou, ens oposem i oposarem a qualsevol mesura o instrucció que ens sembli lesiva per al prestigi de la pràctica docent. Ben al contrari, pensem que un nivell d’exigència adequat a l’alumnat comporta una millor convivència als instituts. Sempre tenint present, per descomptat, la gran diversitat que hi ha a les aules del país i la innegociable sensibilitat vers les Necessitats Educatives Especials de qui les requereixi. De la capacitat de conjuminar uns factors i altres en depèn, en bona part, el futur formatiu i humà de les noves generacions d’aquest país.

image_pdfimage_print