Tot seguit us oferim un recull de les imatges que il·lustren la majoria de queixes rebudes amb les frases que ens han fet arribar els docents i, just a sota, una explicació sobre aquesta campanya.

Els docents i el Personal Administratiu i de Serveis (PAS) som un servei essencial i imprescindible. Ensenyem, eduquem i acompanyem els infants i els nois i noies. Convivim amb els alumnes gran part del dia i ho fem amb passió i dedicació. No duem EPIs, ens manquen espais i recursos però hi posem tota la voluntat i tota la vocació de servei per ajudar-los a créixer intel·lectualment i emocional, i més en un moment tan complicat.

Cal valorar l’esforç dels equips docents, dels equips directius i de tots els treballadors dels centres educatius, que han demostrat una gran capacitat d’adaptació, amb pocs mitjans i informacions confuses, uns protocols que no són clars i que són absolutament insuficients.

Per això des de la Intersindical-CSC vam iniciar una recollida d’imatges per tal que, els docents que volguessin, fessin públics de forma anònima els greuges, queixes, problemes, etc. amb què s’estan trobant aquest primer trimestre amb relació a la precarietat accentuada als centres per la COVID-19.

El passat dilluns 23 de novembre es va conèixer una sentència del TSJC, emesa el dia 19 del mateix mes, que invalidava la intenció del Departament d’Educació de prorrogar només durant un darrer any la subvenció econòmica als 11 centres catalans que segreguen el seu alumnat per sexe.

Cal acabar d’una vegada amb la tants anys posposada anomalia que suposa el finançament a centres d’aquestes característiques, molts sota l’òrbita de l’Opus Dei, que contravenen no només l’esperit dels temps sinó també de la LEC (2009), que aposta per concertar només projectes educatius que optin per un model mixt i coeducatiu, així com la llei de violència masclista 5/2008 que establia, al capítol IV, els principis de la coeducació amb caràcter transversal i permanent en tots els nivells de l’educació.

Un cop més, però, la justícia espanyola, de la qual el TSJC n’és una branca regional i molt poc descentralitzada, ha sentenciat en contra de qualsevol norma que impliqués un progrés. I, aquest cop, no només s’ha limitat a tombar la norma, que va ser recorreguda al·legant que atacava una suposada llibertat de les famílies, sinó que ha comminat el Departament a renovar-ne el concert per 6 anys més. Davant d’aquest enèsim atac arbitrari a l’autogovern de Catalunya i les lleis que emanen de la voluntat i valors majoritaris i legals de la nostra societat, des de la Intersindical-CSC Educació volem manifestar que:

– L’educació, ni la pública ni la que rep finançament públic, no pot ser de cap de les maneres una eina de segregació per cap motiu, i això inclou el sexe, la raça, la religió, la llengua i la situació socioeconòmica de l’alumnat, entre altres. L’educació cal que tingui una vocació moderna, inclusiva, coeducadora i compensatòria per a ser útil a la societat i no ser generadora de desigualtats afegides.

– Considerem que és intolerable que la “Justícia” espanyola (en altres ocasions han estat el legislatiu o l’executiu espanyols) faci mans i mànigues per potinejar un model educatiu que ja va ser consensuat internament al Parlament de Catalunya i que, amb totes les seves mancances, va ser recollit per la LEC ja fa més d’una dècada. Pretendre que un tribunal pot estar per damunt d’una norma legal i consensuada pel principal òrgan de sobirania dels catalans, el Parlament, ens reafirma en la idea que un Estat propi lliure del domini dels poders espanyols és la millor via per a tenir una educació pròpia i d’acord amb els valors majoritaris de la societat catalana.

– Celebrem, amb la cautela necessària, que el Govern hagi afirmat que recorrerà la sentència del TSJC i que, de moment, no farà efectiu el pagament als centres segregadors ni en renovarà el concert com se li exigeix.

Des de la Intersindical-CSC Educació diem prou d’agressions al nostre sistema educatiu, a la nostra capacitat legislativa i a la sobirania de Catalunya, i animem el departament d’Educació a dur tan lluny com calgui la seva desobediència davant un atac tan flagrant al nostre autogovern, i manifestem que, si es manté ferm, tindrà el nostre suport. Sempre estarem al costat de la lluita per una educació pública, catalana, gratuïta, laica, inclusiva, igualitària i feminista.

El passat dimecres 18 de novembre a la mesa sectorial d’educació, després d’abordar diversos temes, i davant la nostra insistència al torn obert de paraula, vam aconseguir un marc temporal orientatiu de quan es realitzaria la segona prova de les oposicions: se’ns va afirmar que tindria lloc en tot cas durant el desembre, en una data per determinar.

Des de l’inici, la intenció del Departament era convocar-la amb una antelació de 7 dies, mentre que els sindicats en reclamàvem 15. Finalment, prèvia negociació, vam acordar que es convocaria la segona prova amb 10 dies d’antelació.

La sorpresa va ser majúscula quan el passat dimarts 24 de novembre el Departament d’Educació va fer públic que l’endemà publicaria la data de la prova, però tothom la va acabar sabent a base de filtracions en un lamentable espectacle comunicatiu (als quals ens tenen acostumats, val a dir). Una nova falta de respecte a tota la gent implicada en aquest procés que estava pendent d’aquesta data i suportant el neguit i el patiment d’una incertesa massa llarga.

Finalment, es va fer públic de manera oficial que la segona prova de les oposicions «està previst» que comenci el dia 9 de gener, menystenint allò que havien dit en mesa als sindicals i amb un redactat que no ens permet estar segur que s’acabi realitzant en aquesta data.

És per això que des de la Intersindical-CSC Educació volem manifestar el nostre rebuig a les maneres de fer unilaterals i improvisades del Departament, a la manca de respecte per la seva pròpia paraula i a la manca de seriositat i criteri que suposa voler primer convocar la segona prova només amb 7 dies d’antelació i fer-ho finalment 1 mes i mig abans, període en què es poden produir diversos imprevistos que facin que la data prevista no sigui realment la definitiva i tornem a trobar-nos exactament com ara. Exigim, per tant, que la situació de desori que s’ha produït no esdevingui norma i que, d’una vegada per totes, el Departament faci una gestió adequada de la informació atès que estar ben informats és un dret d’aspirants, tribunals i treballadors en general, i que el procés d’oposicions es pugui acabar amb certa dignitat i coherència.

Els quasi deu mil treballadors de l’educació no reglada de Catalunya, un col·lectiu històricament marcat per la precarietat, es troben en una situació insostenible.

Més de dos terços de les empreses han aplicat ERTOs de suspensió o reducció de jornada, bona part hi han afegit acomiadaments i d’altres han cessat la seva activitat deixant tota la plantilla al carrer. D’entre les darreres, destacarien dos bucs insígnia del sector que sumen vora-cinc cents acomiadaments, Merit School, que abaixa la persiana dels seus centres de Barcelona i Badalona, i Internacional House Barcelona, que tanca els de Barcelona, Mataró, Terrassa, Sabadell, Tarragona, Palma i Saragossa.

Professors d’escoles de música, teatre i dansa, d’acadèmies d’idiomes i repàs o de centres de formació ocupacional, entre molts d’altres, veuen com plou sobre mullat. Es tracta d’un sector marcat per la temporalitat, en què els contractes predominants són a temps parcial i els fixos sovint són de caràcter discontinu, i que es regeix per un conveni col·lectiu pactat per CCOO, UGT i USOC i la patronal el passat mes de juny, i que ja s’ha evidenciat com a insuficient.

Des de la sectorial d’Educació de la Intersindical-CSC reclamem al govern català que vagi més enllà del decret llei aprovat el passat deu de novembre, i que s’impliqui a fons per donar solucions a un sector clau per a la formació de la ciutadania i del que depenen milers de treballadors. I, sobretot, emplacem aquests treballadors a organitzar-se, atès que en la conjuntura actual es fan encara més imprescindibles les eines que us pot oferir el sindicat, des de l’assessorament legal fins al fet de tenir delegats de personal per poder defensar els drets de la plantilla.

Article a càrrec de Gerard Furest Dalmau, professor i representant de la Intersindical-CSC a Barcelona.

Els darrers anys, i podem dir que la pràctica s’ha accelerat en temps de pandèmia, no han estat poques les vegades que el Departament d’Educació ens ha desconcertat amb les seves ocurrències. El passat 12 de novembre es va publicar als mitjans la darrera, de gran importància en el sistema (i els criteris) d’avaluació, i que va caure com un gibrell d ‘aigua freda entre bona part del col·lectiu docent: el departament ha aprovat unes instruccions que permetran que els estudiants puguin obtenir el títol de Batxillerat amb matèries suspeses sempre que la nota mitjana superi l’aprovat. A més, s’establirà el recurs de la repetició per tal d’assolir els continguts no aprovats com una pràctica merament excepcional, limitada al fins ara reduït nombre de casos d’alumnes que, en els ensenyaments postobligatoris, no fan absolutament res (i res vol dir res, no poc) a les aules.

Al respecte, a alguns professors de Secundària, que també ho hem estat de Batxillerat, ens assalten uns dubtes i reflexions que creiem legítims i fonamentats:

-El sentit de les instruccions que es van publicar oficialment el dia 13 de novembre se circumscriu realment a la situació singular que estem vivint, marcada per una pandèmia terrible que sotragueja (també) la pràctica educativa i la presencialitat als centres, o bé està pensada per a ser implementada amb vocació de permanència? Pel que s’afirma, són mesures temporals, però la història, i encara més la de l’educació, que experimenta uns canvis legislatius tan sovintejats i lamentables, està plena de mesures que tenien en un principi un caire i que finalment n’han tingut un altre. És per això que és lícit desconfiar dels nous criteris, perquè ens semblen un precedent que envia un missatge perillós al conjunt de la societat i que desprestigia, encara més, el valor del que es fa als centres.

-El sistema educatiu ja compta, de fa anys, amb un precedent en la desvirtuació dels criteris d’avaluació i promoció de l’alumnat: el de l’ESO. En aquesta etapa, es pot donar el cas que hi hagi alumnes amb dues o més matèries suspeses que promocionin automàticament de curs, en alguns casos per decisió de la Junta Docent. També hi ha casos d’alumnat que promociona de curs amb totes, o quasi totes, les matèries suspeses, sense que la justificació tingui sempre a veure amb Necessitats Educatives Especials. La pregunta pertinent és: aquesta pràctica respon realment a la finalitat de millorar l’educació del país i la praxi d’ensenyament-aprenentatge, o és una via de justificació pedagògica a través d’un argumentari determinat que, al capdavall, només està pensada pel departament com a operació de maquillatge de les xifres oficials de repetició i reeiximent del sistema educatiu?

-El sentit dels criteris de promoció que ja tenim, als quals sembla que s’hi afegiran els que el departament ha ideat per a Batxillerat, no suposarà una nova estocada en el ja prou minvat prestigi intern (als centres) i extern (a la societat) del col·lectiu docent? No implicarà, a la pràctica, un entrebanc més a la ja prou complexa tasca d’atenció a múltiples factors que ha de tenir en compte un docent per a poder realitzar la seva feina com cal? El fet de tenir a l’aula alumnes que segurament, en haver-hi una rebaixa del nivell d’exigència acadèmica, se sentiran desmotivats, i que per tant potser mostraran conductes més disruptives que en altres circumstàncies, no serà també una manera d’agreujar la ja prou difícil gestió d’aula amb què es troba molt professorat a molts instituts del nostre país?

– Una major desmotivació de l’alumnat, que pot redundar també en un major estrès i desmotivació del professorat, en aquest cas de Batxillerat, no implica també una desvirtuació de l’educació i dels seus valors? L’educació, al capdavall, la fan persones, bé sigui alumnat, bé sigui professorat, i influir en el seu estat motivacional o anímic té, per descomptat, una repercussió fefaent en la pràctica educativa. Caldria, per tant, que el departament, que sovint fa la sensació que actua més per pressupòsits teòrics o objectius allunyats de la realitat, tingués present el factor de l’empatia amb les persones que són als centres a l’hora de redactar instruccions o altra mena de disposicions relacionades amb l’educació.

-Per últim, les instruccions, que es diuen temporals, i que caldrà veure si realment ho són, reforcen clarament la idea dels centres docents estacionaris, i del professorat que té com a principal missió tenir cura i vigilància dels fills mentre les famílies compleixen la seva jornada laboral. Conceptualment, per tant, l’ensenyament i l’educació passen a un segon pla, i la prioritat ja no és ensenyar en bones condicions, sinó que això esdevé en tot cas la cirereta d’un pastís pensat per a una altra finalitat.

Per totes aquestes reflexions que hem descabdellat, i segurament per moltes altres implicacions que poden arribar a tenir, és pel que alguns, com a docents que trepitgem els instituts i creiem saber què s’hi cou, ens oposem i oposarem a qualsevol mesura o instrucció que ens sembli lesiva per al prestigi de la pràctica docent. Ben al contrari, pensem que un nivell d’exigència adequat a l’alumnat comporta una millor convivència als instituts. Sempre tenint present, per descomptat, la gran diversitat que hi ha a les aules del país i la innegociable sensibilitat vers les Necessitats Educatives Especials de qui les requereixi. De la capacitat de conjuminar uns factors i altres en depèn, en bona part, el futur formatiu i humà de les noves generacions d’aquest país.

Tot seguit us oferim la informació més rellevant i els nostres posicionaments en la mesa sectorial d’educació del dia 18 de novembre. Els punts tractats han estat l’oferta pública d’ocupació, el treball telemàtic i el torn obert de paraula, en el qual hem insistit en la segona prova d’oposicions, l’avaluació de professorat interí i altres temes.

1.Oferta pública d’ocupació

En primer lloc, des de la Intersindical-CSC, deixem constància un cop més que aquest no és el nostre model d’accés a la funció pública docent. Creiem que cal superar aquest sistema poc pedagògic que a cada convocatòria deixa palesa la seva poca transparència i que no avalua la vàlua dels docents sinó la capacitat subjectiva de superar un procés, un concurs.

Exposem que amb l’Acord de Govern GOV/145/2017 de 17 d’octubre aprovava una oferta pública docent de 15.658 docents dins del mecanisme d’estabilització i consolidació de l’ocupació temporal (PESCO), que s’havia de cobrir en les convocatòries d’oposicions dels cursos 2018-19, 2019-20 i 2020-21. Se’n van convocar 5.005 l’any 2018 (de les quals se’n van cobrir 4.473) i 5.000 (havien d’haver estat 5.648) l’any 2019. A aquestes places s’hi haurien d’afegir les places de reposició (cobrir places que hagin quedat vacants, sobretot per jubilació).

Actualment el nivell d’interinitat entre els docents és altíssim, molt per sobre del màxim del 8% que diu la Unió Europea, concretament d’un 38% a Primària i d’un 58% a Secundària, i globalment d’un 47%. Cal facilitar l’ingrés a la funció pública docent del personal interí de manera urgent, per respecte als treballadors i en benefici del sistema educatiu català.

Per reduir l’índex d’interinitat al 8% caldria convocar 32.000 places més unes 2.000 (nombre aproximat de docents que es jubilen anualment) per cada any que es trigui a convocar-les. Òbviament calen mesures extraordinàries perquè amb les oposicions no hi ha cap possibilitat d’assolir-ho.

A partir de les dades exposades, des de la Intersindical-CSC hem demanat certs aclariments i hem fet algunes constatacions i demandes als responsables del Departament d’Educació:

– Les 15658 places establertes en l’acord per l’estabilització i la consolidació no ens coincideixen amb les dades publicades doncs en faltarien 4829.

– Reiterem, un cop més, que cal repensar el procés d’ingrés a la funció pública docent.

De la resposta del Departament d’Educació sobre l’oferta d’ocupació pública, el més destacable és que diuen, un cop més, que estan molt limitats per l’estat pel que fa a l’oferta pública i al pressupost. Per exemple, sobre la nostra demanda de com pensen arribar al 8% d’interinitat que estableix Europa, aclareixen que el 8% es refereix als cossos estatals, i que arribar al 8% comporta prendre decisions per a fer-ho i aquestes es prenen en el marc estatal, per tant (segons ells) no estan incomplint res. Per tant, com a sindicat independentista que som, entenem, com en tants altres aspectes, que només l’alliberament nacional pot donar-nos les eines per cobrir les necessitats que tenim com a país. No obstant això, creiem que no pot ser que el Departament es refugiï en aquests arguments i que cal esprémer al màxim les eines disponibles i treballar per canviar aquesta situació.

D’altra banda, comenten que la primera previsió de calendari es va haver de despenjar perquè hi va haver una modificació de les places PESCO, la previsió era de 15.000 i escaig, i es va possibilitar incrementar-les, que són les que ara s’ofereixen. Tan bon punt es pugui publicar l’oferta publicaran el calendari. Les places que han quedat descobertes sortiran el la següent convocatòria pel mateix cos.

Expliquen que han pres la iniciativa de demanar que no ha d’haver-hi taxa de reposició sinó que la convocatòria han de sortir les places en relació al creixement de plantilla dels centres. També que des del Departament demanen la modificació del Real Decreto que regula el procés d’oposició. En un escenari de modificació d’aquest decret donaran la seva visió, creuen que el model ha de ser radicalment diferent a l’actual.

2.Treball telemàtic

Des de la Intersindical-CSC exposem que tot i que invertir en una dotació per fer possible la tasca telemàtica docent ha estat una iniciativa important i molt ben rebuda, hem de lamentar que aquesta dotació arribi a mitjans o finals del mes de novembre quan ja hi ha hagut gran nombre de grups confinats i s’ha hagut d’optar per la docència híbrida als ensenyaments postobligatoris. Considerem que una bona planificació podria haver assegurat que arribés a l’inici de curs.

Tanmateix, aquest pla ignora realitats de famílies a les quals, per molt que se’ls ofereixin dispositius i connectivitat, caldria acompanyar-les per assegurar la competència digital. Un cop més el sistema no és capaç d’actuar com a anivellador de les desigualtats socials sinó que les consolida.

Atesa la complexitat de la docència telemàtica (temps de preparació, de correcció, etc.) cal calcular acuradament les càrregues de treball per garantir el respecte a la jornada legalment establerta. No pot ser que els docents facin una doble jornada. Un cop més queda en mans de les direccions l’establiment de les condicions laborals reals i per tant la diferència entre centres serà una realitat que cal denunciar.

Lamentem que en el document no s’especifiqui que els docents que estan ocupant una plaça de reforç COVID i que en molts casos estan realitzant tasques de tutoria, tenen la garantia de rebre els dispositius necessaris per realitzar la seva tasca docent amb igualtat de condicions que la resta. Un cop més observem una possible discriminació cap a aquests docents després dels problemes per cobrar el complement de tutoria.

En el document de treball telemàtic que se’ns presenta no s’estableixen límits temporals de connexió, necessaris per garantir l’espai de desconnexió digital. Trobem a faltar propostes concretes en aquest sentit.

Respecte a la prevenció de riscos laborals no pot ser que quedi en mans del mateix treballador la responsabilitat d’adequar l’espai de treball i no se n’estableixen els mecanismes d’avaluació.

Ens satisfà que en el document es deixa clar que el treball telemàtic amb l’alumnat en cap cas ha de significar una rèplica del treball presencial. Tot i això, i havent passat ja per períodes de confinament, creiem que és necessari que s’estableixin mecanismes de control per evitar que es doni aquesta circumstància, ja que ens consta que en molts casos aquestes rèpliques s’han dut a terme.

En referència a la formació, cal dir que l’oferta i els temes que s’hi tracten són necessaris, però anem tard.

Com en les sessions anteriors sobre aquest tema, el Departament recull les propostes i el document sobre treball telemàtic segueix obert.

3.Torn obert de paraula

Des de la Intersindical-CSC fem ús del torn obert de paraula per posar sobre la taula temes que creiem imprescindibles:

• El Departament d’Educació va dir en meses anteriors que quan millorés la situació i s’aixequessin les restriccions, el procés d’oposició continuaria. Atesa la situació en la qual es preveu aixecar algunes mesures sobre la restricció de la mobilitat i l’obertura de sectors de serveis fins ara tancats, es pot donar ja una data orientativa per la realització de la segona prova de les oposicions al cos docent d’ensenyament secundari, doncs? Cal donar d’una vegada per totes orientacions per tota aquella gent implicada en el procés que ara mateix viu amb el neguit de no saber res.

Des del Departament, per fi, han accedit a donar una data orientativa com reclamàvem i han afirmat que la intenció per a la segona prova d’oposicions és fer-la durant el desembre.

• Respecte al protocol de ventilació i les conseqüents despeses que es generaran en els centres del territori on es pateixen temperatures més baixes, ja s’ha previst una dotació extraordinària?

Des del Departament se’ns diu que s’està preveient però que s’ha de valorar i que encara no tenen dades suficients.

• Alguns SSTT no estan publicant l’acceptació dels nomenaments telemàtics (ha passat alguns dies), se sap per quin motiu?

Des del Departament diuen que hi estan al damunt.

• Demanem la revisió del document d’interins novells perquè ens consta que hi ha Serveis Territorials que estan acceptant recursos pel que fa a la formació inicial.

Des del Departament ens confirmen que es tornarà a la situació de comptabilitzar l’experiència laboral dels últims tres anys, durant els quals caldrà tenir treballats 12 mesos per quedar exempt de l’avaluació de professorat novell.

Article a càrrec de Jordi Martí Monllaur, professor i responsable territorial de la Intersindical-CSC Educació a les Terres de l’Ebre.

Des de 1985 han estat aprovades per les Corts Espanyoles cinc lleis en matèria d’educació: la LODE (Llei Orgànica reguladora del dret a l’educació, de 1985), la LOGSE (la Llei Orgànica d’ordenament general del sistema educatiu, de 1990, que va representar la primera gran reforma educativa des de la Llei General d’educació, de 1970, encara en ple franquisme), la LOQE (la Llei Orgànica de qualitat educativa, de 2002, que no va arribar a aplicar-se), la LOE (Llei Orgànica d’educació, de 2006) i la LOMQE (La Llei Orgànica de millora de l’educació, de 2013, i actualment vigent). Cinc lleis en trenta-cinc anys, a les quals se n’afegirà ara una sisena (la LOMLOE; Llei Orgànica de millora de la LOE, coneguda periodísticament i, per tant, popularment, com la “llei Celáa”), actualment en procés de tramitació al Congrés dels Diputats.

En les quatre primeres d’aquestes lleis la qüestió de la llengua o llengües vehiculars de l’ensenyament no se suscita; poden suposar que es deu al fet que s’hi dóna per descomptat, per una banda, que aquesta llengua seria el castellà a les comunitats de parla castellana i perquè, per un altre costat, la legislació en aquesta matèria seria una matèria reservada a l’autoritat autonòmica en les comunitats de llengua no castellana (i on, tanmateix, el castellà és obligadament cooficial). No serà fins al 2013, amb la LOMQE, que se’n parlarà obertament, en establir-se, en la seua Disposició addicional trenta-vuitena (pactada entre els grups del Partit Popular, PP, i de Unión Progreso y Democracia, UPyD), que:

1. Les Administracions educatives garantiran el dret dels i les alumnes a rebre els ensenyaments en castellà, llengua oficial de l’Estat, i en la resta de llengües cooficials en els seus respectius territoris. El castellà és llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’Estat i les llengües cooficials ho són també a les respectives Comunitats Autònomes, d’acord amb els seus Estatuts i normativa aplicable.

2. En finalitzar l’educació bàsica, tots els i les alumnes hauran de comprendre i expressar-se, de manera oral i per escrit, en la llengua castellana i, en el seu cas, en la llengua cooficial corresponent.

3. Les Administracions educatives adoptaran les mesures oportunes a fi que la utilització en l’ensenyament de la llengua castellana o de les llengües cooficials no sigui font de discriminació en l’exercici del dret a l’educació.

Tot seguit, en aquest mateixa disposició, en el seu punt quart, s’hi establia que:

«Les Administracions educatives podran dissenyar i implantar sistemes en els quals es garanteixi la impartició d’assignatures no lingüístiques integrant la llengua castellana i la llengua cooficial en cada un dels cicles i cursos de les etapes obligatòries, de manera que es procuri el domini d’ambdues llengües oficials pels i les alumnes, i sense perjudici de la possibilitat d’incloure-hi llengües estrangeres.»

«Les Administracions determinaran la proporció raonable de la llengua castellana i la llengua cooficial en aquests sistemes, i poden fer-ho de manera heterogènia en el seu territori atenent les circumstàncies concurrents.»

A continuació s’incloïen encara disposicions que, a més de no considerar adequades «les mesures que suposin l’atenció individualitzada en castellà o la separació en grups per motiu de la llengua habitual», autoritzaven l’Administració educativa estatal a sufragar el cost de l’escolarització en castellà dels estudiants les famílies dels quals l’haguessin demanada, en aquells casos que l’educació pública d’un territori no l’oferís, i a repercutir aquest cost a l’Administració educativa autonòmica, unes mesures, aquestes darreres, que val a dir que van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional en sentència del 20 de febrer de 2018.

La LOMQE, per tant, no sols entrava a legislar en una matèria en la qual, fins aleshores, la legislació educativa no havia anat més enllà de confirmar i concretar la supremacia que la Constitució de 1978 fixava per al castellà (l’única llengua esmentada en el text constitucional i l’única d’obligat coneixement per a tots els ciutadans de l’estat), establint l’obligació de la matèria de llengua i literatura castellanes dins i fora de les comunitats del domini lingüístic d’aquest idioma i prescrivint, a més, la necessitat d’establir un règim d’exempció de l’estudi i el coneixement de la resta de les llengües peninsulars per als estudiants que sobrevinguessin al sistema educatiu de les comunitats de llengua no castellana (la qual cosa, per descomptat, no es contemplava en el cas invers). Ara, la llei d’educació establia, a més, que el castellà era «llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’Estat» i que es podrien «dissenyar i implantar sistemes» en els quals es garantís «la impartició d’assignatures no lingüístiques integrant la llengua castellana i la llengua cooficial en cada un dels cicles i cursos de les etapes obligatòries». Es garantia, per tant, que el castellà pogués ser (sense perjudici de les matèries de llengua estrangera) l’única llengua vehicular del sistema educatiu a les comunitats del domini lingüístic castellà, mentre que el català, l’eusquera i el gallec no podrien ser-ho en els sistemes educatius dels seus respectius dominis lingüístics, on, a més de ser obligatori l’ensenyament del castellà i d’existir exempcions de l’estudi i l’avaluació de la llengua pròpia per als estudiants procedents de la resta de l’estat, el castellà esdevenia també llengua vehicular per a assignatures no lingüístiques, i ho havia de ser en una proporció que, en darrer terme, no decidirien ─no almenys únicament─ les autoritats catalanes, valencianes, balears, basques o gallegues. Si fins aleshores, pel que fa a la llengua, la llei establia que tots els ciutadans eren iguals, però que n’hi havia que eren més iguals que uns altres, en endavant la llei establiria que, atès que iguals no ho érem, doncs avant les atxes.

La LOMQE, però, sembla viure els seus darrers dies, i una sisena llei d’educació comença a treure el nas: la LOMLOE, que hauria de veure la llum abans del final de la legislatura. Ara bé, aquesta nova llei (l’anomenada “llei Celáa”) entra també a legislar en matèria de llengua vehicular de l’ensenyament, i ho fa seguint el camí obert per la “llei Wert”, tot establint, de manera ambigua, en el text inicial del seu projecte, que:

«Les Administracions educatives garantiran el dret dels alumnes a rebre ensenyaments en castellà, llengua oficial de l’Estat, i en la resta de llengües cooficials als seus respectius territoris…»

I tot seguit:

«…el castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de llengües vehiculars, d’acord amb la normativa aplicable».

La Intersindical-CSC ja es va manifestar en el seu moment contra aquestes disposicions, que en realitat recollien en essència allò establert en la Disposició addicional trenta-vuitena de la LOMQE.

Ara, però, finalment, i després d’una negociació encapçalada pels representants del grup d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Congrés, les consideracions esmentades han desaparegut del text del projecte de llei, substituïdes per un redactat alternatiu que elimina l’afirmació que «…el castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de llengües vehiculars, d’acord amb la normativa aplicable» i deixa el paràgraf en què això s’establia de la següent manera:

«Les administracions educatives garantiran el dret dels i les alumnes a rebre els ensenyaments en castellà i en la resta de llengües cooficials als seus respectius territoris, amb conformitat amb la Constitució Espanyola, els Estatuts d’Autonomia i la normativa aplicable.»

Un avenç? Una victòria de la política com s’han afanyat a assegurar els esmenants? No sembla gens clar: és un avenç, sens dubte, en relació amb allò que s’establia a la LOMQE, on s’afirmava que «el castellà és llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’Estat», però costa de veure-hi cap avenç respecte al text que es pretenia esmenar, perquè, en darrer terme, en el nou redactat, en realitat només s’exclou la referència al fet que el castellà és «la llengua oficial de l’Estat» i la consideració explícita que «el castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de llengües vehiculars, d’acord amb la normativa aplicable», però fixa igualment que existiria un dret «dels i les alumnes a rebre els ensenyaments en castellà i en la resta de llengües cooficials als seus respectius territoris» i deixa intacte el fet que les decisions sobre la vehicularitat del castellà i «la resta de llengües cooficials» (les innominables) les prendran «les Administracions educatives», així, en plural, com ja figurava a la LOMQE, en una expressió que no exclou d’entrada el govern espanyol i el seu ministeri d’educació.

Es fa difícil de veure, per tant, en què es basa el triomfalisme de molts de titulars de premsa un cop fet públic el resultat de la negociació.

Per contra, és molt més fàcil d’entendre l’escepticisme dels representants del Partit Nacionalista Basc (PNB), que pretenien substituir el darrer punt per la consideració que «a les comunitats autònomes amb llengües cooficials la llengua vehicular serà la que determinin els seus respectius estatuts i normativa». Els bascos es van abstenir en la votació de la modificació apadrinada per ERC. Per la seua banda, els grups de Junts per Catalunya (JxCat) i del PDeCAT, que no tenien representació en la comissió on es va votar el canvi, també se’n van mostrar descontents.

Per contra, el diputat d’Unides Podem, Joan Mena, se’n va mostrar satisfet tot afirmant que la modificació blinda el català sense que es relegui el castellà. Molt revelador. De fet, pensem que té raó, però hi afegiríem que el blindatge que li escauria al català al sistema educatiu del seu domini lingüístic no hauria de ser menor que el que té el castellà al seu. En cas contrari, l’única llengua realment blindada és la castellana, i això a costa de precaritzar o relegar el dret a una escola catalana per als catalans.

Mentrestant, sense necessitats de canvis legislatius, la immersió i la vehicularitat del català s’esfondren per elles mateixes, sense necessitat d’ajudes. Potser això serà l’únic que, en darrer terme, evitarà la intervenció estatal, perquè el castellà ja és ara vehicular en l’escola catalana, fins al punt que no estem segurs que posar-hi un límit màxim, no impliqués, a la pràctica, reforçar el percentatge actual de català a les aules.