El passat 22 de desembre el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar un decret que, amb l’objectiu d’evitar contagis derivats de les trobades mantingudes durant el període de Nadal, ampliava el període no lectiu fins al divendres 8 de gener (un dia més del que estava previst).

Malgrat que el decret no establia que els treballadors i les treballadores de l’educació haguessin de recuperar aquella jornada, les direccions de diversos centres concertats estaven plantejant a les seves plantilles que haurien de fer-ho.

Per tal d’impedir que cap direcció pogués imposar aquest greuge als seus treballadors i treballadores, la Intersindical ens hem adreçat a la Direcció General de Centres Concertats i Centres Privats del Departament d’Educació, obtenint el compromís que comunicarà a les direccions dels centres que no hi ha cap motiu per interpretar que s’hagi de recuperar aquella jornada.

Els 4 sindicats representants de la immensa majoria del professorat de formació professional seguim demanant la derogació de la Llei 10/2015 de formació i qualificacions professionals, que implica el desmantellament i la desregularització de l’FP i afavoreix la gestió poc transparent dels recursos públics.

El sindicat republicà es consolida dia a dia com a quarta força a l’educació concertada i els centres de la Fundació Jesuïtes Educació en són un exemple.

A l’Escola Jesuïtes Casp la Intersindical guanyà les darreres eleccions i obtingué la presidència del comitè d’empresa. La gran tasca desenvolupada pels nostres sis delegats ha facilitat la popularització del projecte, i cada cop més treballadors i treballadores d’altres centres educatius del grup opten per afiliar-s’hi.

La constitució de la secció sindical d’empresa de la Fundació Jesuïtes Educació permetrà donar una major cobertura a aquestes noves afiliacions i afavorirà l’expansió del sindicat en aquells centres. També facilitarà un espai d’intercanvi de coneixements i experiències que potenciï un treball sindical cada cop més potent, així com la possibilitat d’interactuar directament amb l’empresa.

Així, combinant les dues eines que el sistema sindical vigent ofereix als treballadors i treballadores, la secció sindical i la representació als comitès d’empresa, la Intersindical reforcem la nostra lluita per conquerir millores per a les plantilles.

Organitza’t i defensa els teus drets laborals amb nosaltres!

Després de l’èxit de la vaga del dia 26 de febrer a la qual ja vam donar suport des de la Intersindical-CSC Educació, donem continuïtat a les mobilitzacions i a la lluita amb concentracions continuades de la mà del col·lectiu de TEEI.

Reproduïm les paraules que es poden llegir al lloc web de la Plataforma d’Interines TEEI, on hi trobareu tota la informació i reivindicacions:

“Sortirem a reivindicar allò que creiem que és de justícia. Que cap TEEI perdi el lloc de treball que ocupa des de fa molts anys. Som moltes les que hem fet créixer aquest projecte que es va iniciar com una prova pilot i que amb els anys s’ha demostrat del tot necessària per al bon funcionament de les aules de P3. I ara, el Departament d’Educació ens reconeix aquesta feina amb la possibilitat de perdre els nostres llocs de treball mitjançant la publicació d’una convocatòria d’oposicions que no té en compte la nostra experiència.
Per això, sortirem al carrer i a dir: PROU! AQUESTA OPOSICIÓ NO ÉS LA SOLUCIÓ!”

Article a càrrec de Toni Casserres Gasol, mestre i membre del secretariat de la Intersindical-CSC Educació.

Fa poques setmanes, la Plataforma per la Llengua engegava la campanya Emergència lingüística per respondre a la creixent precarietat de la situació del català en tots els àmbits, una situació que, tot i haver estat reiteradament denunciada –i no només per la Plataforma, sinó per moltes altres entitats i intel·lectuals–, no sembla generar respostes contundents per revertir-la. Dins d’aquests àmbits s’inclou, és clar, el sistema educatiu. El mateix informe de l’any 2020 dona la dada que només un 32% dels que el saben parlar l’usen habitualment. I potser tant o més escandalosa que aquesta dada –una gota més en l’oceà de les evidències que revelen que l’existència del català com a llengua viva està seriosament amenaçada– ho ha estat l’aparent indiferència dels dirigents polítics del país, que semblen tan incapaços d’adonar-se de la situació com de respondre-hi amb una actitud decidida que posi en primer terme la supervivència de la llengua. El mateix podem dir de les nostres autoritats educatives: als constants atacs a les –sempre massa tímides– polítiques lingüístiques, el Departament d’Educació hi ha respost amb reculades contínues. Fa molt, massa temps, que la teòrica vehicularitat del català no es correspon ni amb la pràctica (no s’hi han posat ni els mitjans ni l’energia) ni amb el discurs, que ha abraçat una mena de bonisme que no es basa pas en els treballs consistents dels experts sobre l’aprenentatge de llengües sotmeses a minorització (com ara els de Jim Cummins, un dels principals impulsors dels models d’immersió lingüística) i que sembla ignorar la dimensió sociolingüística de l’aprenentatge de les llengües.

Aquesta deixadesa ho impregna tot, també les aules d’acollida, un dels recursos centrals per donar suport específic als alumnes nouvinguts d’arreu del món que des del tombant de segle han arribat als nostres centres educatius i per als quals els suports de la immersió lingüística inicial –en el supòsit que s’haguessin generalitzat i mantingut, tal com sosté el relat oficial– haurien fet curt. Les aules d’acollida són un recurs flexible perquè els alumnes nouvinguts puguin fer un primer aprenentatge accelerat del català i es puguin integrar plenament a la vida del centre on estan estudiant. Bàsicament, han consistit en una dotació de professorat i recursos de suport, i allà on s’han aplicat plenament i de manera continuada han estat una eina valuosa, tot i que no suficient, per garantir una igualtat real d’oportunitats. Per tant, són un recurs estratègic per a la continuïtat de la llengua i per combatre la segregació i oferir una educació realment inclusiva (és a dir que doni els suports necessaris als alumnes).

Les limitacions de les aules d’acollida (AA):

1. Essent un recurs basat en un model consistent, les AA, quan s’apliquen amb rigor, són una bona resposta a les necessitats inicials de l’alumnat que, provinent d’altres països, s’incorpora als nostres centres desconeixent-ne la llengua vehicular. El seu funcionament inicial les establia com un recurs obert dins del mateix centre al qual l’alumnat nouvingut assistia durant una part del seu horari (la resta el desenvolupava amb els seus companys de grup classe) fins que es considerés que tenia prou capacitat per comunicar-se amb els companys i els docents del centre durant un màxim de dos o tres cursos, bo i assolint el que es coneix en la nomenclatura estàndard europea com a nivell A2 de llengua. En el model inicial, la coordinació de l’AA (i bona part de la docència, en la qual participava un nombre reduït de docents) anava a càrrec d’una persona amb estabilitat al centre. La finalitat d’aquesta estabilitat era assegurar la rendibilització de la formació continuada que se li oferia, i també que fos el màxim d’efectiva la seva funció de coordinació amb els tutors i els equips docents dels alumnes nouvinguts. Així doncs, aquest docent accedia a una plaça específica. Ara bé, la mateixa literatura científica que avala la immersió i l’acollida lingüística estableix clarament la diferència entre el que és un domini de la llengua bàsic, pensat per a la interacció més immediata (coneguda en anglès com a BICS), i la competència lingüística necessària per poder seguir uns aprenentatges acadèmics (CALP) en la llengua vehicular, i que en cap cas s’ha verificat que es pugui adquirir en menys de cinc cursos. Per a aquesta segona fase d’aprenentatge de la llengua catalana, el departament no ha establert cap recurs específic de manera general i estable i cada centre se n’ha sortit com ha pogut.

2. Una segona limitació va tenir lloc quan, a partir del curs 2009/10, es van començar a reduir les AA (es va passar de 1.236 centres amb AA el curs 2008/09 a 587 el 2016/17) i, a més de disminuir el nombre d’alumnes que se’n podien beneficiar, els tutors inicials es van veure amenaçats de ser desplaçats del centre. D’aquesta manera, bona part d’aquesta primera promoció de docents amb experiència i formació específica van renunciar-hi i van passar a ser substituïts per altres docents que arribaven de bell nou al centre. Tot plegat ha dificultat la continuïtat de la tasca d’aquestes AA i ha fet molt difícil que els seus tutors rebin una formació consistent, atès que molts d’ells canvien cada curs.

3. La darrera ha estat la retallada de dotacions que ha fet que, malgrat el creixement sostingut de l’alumnat nouvingut (a la immigració sobretot econòmica de fa uns anys s’hi ha afegit un nombre creixent de refugiats), les dotacions de professorat han disminuït d’una mica més de 600 el curs 2019/20 a menys de 500 el 2020/21, la qual cosa deixa sense cap recurs d’acollida molts centres o infradota els pocs que mantenen alguna aula d’acollida.

La pregunta, ben pertinent, que ens hauríem de fer, és: si el nostre sistema educatiu no és capaç de garantir ni la immersió lingüística a tots els alumnes nascuts al país ni l’aprenentatge de la llengua als alumnes que s’hi incorporen des d’arreu del món, quin és el futur que té el català en l’ensenyament? I, en el fons, quin futur té com a llengua?

*Article originalment publicat al diari El Punt Avui el 14/03/2021

Els passats 19 i 20 de febrer i 5 i 6 de març es van celebrar, amb un gran èxit i participació de docents, les primeres Jornades “Llengua i Escola” de la Intersindical-CSC Educació.

Entre les persones inscrites hi havia docents d’infantil, primària, secundària, FP i d’universitat, així com docents de centres de justícia juvenil i de presons, i professionals de serveis socials i la tutela de menors. Per territoris, vam comptar amb assistents del Principat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes.

Amb més de 150 inscrits, les jornades van ser tot un èxit i van generar un gran interès entre la comunitat educativa. Les sessions, que en tot moment van ser obertes a la participació de les persones assistents, van tenir com a ponents importants lingüistes i experts en comunicació que van desgranar estratègies i claus per augmentar la consciència lingüística del nostre entorn. Així mateix, van oferir recursos pràctics per aplicar a les aules i arreu.

A la primera sessió, Pau Vidal va fer una conferència sobre algunes actituds dels parlants envers la llengua catalana i va posar exemples pràctics amb els quals els assistents es van sentir identificats.

A la segona sessió, Marc Guevara, Puri Pinto, Anna Clua, Carme Junyent i Mònica Pereña van plantejar els reptes actuals per a una autèntica escola en català, i van plantejar solucions a problemes reals amb què es troben els docents avui dia: per exemple, com actuar quan un alumne demana de fer la classe en castellà, o un pare o mare d’una escola proposa que es canviï de llengua a la reunió de mares i pares.

A la tercera sessió, Manel Jorba i Blanca Serra van fer dues classes magistrals desgranant l’evolució de la lluita pel català els darrers 40 anys. La sessió va concloure amb la feina que encara queda per fer.

Finalment, a la darrera sessió, per obtenir una visió de la situació als Països Catalans, una representació dels set territoris administratius del domini lingüístic van explicar la respectiva situació de la llengua a l’escola, tot conscienciant l’audiència de la pertinença a una mateixa comunitat lingüística i dels reptes comuns per a enfortir la salut de la nostra llengua.

Les quatre sessions, que ja compten amb centenars de visites, es troben penjades al canal de Youtube de la Intersindical-CSC i es poden veure a continuació:

• «Actituds catalanes davant la llengua catalana».

Pau Vidal

• «Reptes actuals per a l’escola catalana, en llengua i continguts».

Marc Guevara, Puri Pinto, Anna Clua, Carme Junyent i Mònica Pereña

• «40 anys després del manifest d’Els Marges».

Manuel Jorba i Blanca Serra

• «Escola en català i català a l’escola. Visió des dels diferents territoris del domini lingüístic».

Vicent Maurí, Elena Gual, Maria Antònia Font, Pepa Nogués, Alexandra Monné, Mercè Lorente i Irene Coghene

L’educació és una peça clau per construir una societat feminista des d’una tasca continuada i constant a les aules. La coeducació, l’erradicació dels micromasclismes tan presents, el treball des de l’exemple com a referents que som els docents han de fonamentar tota tasca eductiva. Per tot això, des de la Intersindical, sindicat profundament compromès amb la construcció d’un país feminista, organitzem aquesta xerrada a càrrer de la Mercè Otero.

La Mercè Otero Vidal és una professora catalana, especialista en coeducació i referent en la lluita feminista. És membre del Centre Documentació de Ca la Dona i va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva implicació en lluites destinades a aconseguir un món més just i solidari, així com pel seu compromís amb la coeducació i el sindicalisme.

Per accedir a la xerrada demana’ns l’enllaç amb el formulari de contacte, a educacio@intersindical-csc.cat o través d’un missatge privat de Twitter, Facebook, Instagram o Telegram.