La força de la lluita neix als centres i als carrers, no als despatxos
Els docents de Catalunya fa mesos que s’estan organitzant de manera sostinguda i creixent per donar resposta a la situació límit que viu l’educació pública. Cada cop més centres del país disposen d’assemblees de treballadores actives, i les assemblees de zona per coordinar centres són més nombroses i fortes que mai. Aquesta coordinació assembleària s’ha convertit en una eina clau d’organització col·lectiva, amb capacitat real de debat, presa de decisions i acció conjunta, tal com s’està evidenciant arreu del pais.
Aquest procés no és improvisat ni reactiu. Des de finals del curs anterior hi ha docents implicats activament en l’organització de la vaga, fins al punt que l’inici d’aquest curs ja va estar marcat per veus que plantejaven començar-lo amb una vaga indefinida des del primer dia. Paral·lelament, moltes assemblees de centre s’estan organitzant per impulsar accions descentralitzades com talls de carreteres i altres formes de protesta arreu del país. Aquestes dinàmiques són un indicador clar del grau de malestar acumulat, però també de les ganes de lluita i de la consciència col·lectiva que s’està generant als centres educatius.
Aquest malestar no és fruit d’un conflicte puntual, sinó de polítiques sostingudes de desinversió i de decisions que han afeblit estructuralment l’educació pública, especialment als territoris i centres més vulnerabilitzats. Polítiques que evidencien el menysteniment cap a l’educació pública i els seus treballadors, sobretot perquè s’han ignorat permanentment les seves demandes.
Decisions com l’avançament de l’inici de curs, el calendari escolar imposat sense consens, els processos de selecció de direccions o la manca de reconeixement i consolidació de figures professionals clau als centres han anat tensant la corda durant mesos.
En aquest context, la coordinadora de sindicats de la mesa —on només hi són presents USTEC, ASPEPC, CCOO, CGT i UGT— ha decidit impulsar una proposta de vaga que consisteix en només tres jornades per a cada treballador: una l’11 de febrer i dues més durant el mes de març, una de les quals es faria simultàniament a tot el país i l’altra a nivell de demarcació. Aquesta coordinadora exclou deliberadament alguns dels sindicats més combatius del país, com La Intersindical, malgrat que hem estat tot el curs demanant, per activa i per passiva, formar-ne part.
Cal deixar clar que aquesta exclusió no respon a criteris de representativitat. Hi ha sindicats estatals que compten amb menys de delegats que La Intersindical i, així i tot, tenen veu i vot dins la coordinadora, mentre que La Intersindical en queda fora. Aquesta decisió política empobreix el debat, debilita la unitat real del moviment docent i desconnecta la convocatòria de vaga de la força assembleària que s’està construint als centres.
La Intersindical dona suport a totes les mobilitzacions que es facin al país per millorar l’educació pública i les condicions laborals dels docents. També considerem positiva la idea de repartir els dies de vaga entre els docents: al mes de març hi haurà 5 dies de lluita, però cada docent només n’haurà de descomptar dos de la seva nòmina. Aquest plantejament permet allargar el pols al govern sense descapitalitzar tant als treballadors. Ara bé, considerem que aquesta proposta és absolutament insuficient. Ho hem dit públicament en diverses ocasions: apostem per una mobilització continuada, sostinguda en el temps i sense data de caducitat, que permeti guanyar el pols al govern i forçar un canvi real de rumb.
Posar el govern contra les cordes és l’única manera d’aconseguir millores significatives. Parlem de la necessitat d’invertir centenars de milions d’euros per a revertir la desinversió crònica que pateix el sistema educatiu públic català. Això no s’aconsegueix amb tres dies de vaga concentrats en poques setmanes, sinó amb una lluita que no estigui acotada a un termini curt i que generi una pressió real i sostinguda.
Pel que fa als motius de la convocatòria, si bé compartim la majoria de reivindicacions dels sindicats majoritaris (salaris, ràtios, recursos, democràcia i currículums), en trobem a faltar una de clau, que ha de ser vertebradora de l’educació a Catalunya: l’ús del català com a única llengua vehicular a Catalunya. La Intersindical contestem amb un no rotund a la imposició de percentatges lingüicides per part dels jutges espanyols, i exigim al Departament d’Educació que vetlli pel compliment de la vehicularitat del català a les aules del país. Tampoc oblidem el deute amb els docent per la retallada dels sexennis, l’avançament del calendari escolar, la lluita per una escola realment inclusiva, el reconeixement (també salarial) dels mestres de primària que han de passar al cos A1 igual que els de secundària ni deixem de reivindicar la jornada continuada com a marc horari general de la jornada escolar a Catalunya.
A més, la voluntat de la coordinadora de sindicats d’emmarcar tota la negociació dins la mesa sectorial d’educació és un error estratègic greu. La mesa és un espai on l’administració té un pes determinant i on s’exclouen alguns dels sindicats més combatius. L’experiència ens ho demostra: quan s’han aconseguit millores significatives, com la reducció de l’hora lectiva, ha estat gràcies a negociacions canalitzades a través de comitès de vaga plurals, més representatius i arrelats als centres, i no pas dins els límits estrets de la mesa sectorial.
Per tot això, La Intersindical reafirmem una aposta clara i coherent amb el moviment real que s’està construint als centres: una vaga que s’allargui en el temps, planificada des d’ara per incrementar la pressió sobre el govern, i un model de negociació més representatiu, que superi el marc restrictiu de la mesa sectorial i posi al centre la veu de les treballadores organitzades.
La força del conflicte no neix als despatxos. Neix als centres. I és des d’aquí que cal construir la lluita.
