La Intersindical veiem amb preocupació l’increment de la violència als centres educatius de Catalunya. Tant la violència horitzontal entre alumnes com les agressions que pateix el personal docent per part d’alumnes i famílies estan creixent de manera alarmant. Davant d’aquesta situació, hem elaborat una Guia Bàsica que explica detalladament el protocol que cal seguir en aquests casos i què hem d’esperar de la direcció i del Departament.

Els incidents de violència no són exclusius d’un sol municipi, sinó que es presenten arreu del país, i afecten negativament el clima educatiu i la seguretat dels nostres centres. Per això La Intersindical fem una crida a tot el personal educatiu a unir-se i participar activament a les mobilitzacions programades per exigir un canvi significatiu en els protocols de seguretat i suport als docents.

El cas de Sant Adrià de Besòs ha posat en relleu aquesta problemàtica, amb un increment d’agressions físiques i verbals tant per part d’algunes famílies com de l’alumnat. Els docents d’aquesta localitat han denunciat la ineficàcia dels protocols actuals, que no només no protegeixen les víctimes, sinó que les exposen encara més. La situació ha arribat a tal punt que molts mestres es veuen obligats a denunciar de manera personal, amb el risc de represàlies.

En resposta a aquesta situació d’indefensió, el col·lectiu docent de Sant Adrià de Besòs ha organitzat diverses mobilitzacions per visibilitzar el seu malestar i exigir solucions reals. La pròxima concentració tindrà lloc el dia 4 de juny a les 17.15 h a la Plaça de la Vila de Sant Adrià de Besòs. La Intersindical donem suport total a aquesta iniciativa i convidem tot el personal educatiu i a la comunitat a participar-hi activament, sigui del municipi que sigui.

A sota d’aquesta notícia hi trobareu la “Guia de violència a les aules”, que us serà de gran ajuda per entendre millor el protocol que cal seguir en casos de violència als centres educatius. També us animem a difondre el cartell de la concentració per assegurar una participació massiva.

La vostra participació és clau per aconseguir un canvi significatiu i garantir un entorn educatiu segur i respectuós per a tothom. Us esperem el 4 de juny!

actuacio_situacio_de_violencia_gener_2024 (1)

La Inspecció de Treball ha confirmat les irregularitats en les pràctiques de Formació Professional a l’Institut de l’Ebre de Tortosa denunciades per La Intersindical. Segons l’informe de la Inspecció, els alumnes signaven convenis amb l’empresa Ebresoft Consulting S.L., però en realitat feien les pràctiques al mateix institut i es dedicaven al manteniment informàtic del centre.

Els alumnes no coneixien els seus tutors d’empresa i no rebien cap formació ni seguiment per part d’Ebresoft, la qual cosa contravé de manera flagrant la normativa de Formació Professional. A més, molts d’ells no havien signat cap conveni de pràctiques ni estaven donats d’alta a la Seguretat Social, la qual cosa els deixava desprotegits en cas d’accident laboral. Aquestes irregularitats es van denunciar per primera vegada a l’octubre, i han estat confirmades per diversos testimonis i exalumnes del centre.

L’informe de la Inspecció de Treball detalla que els alumnes eren remunerats mitjançant xecs nominatius o transferències bancàries emeses per l’Institut de l’Ebre i per Ebresoft. L’empresa cobrava de l’institut per les tasques de manteniment que, en realitat, duien a terme els alumnes. Aquests fets han estat qualificats d’emmascarament d’una relació laboral ordinària sota la cobertura de convenis de pràctiques.

La Inspecció de Treball ha imposat per aquestes irregularitats una sanció de 42.000 €, que se suma a un deute pendent de 8.876 € amb la Seguretat Social per les quotes no pagades. La Intersindical hem criticat reiteradament que els Serveis Territorials d’Educació no actuessin abans tot i conèixer les irregularitats des del novembre passat.

Per tot això, demanem la destitució immediata de la direcció de l’institut, així com una revisió integral del sistema de Formació Professional per garantir la qualitat i la seguretat de les pràctiques. Els centres educatius no poden contribuir de cap manera a la precarització que pot suposar la implementació de l’FP dual imposada per la nova llei d’FP.

Aquest abús posa de manifest la necessitat d’un major control i supervisió per part de les autoritats educatives per evitar que es repeteixin casos semblants i assegurar que els alumnes de Formació Professional rebin una educació i unes pràctiques de qualitat en condicions legals i segures.

Després d’un període de tensions laborals a l’escola “Bambini” Montjuïc Girona International School, un grup de treballadors i ex-treballadors ha decidit presentar una demanda de reclamació de quantitats on demanen que se’ls pagui la part del sou de l’any 2023 que els pertoca segons conveni. Recordem que l’empresa va mantenir durant mesos una situació d’irregularitat en què els treballadors i treballadores cobraven aproximadament un 30% per sota del que marcava el conveni de sector, fins que un pacte amb el sindicat UGT va acordar mantenir la retallada.  

Els demandants, afiliats al sindicat La Intersindical, també han fet denúncies  a la Inspecció de Treball després de detectar diverses irregularitats relatives al calendari laboral, la gestió horària i a un possible cas d’intrusisme laboral que ja s’ha posat en coneixement del Col·legi de Psicòlegs. 

Malgrat els successius intents d’acord, i davant la negativa de l’empresa, els i les treballadores demandants consideren esgotada la via del pacte i han iniciat la via legal.

El judici ha quedat convocat el març del 2025. 

Els últims anys, la Formació Professional (FP) ha guanyat pes, amb un augment del 32,6% en la matriculació d’alumnes en cinc anys. Aquest increment evidencia la importància de l’FP com a eina clau per a la integració sociolaboral dels joves. No obstant això, els alumnes migrants en situació irregular es troben amb barreres significatives que limiten les seves oportunitats de formació i desenvolupament professional.

Una resolució recent del Departament d’Educació ha establert que els estudiants d’FP que no disposen de documents legals de residència hauran de fer activitats alternatives a les pràctiques en empreses, ja que la seva situació administrativa impedeix que es puguin donar d’alta a la Seguretat Social. Aquestes activitats poden incloure projectes, treballs de síntesi o similars, amb l’objectiu de proporcionar les competències que s’adquiririen durant les pràctiques empresarials. Tot i això, la càrrega de treball només ha de ser equivalent, com a mínim, a la meitat de les hores de pràctiques, la qual cosa suposa un desavantatge clar respecte als seus companys amb situació de regularització. Això suposa un nou increment de feina per als docents, que hauran de dissenyar i preparar aquestes activitats substitutòries.

Aquesta situació és conseqüència directa de la Llei d’Estrangeria, que imposa obstacles significatius a la regularització dels migrants. La reforma del Reglament de la Llei Orgànica 4/2000 continua sent una llosa insalvable per als migrants que no compleixen els requisits econòmics i administratius necessaris per obtenir un permís de treball. El fet que el permís de residència per arrelament per formació no permeti treballar, sinó només estudiar, a banda de l’esmentat problema, també complica la subsistència dels alumnes durant aquest període de formació.

L’educació i, en particular, la Formació Professional, són fonamentals per a la integració dels joves migrants. La reforma recent de l’FP a Espanya ha augmentat significativament les hores de Formació en Centres de Treball, i reconeix la importància de les pràctiques laborals com a part essencial del procés formatiu. Aquestes pràctiques no només proporcionen experiència real en el camp laboral, sinó que també faciliten la creació de xarxes professionals i la possibilitat de trobar feina després de finalitzar els estudis.

La decisió de limitar l’accés dels alumnes migrants a les pràctiques en empreses posa en evidència un clar cas de racisme institucional, on els drets i les oportunitats no són iguals per a tots. Aquesta exclusió no només afecta el seu aprenentatge i experiència professional, sinó que també perpetua les barreres estructurals que dificulten la seva integració efectiva a la societat. Mentre que es reconeix la importància de les pràctiques per a alguns alumnes, per a altres aquestes oportunitats són negades per raons administratives, la qual cosa és una mostra clara d’una discriminació institucionalitzada.

És cabdal que les polítiques educatives i laborals siguin inclusives i garanteixin igualtat d’oportunitats per a tots els estudiants, amb independència de la seva situació administrativa. Això inclou la revisió de les normatives que impedeixen l’alta a la Seguretat Social d’estudiants migrants, així com la implementació de mesures que assegurin que tots els alumnes puguin accedir a les mateixes oportunitats de formació i pràctiques.

En un moment en què l’FP té un paper central al sistema educatiu espanyol, és vital abordar les desigualtats existents i assegurar que tots els joves, inclosos els migrants en situació irregular, tinguin les mateixes oportunitats d’aprenentatge i desenvolupament professional. Només així es podrà avançar cap a una societat més justa i inclusiva, en la qual l’educació sigui realment un motor d’integració i igualtat.

El curs 2024/25 suposarà un canvi significatiu en l’organització de la Formació Professional (FP) amb la implementació de la Llei Orgànica 3/2022. Aquesta llei, que entrarà en vigor amb el Reial decret estatal 659/2023 el pròxim 1 de setembre, busca integrar i qualificar millor tant joves com adults, però genera una notable controvèrsia en el col·lectiu docent.

Novetats en Currículums i Gestió Docent

S’han activat els nous currículums d’FP, disponibles a la plataforma XTEC, amb unes orientacions poc detallades sobre l’organització dels nous mòduls. A més, segons el Departament, s’han assegurat hores addicionals per adaptar-se als canvis i mantenir les plantilles actuals, i per cobrir àrees com el català professional, la digitalització i la sostenibilitat, però dubtem del compromís per mantenir plantilles en un futur. Educació també preveu un augment del suport per a la internacionalització i els programes duals, i proporcionar més hores per a aquestes iniciatives.
S’ha informat molt tard i malament, i ara, a correcuita, des de l’Administració es demana amb urgència al centres educatius concrecions en l’organització pel curs vinent.

Modificacions en l’Estada a Empresa

Una de les modificacions més notòries és la nova estructura dels mòduls, que ara inclouran una estada obligatòria en empreses, amb l’objectiu d’integrar alguns resultats d’aprenentatge. Aquesta part comptarà un 10% de la nota final del mòdul. No s’ha planificat l’increment d’hores necessàries per a l’organització addicional que comportarà el nou model i a la vegada poder comtinuar atenent els alumnes que faran FCT amb el pla antic. També caldrà que els centres tinguin en compte l’augment proporcional de les hores que els tutors de primer curs dediquin a les pràctiques.

La Perspectiva de la Intersindical

Malgrat les intencions d’integració i millora, La Intersindical expressa una crítica contundent a l’aplicació de la nova llei, i posa sobre la taula preocupacions sobre una possible privatització de l’FP i una reducció preocupant dels mòduls professionalitzadors inherents del cicle formatiu, necessaris per al correcte desenvolupament a l’àmbit laboral. Alertem sobre la potencial orientació de l’FP cap a les necessitats immediates de les empreses en detriment de l’educació integral dels estudiants. Un exemple d’això és el nou mòdul de sostenibilitat fet per la Fundació Naturgy.

Preocupacions de Seguretat i Qualificació

Hi ha dubtes importants sobre la formació en riscos laborals i la qualitat de l’ensenyament a dins de les empreses, així com preocupacions sobre qui serà responsable en cas d’accidents. La nova normativa també genera incertesa sobre qui impartirà els mòduls de llengües i si els canvis podrien diluir els estàndards educatius i professionals. De la mateixa manera, hi ha dubtes sobre el mòdul de digitalització, amb un nivell molt complex i especialitzat. Creiem que tindria sentit fer-lo com a curs d’especialització i no com un mòdul dins dels cicles formatius, la majoria dels quals necessiten treballar altres competències informàtiques més específiques en el seu àmbit.

Demanda de Planificació i Participació

Comtinuem reclamant que l’aplicació de la llei s’ajorni per permetre una planificació més detallada i la participació activa de tots els actors afectats. S’ha menystingut el rol del professorat, al qual no s’ha involucrat en el disseny del ‘mapa de l’FP’, essencial per garantir que els canvis reflecteixin les necessitats locals i regionals. S’ha informat tard i malament. A hores d’ara no sabem què passarà amb els alumnes de primer que tinguin pendents mòduls o unitats formatives.

Conclusió

Mentre l’Administració propugna els beneficis d’aquesta transformació, La Intersindical n’exigim una revisió crítica, que posi el focus en una implementació que tingui en compte els interessos i necessitats dels estudiants i professionals de l’educació. La precipitació en aquests canvis afectarà negativament la qualitat de la Formació Professional a mitjà termini. S’està desmantellant l’FP que havia aconseguit guanyar-se un prestigi que no tenia en anys anteriors amb uns canvis que es fan sense criteris pedagògics. És per això que demanem amb urgència un debat obert i participatiu sobre el futur de l’FP.

I Introducció

En aquest article ens proposem analitzar la situació de l’ús de la llengua catalana als centres d’educació pública de Catalunya i el paper que hi juguen les Aules d’Acollida. Avui dia, tot i la vigència d’un model que dona preeminència legal a l’ús del català a l’escola, podem observar com es produeix, a diversos indrets de Catalunya i de manera progressiva, un procés de substitució del català pel castellà. 

En aquest sentit, cal recordar que el sistema educatiu públic té el deure de garantir l’aprenentatge del català a una població nouvinguda cada cop més nombrosa i que arriba de manera intermitent durant el curs escolar. I és aquí on entren de manera decisiva les Aules d’Acollida, (AA d’ara endavant) com a eina de recepció i normalització lingüística.

Amb aquest escrit, el nostre objectiu és triple: oferir una mirada actualitzada sobre aquesta qüestió i les problemàtiques que l’envolten; interpel·lar les autoritats del país perquè s’afanyin a dotar l’ensenyament públic dels recursos que ens calen per afrontar aquesta autèntica crisi; i, en tercer lloc, que l’Administració activi tots els recursos que té al seu abast –la inspecció educativa inclosa- per tal de complir amb la legislació vigent en relació amb la vehicularitat de la llengua catalana. 

Per últim, voldríem cridar l’atenció a la societat civil per tal que prengui consciència dels seus drets lingüístics i de la responsabilitat de cadascú a l’hora de salvaguardar el major patrimoni cultural immaterial que té Catalunya, que és la seva llengua pròpia.   

II La davallada continua del català  

Que el català està cada cop més arraconat, fins al punt de veure amenaçada la seva supervivència com a llengua viva, és una situació que és denunciada de fa anys, tant per part d’especialistes com d’associacions de defensa de la llengua. Alguns estudis recents han fet palès, per exemple, que als patis de les escoles i instituts catalans l’ús de la llengua autòctona ha descendit a un alarmant 34%. Aquesta dada constitueix només una petita demostració de com els efectes de la submissió lingüística es multipliquen a una velocitat de vertigen, o que es nodreixen, entre d’altres factors, de les mancances d’un sistema d’educació pública que no compta amb els recursos ni amb la voluntat política de fer realitat una vehicularitat que, a dia d’avui, només existeix a la teoria i a la ment d’unes autoritats polítiques molt allunyades de la realitat quotidiana de l’escola catalana.

Aquest trencaclosques es veu agreujat per les intromissions judicials i les pressions de grupuscles de dreta i extrema dreta. En el moment d’escriure aquestes línies, encara estem sota l’espasa de Dàmocles d’una possible sentència judicial que, sense cap consens polític, pot anul·lar el model d’immersió lingüística per imposar percentatges obligatoris de classes en castellà. Aquesta barrabassada, que s’amaga rere una demanda, aparentment inofensiva, de «llibertat d’escollir la llengua d’escolarització  dels alumnes», el que fa és vehicular el vell objectiu verbalitzat al seu moment pel Ministre d’Educació del PP, José Ignacio Wert: «espanyolitzar» els nens catalans, fent possible viure i treballar a Catalunya sense cap necessitat de conèixer ni fer servir la llengua catalana. Dit d’una altra manera: expedir el certificat de defunció del català com a llengua viva.  

La Intersindical Educació comptem amb dades pròpies gràcies a la posada en marxa de la nostra bústia de queixes lingüístiques, que en el període d’un any va rebre desenes de denúncies de famílies d’arreu el país queixant-se de l’incompliment dels Projectes Lingüístics de Centre. Hi ha centres en els quals la llengua catalana gairebé que ha desaparegut del currículum, sent la classe de català un dels pocs espais on l’alumnat té l’opció de conèixer la llengua autòctona del país. 

III Paper de les Aules d’Acollida

De forma paral·lela a la denúncia de la crisi del model lingüístic, també fa molt  temps que, com a sindicat, denunciem la situació de precarietat de les AA. El març del 2021 el nostre delegat Toni Casserres publicava un article molt documentat a El Punt Avui en el qual, malgrat definir les AA com un «recurs estratègic per a la continuïtat de la llengua i per combatre la segregació i oferir una educació realment inclusiva», no dubtava a exposar-ne amb claredat les limitacions. En efecte, per assolir l’objectiu d’ensenyar el català als alumnes d’origen estranger, cal una política molt més àmplia que confiar-ho tot a les AA. Les seves limitacions venen marcades per factors que convé recapitular.

En primer lloc, Casserres afirma que «la literatura científica que avala la immersió i l’acollida lingüística estableix clarament la diferència entre el que és un domini de la llengua bàsic per a la interacció més immediata (coneguda en anglès com a BICS), i la competència lingüística necessària per poder seguir uns aprenentatges acadèmics (CALP) en la llengua vehicular.» En altres paraules, el primer límit d’una aula d’acollida que funcioni en tota regla, és que només està dissenyada per a assolir el primer i més bàsic objectiu de l’aprenentatge. Casserres afirma que, per a la segona fase, la de CALP, «el Departament d’Educació no ha establert cap recurs específic de manera general i estable, i cada centre se n’ha sortit com ha pogut.»

En segon lloc, hi ha la constatació de que no s’ha ni tan sols complert amb el punt anterior, ja que, a partir del curs 2009-2010, a l’inici de les brutals retallades que havia de patir l’educació pública, es va experimentar una reducció constant del nombre d’aules d’acollida, que van passar de 1236 el curs 2008-2009, a només 587 el curs 2016-2017. Això significa que una quantitat indeterminada d’alumnes nouvinguts no han tingut accés al recurs de l’AA. 

I, en tercer lloc, la denúncia de com el cop de les retallades contra les AA no ha estat només quantitatiu, sinó també qualitatiu. Casserres també alertava de com es va passar de treballar amb personal especialitzat en l’ensenyament de la llengua i que tenia l’estabilitat necessària per a mantenir el vincle amb els alumnes i garantir l’aprenentatge, a trencar aquesta continuïtat donant les tutories d’AA a docents sense experiència que acabaven d’aterrar als centres.

D’aquesta manera, podem afirmar que els alumnes estrangers no compten ni amb prou recursos ni prou suport per a aprendre el català, la qual cosa afecta a nivell general les seves possibilitats d’èxit acadèmic, la seva integració social i, de retruc, la salut de la llengua catalana, greument amenaçada per la globalització i, com ja hem assenyalat, la subordinació lingüística.

Per tot plegat, Toni Casserres finalitzava el seu article amb una reflexió punyent i una pregunta incòmoda: «Si el nostre sistema educatiu no és capaç de garantir ni la immersió lingüística a tots els alumnes nascuts al país ni l’aprenentatge de la llengua als alumnes que s’hi incorporen des d’arreu del món, quin és el futur que té el català a l’ensenyament? I, en el fons, quin futur té com a llengua?»

  A les limitacions esmentades per Casserres hi hem d’afegir altres problemàtiques que minimitzen el seu impacte positiu. El primer element que caldria remarcar és l’escassa transparència pel que fa a la regulació de les AA. La normativa pública vigent es limita a determinar aspectes metodològics i paràmetres de funcionament bàsics, com ara fixar en 12 el nombre màxim d’alumnes que de manera simultània poden fer ús de l’AA, o restringir a un màxim de dos cursos l’estada d’un alumne a l’AA. 

Això no obstant, aspectes decisius com ara els criteris que es fan servir per a l’assignació o el tancament d’un AA en un centre determinat no estan regulats per cap normativa. Només hi ha directrius i recomanacions que no es fan públiques i sense força legal que els directors de centre reben a inici de curs. És aleshores quan es determinen qüestions d’importància, com ara que el nombre mínim d’alumnes nouvinguts per a concedir el recurs sigui de 8, de 10 o de 12, segons les característiques del centre.

La conseqüència és que a Catalunya hi ha molts centres educatius als quals, a l’inici de curs, se’ls nega la dotació d’AA, i han d’incorporar a l’aula ordinària alumnes nouvinguts que no entenen la llengua, amb tots les dificultats que això genera. Sol passar també que, les setmanes o mesos següents, per obra i gràcia de la matrícula viva, molts d’aquests centres arriben o superen amb escreix el mínim necessari per a la concessió de l’AA i, després de demanar als Serveis Territorials d’Educació corresponents l’obertura del recurs, s’han de carregar de paciència durant setmanes o fins i tot mesos fins que finalment se’ls concedeix.

Un altre aspecte extranormatiu i sotmès a les regles de l’ambigüitat és el fet d’excloure a priori del còmput per a l’assignació d’un AA els alumnes nouvinguts provinents de països de parla llatina, com els hondurenys, argentins o romanesos. Es considera que aquest alumnat, pel fet de conèixer el castellà o alguna altra llengua de l’arbre llatí, no necessita cap recurs extraordinari per a l’aprenentatge del català. Amb aquesta decisió, el Departament obvia el fet que molts d’aquests alumnes no han tingut una escolarització amb un nivell homologable a la catalana o europea, i que el fet de saber parlar només castellà i ser incorporats a l’aula ordinària de cop i sense cap preparació prèvia dinamita, a la pràctica, els fonaments de la immersió lingüística, i provoca que els alumnes catalanoparlants hagin de renunciar al català per a comunicar-se amb els seus nous companys.  

Hem de destacar que les limitacions per a la concessió d’un AA no obeeixen a criteris pedagògics ni socials, sinó exclusivament econòmics. Es poden comprovar, un cop més, les conseqüències negatives de l’incompliment flagrant i sostingut en el temps per part de l’Administració de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC), que marca en el 6% del PIB el pressupost mínim per a l’educació pública.

També incideix negativament en l’efectivitat de l’acció de les AA l’escassa continuïtat i la nul·la formació específica del personal docent que hi està assignat. Efectivament, com que les AA són cada cop més inestables, doncs un mateix centre veu com, any rere any, aquest recurs es concedeix o es denega en funció de la variabilitat de la matrícula. Per consegüent, el personal que hi treballa també és constantment rellevat, i amb cada canvi es perd l’experiència acumulada i el savoir faire indispensable per a garantir l’obtenció de rèdits en la gestió d’aquest recurs.

IV Conclusions

La llengua catalana es troba en perill, tant pels efectes de la globalització com pels defectes en l’aplicació com a llengua vehicular del sistema educatiu. Les Aules d’Acollida són una eina imprescindible per a l’aprenentatge del català per part dels alumnes nouvinguts i un element fonamental per a garantir la cohesió social dins les aules. De cap manera podem parlar d’escola inclusiva si una part cada cop més nombrosa de l’alumnat de les nostres escoles no domina la llengua autòctona de la terra d’acollida.

Per tot això, les AA han de ser considerades un recurs estratègic en el qual no es pot regatejar el pressupost ni escatimar despeses a la hora d’obrir, mantenir i ben dotar aquesta eina de país. 

És urgent actualitzar la normativa que les regula, i que s’eliminin totes les traves que en limiten el desplegament. No hi pot haver un nombre mínim d’alumnes per a concedir una dotació, i s’han de garantir tant l’estabilitat del professorat que es dedica a aquesta tasca crucial com l’accés a una formació continuada i de qualitat per a millorar-ne els resultats. 

Som conscients que, fent tot això, desplegant a cada escola i institut un AA, no podrem garantir en un cent per cent la consecució dels objectius que ens plantegem. No obstant això, sí que estem segurs que farem un pas de gegant cap endavant.

Jorge Morales

Campllong, 28 de febrer de 2024

El passat dijous 16 de maig es van publicar al DOGC les noves taules salarials de l’educació concertada. Si fins ara, a les acaballes del curs 2023/2024, s’aplicaven les taules del 2022, ara es començaran a aplicar les del 2023. 

Les titularitats del centres han d’actualitzar salaris i abonar retroactivament els increments des del gener de 2023, i tenen per a fer-ho un marge de fins a dos mesos després de la publicació de l’acord. Als centres amb representació de La Intersindical els nostres delegats treballaran per tal que s’apliquin com més aviat millor. 

Les podeu consultar al següent enllaç: https://educacio.intersindical-csc.cat/conveni-collectiu-i-taules-salarials/