La Intersindical i la COS fem bloc en defensa de l’escola catalana

La Intersindical i la COS, sindicats independentistes i de classe, hem comparegut conjuntament en l’inici del procés de negociació amb el Departament d’Educació per defensar el model d’escola catalana davant les polítiques educatives actuals.

En aquest marc, hem presentat un llistat conjunt de mesures que situen al centre no només la millora de les condicions laborals del professorat, sinó també la necessitat de defensar un model propi d’escola, arrelat al país, amb la llengua catalana com a eix vertebrador, prou recursos per garantir la inclusió i un currículum coherent amb la realitat social i nacional de Catalunya.

Aquest posicionament ens diferencia clarament dels sindicats de la mesa sectorial, que limiten les seves reivindicacions a aspectes parcials i estrictament laborals. Des de La Intersindical i la COS defensem que no hi pot haver una educació pública de qualitat sense sobirania educativa, ni sense una aposta clara per un model d’escola diferenciat del de l’Estat espanyol.

Considerem que la lluita pels salaris, les ràtios i la reducció de la burocràcia és imprescindible, però insuficient si no va acompanyada d’un compromís ferm amb la llengua catalana com a llengua vehicular, amb els recursos necessaris per fer real l’escola inclusiva i amb un currículum propi que respongui a les necessitats del país.

Amb aquest bloc sindical, reafirmem que la defensa dels drets laborals i la defensa de l’escola catalana són inseparables. Sense llengua, sense recursos i sense capacitat de decisió pròpia, no hi ha educació pública de qualitat ni futur com a país.

Comunicat_LaIntersindical_COS




Els serveis mínims que pretén imposar la Generalitat buiden de contingut el dret de vaga a l’educació

La Intersindical hem estat presents a la reunió convocada en el marc de la vaga educativa de l’11 de febrer, en la qual el Departament d’Educació ha exposat la seva proposta de serveis mínims.

Aquesta proposta parteix d’una visió profundament equivocada del sistema educatiu. El Departament planteja percentatges elevats de personal i presències obligatòries als centres que desnaturalitzen el dret de vaga i redueixen l’educació a una funció purament assistencial.

La Intersindical denunciem que aquesta concepció entén els centres educatius com espais de custòdia, en què l’objectiu principal és “tenir l’alumnat col·locat”, encara que no hi hagi una activitat educativa real. L’educació no és un aparcament, ni el professorat és personal de vigilància.

Els serveis mínims només es poden justificar en situacions de risc real i objectivable. La proposta del Departament, però, estableix presències estructurals als centres, fixa percentatges del 50% o superiors en diversos serveis i es fonamenta en extensos informes tècnics amb l’objectiu d’inflar artificialment l’impacte social de la vaga. Tot plegat, per justificar una restricció del dret de vaga que no respon a cap necessitat real.

Aquesta estratègia no busca garantir drets, sinó neutralitzar el conflicte i limitar l’exercici d’un dret fonamental com és el dret de vaga.

En absència d’acord, serà el Departament de Treball qui dictarà els serveis mínims els dies vinents. L’experiència ens mostra que sovint aquests se situen en un suposat punt intermig entre la proposta sindical i la del Departament. Tot i això, advertim que qualsevol servei mínim que no sigui estrictament imprescindible continuarà sent abusiu, i per tant La Intersindical l’impugnarem als tribunals.

La Intersindical reafirmem que defensar el dret de vaga és defensar l’educació pública. Sense una capacitat de protesta real, no hi ha millores possibles ni dignificació del sistema educatiu.




La força de la lluita neix als centres i als carrers, no als despatxos

Els docents de Catalunya fa mesos que s’estan organitzant de manera sostinguda i creixent per donar resposta a la situació límit que viu l’educació pública. Cada cop més centres del país disposen d’assemblees de treballadores actives, i les assemblees de zona per coordinar centres són més nombroses i fortes que mai. Aquesta coordinació assembleària s’ha convertit en una eina clau d’organització col·lectiva, amb capacitat real de debat, presa de decisions i acció conjunta, tal com s’està evidenciant arreu del pais.

Aquest procés no és improvisat ni reactiu. Des de finals del curs anterior hi ha docents implicats activament en l’organització de la vaga, fins al punt que l’inici d’aquest curs ja va estar marcat per veus que plantejaven començar-lo amb una vaga indefinida des del primer dia. Paral·lelament, moltes assemblees de centre s’estan organitzant per impulsar accions descentralitzades com talls de carreteres i altres formes de protesta arreu del país. Aquestes dinàmiques són un indicador clar del grau de malestar acumulat, però també de les ganes de lluita i de la consciència col·lectiva que s’està generant als centres educatius.

Aquest malestar no és fruit d’un conflicte puntual, sinó de polítiques sostingudes de desinversió i de decisions que han afeblit estructuralment l’educació pública, especialment als territoris i centres més vulnerabilitzats. Polítiques que evidencien el menysteniment cap a l’educació pública i els seus treballadors, sobretot perquè s’han ignorat permanentment les seves demandes.

Decisions com l’avançament de l’inici de curs, el calendari escolar imposat sense consens, els processos de selecció de direccions o la manca de reconeixement i consolidació de figures professionals clau als centres han anat tensant la corda durant mesos.

En aquest context, la coordinadora de sindicats de la mesa —on només hi són presents USTEC, ASPEPC, CCOO, CGT i UGT— ha decidit impulsar una proposta de vaga que consisteix en només tres jornades per a cada treballador: una l’11 de febrer i dues més durant el mes de març, una de les quals es faria simultàniament a tot el país i l’altra a nivell de demarcació. Aquesta coordinadora exclou deliberadament alguns dels sindicats més combatius del país, com La Intersindical, malgrat que hem estat tot el curs demanant, per activa i per passiva, formar-ne part.

Cal deixar clar que aquesta exclusió no respon a criteris de representativitat. Hi ha sindicats estatals que compten amb menys de delegats que La Intersindical i, així i tot, tenen veu i vot dins la coordinadora, mentre que La Intersindical en queda fora. Aquesta decisió política empobreix el debat, debilita la unitat real del moviment docent i desconnecta la convocatòria de vaga de la força assembleària que s’està construint als centres.

La Intersindical dona suport a totes les mobilitzacions que es facin al país per millorar l’educació pública i les condicions laborals dels docents. També considerem positiva la idea de repartir els dies de vaga entre els docents: al mes de març hi haurà 5 dies de lluita, però cada docent només n’haurà de descomptar dos de la seva nòmina. Aquest plantejament permet allargar el pols al govern sense descapitalitzar tant als treballadors. Ara bé, considerem que aquesta proposta és absolutament insuficient. Ho hem dit públicament en diverses ocasions: apostem per una mobilització continuada, sostinguda en el temps i sense data de caducitat, que permeti guanyar el pols al govern i forçar un canvi real de rumb.

Posar el govern contra les cordes és l’única manera d’aconseguir millores significatives. Parlem de la necessitat d’invertir centenars de milions d’euros per a revertir la desinversió crònica que pateix el sistema educatiu públic català. Això no s’aconsegueix amb tres dies de vaga concentrats en poques setmanes, sinó amb una lluita que no estigui acotada a un termini curt i que generi una pressió real i sostinguda.

Pel que fa als motius de la convocatòria, si bé compartim la majoria de reivindicacions dels sindicats majoritaris (salaris, ràtios, recursos, democràcia i currículums), en trobem a faltar una de clau, que ha de ser vertebradora de l’educació a Catalunya: l’ús del català com a única llengua vehicular a Catalunya. La Intersindical contestem amb un no rotund a la imposició de percentatges lingüicides per part dels jutges espanyols, i exigim al Departament d’Educació que vetlli pel compliment de la vehicularitat del català a les aules del país. Tampoc oblidem el deute amb els docent per la retallada dels sexennis, l’avançament del calendari escolar, la lluita per una escola realment inclusiva, el reconeixement (també salarial) dels mestres de primària que han de passar al cos A1 igual que els de secundària ni deixem de reivindicar la jornada continuada com a marc horari general de la jornada escolar a Catalunya.

A més, la voluntat de la coordinadora de sindicats d’emmarcar tota la negociació dins la mesa sectorial d’educació és un error estratègic greu. La mesa és un espai on l’administració té un pes determinant i on s’exclouen alguns dels sindicats més combatius. L’experiència ens ho demostra: quan s’han aconseguit millores significatives, com la reducció de l’hora lectiva, ha estat gràcies a negociacions canalitzades a través de comitès de vaga plurals, més representatius i arrelats als centres, i no pas dins els límits estrets de la mesa sectorial.

Per tot això, La Intersindical reafirmem una aposta clara i coherent amb el moviment real que s’està construint als centres: una vaga que s’allargui en el temps, planificada des d’ara per incrementar la pressió sobre el govern, i un model de negociació més representatiu, que superi el marc restrictiu de la mesa sectorial i posi al centre la veu de les treballadores organitzades.

La força del conflicte no neix als despatxos. Neix als centres. I és des d’aquí que cal construir la lluita.




Iniciem un nou cicle de mobilitzacions per defensar l’educació pública i els drets laborals

Fa anys que denunciem una situació insostenible al sistema educatiu català:

  • una pèrdua continuada de poder adquisitiu des del 2009,

  • una manca de finançament i incompliment de la LEC,

  • la pèrdua de democràcia als centres i una interinitat cronificada,

  • una sobrecàrrega de feina creixent,

  • i decrets imposats sense els recursos necessaris.

Aquesta degradació de les condicions laborals repercuteix directament en la qualitat de l’educació que oferim a l’alumnat i en la cohesió del sistema públic.

Per això, convoquem tot el personal educatiu a la manifestació del 15 de novembre, a les 12 h, a plaça Urquinaona (Barcelona), que acabarà amb una concentració a plaça Sant Jaume, davant del Palau de la Generalitat.

Els objectius d’aquest nou cicle de mobilitzacions són clars:

  • Recuperar el poder adquisitiu i millorar els salaris.

  • Fer efectiva una vehicularitat real del català als centres educatius.

  • Reduir la burocràcia i eliminar càrregues innecessàries.

  • Rebaixar ràtios i ampliar plantilles per garantir una educació inclusiva de qualitat.

  • Derogar els decrets de plantilles, autonomia de centres i direccions.

Tal com ja vam anunciar al setembre, caldran mobilitzacions massives i una vaga sostinguda en el temps per assolir aquestes reivindicacions. La Intersindical mantenim la nostra aposta per la unitat sindical i per pressionar abans de l’aprovació dels pressupostos.

A més, animem tots els centres educatius a impulsar assemblees per organitzar el col·lectiu docent i la comunitat educativa amb la màxima eficàcia i força.

L’educació pública no pot esperar més. Recuperem el que és nostre i defensem el futur del país.

La mobilització és l’únic camí!




La Intersindical donem suport a la vaga del personal PAE del 8 d’abril

La Intersindical donem ple suport a la jornada de vaga convocada el dimarts 8 d’abril pel personal laboral d’atenció educativa (PAE), una mobilització necessària i legítima per exigir la reclassificació professional i la dignificació de les condicions laborals del col·lectiu.

El personal PAE —educadores d’educació especial (EEE), integradores socials (INS), tècniques especialistes en educació infantil (TEEI) i fisioterapeutes— desenvolupa un paper essencial als centres educatius. Són professionals amb titulació, formació específica i un alt grau d’implicació, que dia a dia fan possible una escola més inclusiva i una millor atenció a l’alumnat. Acompanyen, escolten, intervenen, adapten i creen les condicions perquè totes les criatures puguin aprendre i créixer en igualtat de condicions. El sistema educatiu públic no pot funcionar sense elles.

Cal que aquestes professionals siguin reconegudes com el que són. És per això que reclamem:

  • La reclassificació del personal PAE, amb el corresponent augment de sou.
  • L’actualització urgent del conveni col·lectiu, que és del 2004-2008 i fa anys que hauria d’haver estat renegociat.
  • La integració del personal PAE dins la Direcció General de Professorat i Personal de Centres Públics, per reconèixer-ne la naturalesa educativa i no merament assistencial.

La Intersindical, malgrat no haver estat convidada a participar en la convocatòria, considera imprescindible estar al costat del personal PAE en aquesta mobilització. Ho fem per coherència amb el nostre compromís amb la comunitat educativa i amb la defensa dels drets laborals de totes les treballadores dels centres públics.

Reiterem la nostra defensa d’un sistema educatiu públic, inclusiu i de qualitat, en què cada professional sigui valorada i retribuïda de forma justa.

El 8 d’abril sumem forces pel reconeixement del PAE. Ens hi va la dignitat i el futur de l’escola pública.

La Intersindical hi serem. Perquè sense el PAE, l’escola no funciona.

SOM IMPRESCINDIBLES!