La Intersindical hem estat presents a la reunió convocada en el marc de la vaga educativa de l’11 de febrer, en la qual el Departament d’Educació ha exposat la seva proposta de serveis mínims.

Aquesta proposta parteix d’una visió profundament equivocada del sistema educatiu. El Departament planteja percentatges elevats de personal i presències obligatòries als centres que desnaturalitzen el dret de vaga i redueixen l’educació a una funció purament assistencial.

La Intersindical denunciem que aquesta concepció entén els centres educatius com espais de custòdia, en què l’objectiu principal és “tenir l’alumnat col·locat”, encara que no hi hagi una activitat educativa real. L’educació no és un aparcament, ni el professorat és personal de vigilància.

Els serveis mínims només es poden justificar en situacions de risc real i objectivable. La proposta del Departament, però, estableix presències estructurals als centres, fixa percentatges del 50% o superiors en diversos serveis i es fonamenta en extensos informes tècnics amb l’objectiu d’inflar artificialment l’impacte social de la vaga. Tot plegat, per justificar una restricció del dret de vaga que no respon a cap necessitat real.

Aquesta estratègia no busca garantir drets, sinó neutralitzar el conflicte i limitar l’exercici d’un dret fonamental com és el dret de vaga.

En absència d’acord, serà el Departament de Treball qui dictarà els serveis mínims els dies vinents. L’experiència ens mostra que sovint aquests se situen en un suposat punt intermig entre la proposta sindical i la del Departament. Tot i això, advertim que qualsevol servei mínim que no sigui estrictament imprescindible continuarà sent abusiu, i per tant La Intersindical l’impugnarem als tribunals.

La Intersindical reafirmem que defensar el dret de vaga és defensar l’educació pública. Sense una capacitat de protesta real, no hi ha millores possibles ni dignificació del sistema educatiu.

El Departament d’Educació ha presentat a la Mesa Sectorial del Personal Docent l’esborrany de la resolució que regularà les adjudicacions de destinacions provisionals per al curs 2026-2027. Lluny de corregir les disfuncions greus dels darrers cursos, el Departament ha confirmat la seva aposta per consolidar el model de provisió que es deriva del Decret de Plantilles, aprofundint en un sistema que debilita els principis de transparència, objectivitat i igualtat d’oportunitats.

Què ha comunicat el Departament

El Departament ha explicat que la resolució està pensada per agilitzar les adjudicacions i fer-les tan aviat com sigui possible, tot garantint un marge temporal per a reclamacions. Ha afirmat que el procés s’està treballant conjuntament amb els serveis territorials per ajustar-lo a les demandes del professorat.

En relació amb el model de provisió, el Departament manté i reforça les places amb perfil professional. Ha reconegut que el llistat de perfils necessita una revisió profunda, però ha admès que no s’arriba a temps per aplicar-la aquest curs. Tot i això, es permetrà crear nous perfils a partir del curs vinent, sempre que s’adeqüin al PEC i al Projecte de Direcció del Centre.

El Departament recupera i amplia l’ús de les entrevistes com a mecanisme de selecció, que s’aplicaran als centres de màxima complexitat, als llocs amb perfil professional, als llocs específics temporals i als SIEI. Només queden exemptes d’entrevista les places temporals d’aula d’acollida.

Pel que fa al procediment, s’estableix una sola convocatòria. El personal interí hi participa en fases posteriors al funcionariat de carrera i no pot ser objecte de proposta de centre. El professorat en pràctiques no pot ser proposat i haurà de presentar dues sol·licituds: una com a possible funcionari i una altra, voluntària, com a interí.

El Departament també manté el procediment previ, que permet al professorat ja destinat en serveis educatius sol·licitar mobilitat dins del mateix servei territorial cap a llocs de la mateixa tipologia.

En cas de no obtenir destinació, es manté l’adjudicació d’ofici en segona volta, afegint llocs no demanats, especialitats reconegudes ordinàries, llocs de suport a l’educació inclusiva i determinats centres en peticions àmplies de municipi, zona o comarca.

Finalment, el Departament ha reiterat que defensa el Decret de Plantilles com a marc del model de provisió i que donarà resposta a les qüestions plantejades a la propera mesa sectorial.

Un model que normalitza la selecció discrecional

La Intersindical denunciem que aquest plantejament consolida un sistema de selecció discrecional del professorat, en què les direccions acumulen un poder excessiu en la configuració de les plantilles en detriment dels criteris objectius d’antiguitat, mèrit i capacitat.

Tal com ja vam analitzar a Selecció de docents per les direccions: cap a un model a dit a les escoles de Catalunya, l’extensió dels perfils, les entrevistes i les propostes de centre aproxima el funcionament del sistema educatiu a lògiques pròpies de l’empresa privada, incompatibles amb una administració pública que hauria de garantir drets i igualtat d’oportunitats.

El fet que el Departament permeti crear nous perfils sense haver revisat els existents, i que aquestes places quedin fora del Concurs General de Trasllats, redueix l’oferta real de places, dificulta l’obtenció de destinació definitiva i limita el dret a la mobilitat del professorat.

Opacitat i inseguretat jurídica

La Intersindical alertem que la generalització de les entrevistes i del procediment previ incrementa l’opacitat del sistema. El Departament afirma que Inspecció vetllarà perquè no hi hagi amiguismes, però no estableix mecanismes clars de control ni de rendició de comptes, ni garanteix que les persones no seleccionades rebin informació motivada sobre les decisions preses.

A això s’hi suma un procediment de reclamacions clarament insuficient: terminis molt curts, resolucions definitives que actuen com a notificació sense resposta individualitzada i una manca de seguretat jurídica que, curs rere curs, acaba generant conflictes, recursos i situacions personals greus.

Un pas més en la degradació del sistema públic

La Intersindical defensem que l’escola pública necessita plantilles estables, seleccionades amb criteris objectius i transparents, i no un sistema basat en la confiança personal, la competència entre centres i la precarització del professorat.

El Departament, lluny de rectificar, opta per aprofundir en un model que fragmenta el sistema, afebleix els drets laborals i posa en risc la cohesió de l’educació pública. Davant d’això, continuarem denunciant aquest model i defensant un sistema de provisió just, transparent i al servei del conjunt de la comunitat educativa.

Els docents de Catalunya fa mesos que s’estan organitzant de manera sostinguda i creixent per donar resposta a la situació límit que viu l’educació pública. Cada cop més centres del país disposen d’assemblees de treballadores actives, i les assemblees de zona per coordinar centres són més nombroses i fortes que mai. Aquesta coordinació assembleària s’ha convertit en una eina clau d’organització col·lectiva, amb capacitat real de debat, presa de decisions i acció conjunta, tal com s’està evidenciant arreu del pais.

Aquest procés no és improvisat ni reactiu. Des de finals del curs anterior hi ha docents implicats activament en l’organització de la vaga, fins al punt que l’inici d’aquest curs ja va estar marcat per veus que plantejaven començar-lo amb una vaga indefinida des del primer dia. Paral·lelament, moltes assemblees de centre s’estan organitzant per impulsar accions descentralitzades com talls de carreteres i altres formes de protesta arreu del país. Aquestes dinàmiques són un indicador clar del grau de malestar acumulat, però també de les ganes de lluita i de la consciència col·lectiva que s’està generant als centres educatius.

Aquest malestar no és fruit d’un conflicte puntual, sinó de polítiques sostingudes de desinversió i de decisions que han afeblit estructuralment l’educació pública, especialment als territoris i centres més vulnerabilitzats. Polítiques que evidencien el menysteniment cap a l’educació pública i els seus treballadors, sobretot perquè s’han ignorat permanentment les seves demandes.

Decisions com l’avançament de l’inici de curs, el calendari escolar imposat sense consens, els processos de selecció de direccions o la manca de reconeixement i consolidació de figures professionals clau als centres han anat tensant la corda durant mesos.

En aquest context, la coordinadora de sindicats de la mesa —on només hi són presents USTEC, ASPEPC, CCOO, CGT i UGT— ha decidit impulsar una proposta de vaga que consisteix en només tres jornades per a cada treballador: una l’11 de febrer i dues més durant el mes de març, una de les quals es faria simultàniament a tot el país i l’altra a nivell de demarcació. Aquesta coordinadora exclou deliberadament alguns dels sindicats més combatius del país, com La Intersindical, malgrat que hem estat tot el curs demanant, per activa i per passiva, formar-ne part.

Cal deixar clar que aquesta exclusió no respon a criteris de representativitat. Hi ha sindicats estatals que compten amb menys de delegats que La Intersindical i, així i tot, tenen veu i vot dins la coordinadora, mentre que La Intersindical en queda fora. Aquesta decisió política empobreix el debat, debilita la unitat real del moviment docent i desconnecta la convocatòria de vaga de la força assembleària que s’està construint als centres.

La Intersindical dona suport a totes les mobilitzacions que es facin al país per millorar l’educació pública i les condicions laborals dels docents. També considerem positiva la idea de repartir els dies de vaga entre els docents: al mes de març hi haurà 5 dies de lluita, però cada docent només n’haurà de descomptar dos de la seva nòmina. Aquest plantejament permet allargar el pols al govern sense descapitalitzar tant als treballadors. Ara bé, considerem que aquesta proposta és absolutament insuficient. Ho hem dit públicament en diverses ocasions: apostem per una mobilització continuada, sostinguda en el temps i sense data de caducitat, que permeti guanyar el pols al govern i forçar un canvi real de rumb.

Posar el govern contra les cordes és l’única manera d’aconseguir millores significatives. Parlem de la necessitat d’invertir centenars de milions d’euros per a revertir la desinversió crònica que pateix el sistema educatiu públic català. Això no s’aconsegueix amb tres dies de vaga concentrats en poques setmanes, sinó amb una lluita que no estigui acotada a un termini curt i que generi una pressió real i sostinguda.

Pel que fa als motius de la convocatòria, si bé compartim la majoria de reivindicacions dels sindicats majoritaris (salaris, ràtios, recursos, democràcia i currículums), en trobem a faltar una de clau, que ha de ser vertebradora de l’educació a Catalunya: l’ús del català com a única llengua vehicular a Catalunya. La Intersindical contestem amb un no rotund a la imposició de percentatges lingüicides per part dels jutges espanyols, i exigim al Departament d’Educació que vetlli pel compliment de la vehicularitat del català a les aules del país. Tampoc oblidem el deute amb els docent per la retallada dels sexennis, l’avançament del calendari escolar, la lluita per una escola realment inclusiva, el reconeixement (també salarial) dels mestres de primària que han de passar al cos A1 igual que els de secundària ni deixem de reivindicar la jornada continuada com a marc horari general de la jornada escolar a Catalunya.

A més, la voluntat de la coordinadora de sindicats d’emmarcar tota la negociació dins la mesa sectorial d’educació és un error estratègic greu. La mesa és un espai on l’administració té un pes determinant i on s’exclouen alguns dels sindicats més combatius. L’experiència ens ho demostra: quan s’han aconseguit millores significatives, com la reducció de l’hora lectiva, ha estat gràcies a negociacions canalitzades a través de comitès de vaga plurals, més representatius i arrelats als centres, i no pas dins els límits estrets de la mesa sectorial.

Per tot això, La Intersindical reafirmem una aposta clara i coherent amb el moviment real que s’està construint als centres: una vaga que s’allargui en el temps, planificada des d’ara per incrementar la pressió sobre el govern, i un model de negociació més representatiu, que superi el marc restrictiu de la mesa sectorial i posi al centre la veu de les treballadores organitzades.

La força del conflicte no neix als despatxos. Neix als centres. I és des d’aquí que cal construir la lluita.