Les escoles i instituts del país han arribat a una situació límit. No es pot continuar normalitzant la precarietat estructural que arrosseguen de fa anys. No és una problemàtica interna dels centres ni una qüestió que afecti només el nostre col·lectiu, sinó que impacta directament en els infants, els joves i les seves famílies, i compromet el futur col·lectiu.
Dia rere dia, es fa evident a les aules una realitat que ha esdevingut insostenible: manca de recursos humans i materials, ràtios elevades, diversitat mal atesa, problemes greus de convivència, situacions d’assetjament escolar, patiment emocional i desigualtats socials que condicionen el procés d’aprenentatge. Totes aquestes qüestions recauen massa sovint sobre un personal educatiu que sosté el sistema amb un esforç extraordinari i un desgast personal inassumible.
Els i les mestres fan molt més del que els pertoca. Se’ls exigeix que siguin, alhora, docents, educadors emocionals, mediadors de conflictes, referents socials i un suport constant per a alumnat i famílies. Aquesta sobrecàrrega no és justa ni viable, i posa en risc tant la salut del personal educatiu com la qualitat educativa que mereixen els infants i joves.
Les famílies, per la seva banda, veuen com l’escola —que hauria de ser un espai segur, inclusiu i protector— sovint no pot donar resposta a totes les necessitats que se li plantegen. Això genera angoixa, desconfiança i desigualtats, especialment entre l’alumnat en una situació de vulnerabilitat més alta.
Sense recursos no hi ha escola inclusiva
L’educació és la base de la igualtat d’oportunitats, de la cohesió social i del benestar col·lectiu. Sense una educació forta i ben dotada, no hi ha una societat justa possible.
És per això que La Intersindical denunciem que no es pot parlar d’escola inclusiva ni de benestar emocional sense recursos reals. No n’hi ha prou amb discursos ni amb protocols buits: calen equips educatius complets, estables i reconeguts, capaços d’abordar les necessitats educatives, socials i emocionals de l’alumnat.
En aquest sentit, la incorporació estructural de la figura de l’educador/a social als centres educatius és imprescindible. No com un recurs puntual ni excepcional, sinó com a part essencial de l’equip educatiu.
El paper imprescindible de les educadores i educadors socials
Les educadores i educadors socials aporten una mirada social, preventiva i comunitària que permet abordar tot allò que condiciona l’aprenentatge més enllà de l’aula: la convivència, el vincle educatiu, la vulnerabilitat social i emocional i la relació entre l’escola, les famílies i l’entorn.
Treballen colze a colze amb els docents i les famílies perquè:
- cap infant quedi enrere
- cap jove es perdi pel camí
- cap família se senti sola davant les dificultats
Prescindir d’aquesta figura als centres educatius, especialment als de màxima complexitat, és una decisió política que empitjora l’atenció a l’alumnat i precaritza encara més el sistema educatiu públic.
Una reivindicació compartida i necessària
El col·lectiu de 85 educadors i educadores socials que van ser apartats dels centres el setembre passat ha mantingut, des d’aleshores, una activitat constant de denúncia. Ha estat present al Parlament de Catalunya, s’ha reunit amb la consellera d’Educació i el seu equip, i ha iniciat contactes amb forces polítiques, sindicats i entitats socials.
Les seves demandes són plenament compartides per La Intersindical, que fa temps que defensem públicament:
- Que les places d’educadors i educadores socials siguin estructurals, amb la creació del cos corresponent dins del Departament d’Educació.
- El retorn als centres de màxima complexitat, on aquesta figura és més necessària, treballant amb equips socials complets amb TS i TIS.
- El reconeixement del grup A1, d’acord amb les funcions i responsabilitats que desenvolupen.
Actualment, el col·lectiu està pendent d’una segona compareixença al Parlament, aquesta vegada amb el suport de la majoria parlamentària. Ara, però, és clau sumar el màxim nombre de suports i adhesions de la comunitat educativa i social perquè la pressió col·lectiva és imprescindible per a fer possible aquest canvi.
La Intersindical, per una educació de qualitat
Aquesta no és una lluita corporativa. És una lluita pels drets dels infants i joves, pel benestar de les famílies i per la dignitat de l’educació pública. La Intersindical exigim responsabilitat política, una inversió real i un compromís ferm amb una educació que no només ensenyi, sinó que també acompanyi.
