Arrenca el curs escolar 2026-2027 i la situació a l’educació pública catalana continua sent insostenible. Després d’anys de pèrdua sistemàtica de poder adquisitiu, ràtios desbordades a les aules, una sobrecàrrega burocràtica asfixiant i la manca crònica de recursos per a una inclusió real (sense el personal d’atenció educativa —PAE— necessari), el col·lectiu docent ha pres la iniciativa.

Durant el curs passat, centenars de centres educatius d’arreu de Catalunya es van organitzar sota el manifest “Aturem les sortides educatives“ i van acordar no fer sortides escolars ni colònies amb pernoctació com a mesura de pressió directa, legítima i necessària per forçar el Departament d’Educació a obrir una negociació real sobre les condicions laborals i educatives.

Aquesta setmana d’inici de curs, els equips directius presentaran la Programació General Anual (PGA) als claustres. La Intersindical Educació fem una crida clara i contundent a tots els i les docents: rebutgem i votem en contra de qualsevol proposta de PGA que no reculli l’aturada de sortides i colònies aprovada pels treballadors.

Per què cal aturar les sortides i les colònies?

Les sortides i, de manera molt especial, les colònies amb pernoctació, són activitats amb un innegable valor pedagògic i convivencial, però que al llarg dels anys s’han convertit en el reflex més clar de la precarització i l’abús del sobreesforç docent.

1. Disponibilitat de 24 hores sense descans ni remuneració. Les colònies suposen una atenció ininterrompuda de menors de 24 hores al dia durant diversos dies consecutius. Són hores extraordinàries que l’Administració ni remunera ni compensa en descans laboral.
2. Responsabilitat civil i penal directa. El professorat assumeix en solitari una responsabilitat immensa fora de l’entorn escolar, sense ràtios de seguretat garantides ni prou suport institucional davant qualsevol incident.
3. Manca de recursos per a l’educació inclusiva. Fer sortides amb alumnat amb Necessitats Específiques de Suport Educatiu (NESE) sense una dotació real de professionals del PAE (TEEI, TIS, EEE, vetlladores) posa en risc l’atenció individualitzada i genera angoixa i sobrecàrrega als equips docents.
4. Pressió econòmica i sectorial efectiva. Les colònies i sortides mobilitzen sectors econòmics clau com el transport discrecional, les cases de colònies, el turisme i els equipaments culturals. L’aturada d’aquestes activitats fa visible el conflicte a escala de país i obliga el Departament a asseure’s a negociar.

El marc legal que empara la sobirania del claustre

Davant els intents d’algunes direccions o de la Inspecció Educativa de minimitzar el paper del claustre, cal recordar amb tota claredat el marc normatiu vigent:

1. Article 149 de la LOE diu:

“Artículo 129. Competencias.

El Claustro de profesores tendrá las siguientes competencias:

a) Formular al equipo directivo y al Consejo Escolar propuestas para la elaboración de los proyectos del centro y de la programación general anual.

b) Aprobar y evaluar la concreción del currículo y todos los aspectos educativos de los proyectos y de la programación general anual.”

Les sortides escolars i colònies formen part indestriable de la concreció educativa i curricular del centre i, per tant, requereixen obligatòriament l’aprovació del claustre.

2. Normes d’Organització i Funcionament de Centres (NOFC)

Segons les instruccions del Departament d’Educació, la PGA s’elabora recollint les propostes del claustre. Si el claustre no aprova la planificació d’aquestes activitats, la PGA no pot ser tramitada ni aprovada en aquests termes i l’equip directiu ha de reformular-la eliminant les sortides i colònies abans de traslladar-la al Consell Escolar.

3. Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) i Jornada Laboral

La jornada de treball del personal funcionari docent és de 37,5 hores setmanals. No hi ha cap obligació legal, estatutària ni contractual de pernoctar fora del domicili ni d’assumir guàrdies nocturnes gratuïtes. L’assistència a activitats amb pernoctació és estrictament voluntària. Ningú no pot ser obligat a fer colònies.

Guia d’acció per al teu claustre d’inici de curs

Recomanem a tots els companys i companyes seguir aquest procediment als centres:

1. Assemblea prèvia de centre. Reuniu-vos els docents i el PAE abans del claustre d’inici de curs per coordinar la postura, signar el manifest i acordar el vot unificat.
2. Avís formal a l’Equip Directiu. Comuniqueu amb antelació a la direcció que el claustre no aprovarà cap proposta de PGA que inclogui colònies o sortides mentre no hi hagi un acord marc amb el Departament.
3. Exigir la votació al Claustre. En el punt de l’ordre del dia sobre la PGA, demaneu la votació formal dels aspectes educatius i del pla de sortides.
4. Votar NO. Si la direcció manté les sortides i colònies a la proposta, voteu-hi en contra. En no ser aprovada, la direcció ha de refer el document.
5. Dret a fer-ho constar en acta. Si la direcció es nega a sotmetre la PGA a votació o al·lega que és un simple tràmit informatiu, demaneu expressament que consti en acta la petició de votació de la majoria del claustre i el vot de rebuig.
6. Defensa al Consell Escolar. Els representants dels treballadors al Consell Escolar han de votar en conseqüència amb el claustre i transmetre a les famílies que aquesta mesura defensa la qualitat de l’educació pública.

Aquest curs ens plantem: prou precarització, prou sobreesforç gratuït. Per una educació pública, de qualitat, en català i amb condicions dignes!

Un inici de curs que no pot començar amb resignació

El Departament d’Educació pretén inaugurar el curs 2026-2027 com si la situació als centres educatius fos de normalitat. Després d’un curs passat marcat per la signatura d’acords clarament insuficients per part d’alguns sindicats, la realitat a les aules és tossuda: ràtios excessives, sobrecàrrega burocràtica asfixiant, manca d’especialistes d’inclusiva i una regressió lingüística evident.

La Intersindical fem una crida a tot el personal docent, d’atenció educativa (PAE) i laboral a secundar la vaga del 8 de setembre. No ho fem per secundar inèrcies d’altres organitzacions, sinó a partir d’un programa propi de transformació profunda del sistema educatiu català.

Els 5 Eixos Irrenunciables de la Intersindical

1. Finançament del 6% del PIB per a l’Educació Pública. Compliment immediat del mandat legal de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC).
2. Defensa radical del model d’Escola Catalana. Blindatge jurídic i pedagògic del català com a única llengua vehicular, sense acatar sentències judicials assimilacionistes.
3. Derogació del Decret de Plantilles (Decret 39/2014). Retorn a la democràcia als claustres i a la transparència absoluta en la provisió de llocs de treball.
4. Recuperació del poder adquisitiu i clàusula de garantia salarial: Cap acord que no contempli la pèrdua acumulada de més del 20% dels darrers quinze anys.
5. Dignificació del PAE i Personal Laboral: Estabilització real, cobertura del 100% de les substitucions des del primer dia i fer efectiva la reclassificació professional.

Convocatòria unitària d’un mes de vagues a l’educació pública: sense condicions dignes no acabarem el curs

La majoria sindical convoquem mobilitzacions durant el maig i el juny, combinant vagues territorials i de tot Catalunya, davant el bloqueig del Departament i el rebuig massiu del professorat a l’“acord de país”.

Davant l’enrocament del Departament d’Educació i Formació Professional i la manca absoluta de voluntat negociadora, la majoria sindical de l’educació pública convoquem un cicle de vagues durant un mes, entre maig i juny, combinant jornades de vaga territorial amb vagues de tot Catalunya. La comunitat educativa ha parlat clar: l’“acord de país” ha estat rebutjat massivament i no respon a les necessitats reals dels centres ni del professorat.

Aquesta convocatòria dona continuïtat a les mobilitzacions massives del mes de març, que ja van evidenciar el rebuig contundent del col·lectiu docent a un acord signat d’esquena a la majoria. Malgrat aquest missatge inequívoc, el Departament es manté enrocat i continua dilatant qualsevol possibilitat de negociació real. No hi ha cap proposta acceptable sobre la taula ni cap voluntat de corregir el rumb.

Per això, advertim clarament: sense una proposta digna, aquest curs no acabarà amb normalitat. El Departament és plenament conscient que les mesures actuals no responen a les demandes del sector i que cal una rectificació profunda i immediata.

Exigim:

• Recuperar el poder adquisitiu del professorat i garantir salaris dignes.
• Incrementar la inversió educativa per reduir ràtios i millorar l’atenció a tot l’alumnat amb el reforç de plantilles.
• Eliminar la sobrecàrrega burocràtica amb un pla efectiu i negociat amb la majoria sindical.
• Revisar els actuals currículums comptant amb el professorat.

El conflicte no és només laboral, és també un conflicte de model educatiu. Ens hi juguem la qualitat de l’educació pública i les condicions per garantir una atenció digna a l’alumnat.

Fem una crida a tota la comunitat educativa a implicar-se activament: participar massivament en les assemblees de zona, reforçar les assemblees de centre i preparar-se per a una mobilització sostinguda i històrica.

Sense resposta, hi haurà vaga. Sense condicions dignes, no acabarem el curs.

La Intersindical defensem que el futur de les condicions laborals del personal educatiu no pot decidir-se amb acords a la baixa ni pactes tancats amb presses. El pacte signat per CCOO i UGT amb el Departament d’Educació és insuficient i no respon a les demandes expressades per la comunitat educativa a les mobilitzacions recents.

Per aquest motiu, votar no al pacte d’educació és clau per defensar uns salaris dignes, millores laborals reals i un sistema educatiu públic de qualitat.

La consulta oberta al professorat ha de servir perquè la plantilla valori amb dades què implica realment aquest acord.

Un increment salarial molt inferior al cost de la vida

El pacte preveu un increment salarial que arribaria aproximadament a 211 € mensuals a primària i 216 € a secundària l’any 2029. Aquest augment s’aplicaria de manera progressiva durant quatre anys.

A la pràctica, això significa un increment mitjà aproximat de 50 € mensuals cada any, una xifra que representa menys del 2 % d’augment anual.

Aquesta pujada és clarament insuficient si es té en compte l’evolució recent dels preus. Els darrers anys la inflació acumulada ha provocat una pèrdua superior al 17 % del poder adquisitiu del professorat. L’acord no només no recupera aquesta pèrdua, sinó que la consolida.

En altres paraules, fins i tot si s’aplica íntegrament l’augment previst, d’aquí a quatre anys el professorat continuarà tenint menys capacitat de compra que abans de la crisi inflacionària.

Per a calcular amb exactitud què representa aquesta proposta en cada cas es pot fer servir la calculadora salarial publicada al web del nostre sindicat:
https://educacio.intersindical-csc.cat/salari/

Un acord condicionat i sense garanties reals

Un altre problema rellevant de l’acord és que part de les millores econòmiques depenen de l’aprovació dels pressupostos, la qual cosa significa que l’acord no garanteix plenament que aquestes quantitats s’arribin a aplicar en els termes anunciats.

Així mateix, moltes de les mesures que apareixen al document no són compromisos ferms, sinó simples declaracions d’intencions o creació de comissions que estudiaran possibles millores en el futur.

Entre aquestes qüestions hi ha temes importants com:

• la reducció horària a partir dels 55 anys
• aspectes relacionats amb la borsa de treball
• la revisió dels currículums
• la desburocratització del sistema educatiu
• els recursos necessaris per a l’escola inclusiva
• altres condicions laborals del personal educatiu

Aquest plantejament deixa moltes decisions en mans de grups de treball sense una capacitat real de decisió, fet que genera incertesa sobre la materialització d’aquestes mesures.

Cap millora immediata en ràtios ni recursos

El pacte tampoc dona resposta a una de les demandes centrals de la comunitat educativa: la reducció de ràtios a les aules.

Les mesures anunciades tenen un impacte molt limitat a curt termini i, en alguns casos, s’allargarien fins al curs 2031-2032. Per tant, l’efecte real sobre la càrrega docent i la qualitat educativa seria mínim els pròxims anys. A més a més, la comunicació que fan CCOO i UGT atribueix el mèrit de totes aquestes mesures a l’acord que s’ha signat, quan, de fet, la majoria ja s’estan tramitant des de Madrid.

Pel que fa a l’educació inclusiva, el document tampoc concreta mesures estructurals. No es plantegen reduccions de ràtio específiques ni un augment suficient de recursos per a atendre la diversitat a les aules.

Moltes de les propostes es limiten a continuar desenvolupant programes o estudis que ja existeixen, sense cap compromís clar d’ampliació de personal o d’altres tipus.

Ni currículum, ni llengua, ni país

La Intersindical, com a sindicat nacional i de classe, no lluitem només per a la millora de les nostres condicions laborals com a treballadors de l’educació, sinó també per a construir un sistema educatiu del qual ens puguem sentir orgullosos.

És per això que denunciem que l’acord signat no inclou canvis en el currículum, ni tan sols la reversió dels nefastos canvis recents a batxillerat com la fusió de les ciències i la retallada d’hores de literatura i de filosofia, totes elles matèries que fomenten el desenvolupament del pensament crític de l’alumnat en una etapa clau. Tampoc aborda qüestions que tenen al veure amb la cohesió del país com ara la supressió de les lectures obligatòries que s’ha dut a terme aquest curs.

L’acord tampoc aborda la situació de la llengua a les aules. Recordem que fa uns anys l’exconseller González-Cambray destapava que el 40% de les classes de secundària i FP a Catalunya es fan en castellà. La Intersindical fa anys que proposem a les diferents administracions educatives una bateria de mesures per a revertir aquesta situació, la majoria de les quals sense cap cost pressupostari. Han acabat sempre en el no-res.

Un acord que busca desactivar les mobilitzacions

El calendari i la manera com s’ha tancat aquest pacte evidencien una voluntat clara del Departament: desactivar les mobilitzacions previstes per al mes de març.

Durant el procés de negociació, la proposta presentada pel Departament només ha millorat lleugerament l’oferta anterior, que havia estat considerada insuficient per a la majoria sindical.

Malgrat això, CCOO i UGT han decidit signar-la amb el Govern, fet que ha permès al Departament presentar públicament una imatge de consens entre el col·lectiu i l’Administració que no reflecteix el malestar que hi ha als centres educatius.

La força dels docents és la mobilització

La història recent del sector educatiu demostra que les millores reals arriben quan el professorat s’organitza i es mobilitza.

La vaga del 11 de febrer va evidenciar la capacitat del sector per pressionar el Govern i situar les reivindicacions educatives al centre del debat públic. Acceptar ara un acord insuficient significaria renunciar a aquesta força col·lectiva.

Per aquest motiu, La Intersindical defensem que votar no al pacte d’educació és el primer pas per mantenir la pressió i continuar treballant per assolir millores substancials.

El futur de l’educació pública i de les condicions laborals del professorat no es pot satisfer amb engrunes. Cal una resposta col·lectiva clara per exigir millor salari, més recursos, menys ràtios, més català i més democràcia en la negociació.

La proposta que ha posat sobre la taula el Departament d’Educació i Formació Professional per “millorar el sistema educatiu i les condicions laborals” no resol el conflicte. L’element central és un increment del 4% del sou fins al 2029, que es tradueix en uns 105-108 euros bruts mensuals en 14 pagues quan s’hagi aplicat del tot d’aquí a tres anys. Això no només no reverteix la pèrdua de poder adquisitiu, sinó que probablement l’incrementarà si tenim en compte la pujada de l’IPC aquests darrers anys, que es preveu en un 3,1% anual.

La Intersindical denunciem que el Govern pretén desactivar una mobilització assembleària històrica amb una oferta insultant, condicionada i orientada a consolidar més càrrega de feina que només està pensada per dilatar el temps de negociació. El que reclamem als centres és un canvi estructural, no un pedaç.

Un increment gradual fins al 2029 que no compensa ni de lluny el que hem perdut

El Departament concreta l’increment final en 1.480,36 euros anuals per al cos de mestres i 1.513,68 euros anuals per a secundària. Ho presenta com una millora “estructural” i xifra en 97.273 les persones que se’n beneficiarien.

Però una pujada esglaonada en quatre anys no recupera el poder adquisitiu perdut. Encara menys quan el dia a dia a les aules és de saturació, complexitat creixent i manca de recursos.

No és un problema de diners, sinó de prioritats

La proposta del Departament d’Educació contrasta de manera evident amb el tracte que la Generalitat ha donat a altres col·lectius públics. Aquesta mateixa setmana Interior ha formalitzat un acord amb els Mossos d’Esquadra que suposa 4.000 euros anuals més per a l’escala bàsica i una reducció de 100 hores de jornada, fins a les 1.580 hores anuals, a més de millores en vacances, nocturnitat i caps de setmana.  

En canvi, a Educació es planteja un increment que, quan arribi al final del desplegament, serà del tot insuficient i que, a sobre, es vincula explícitament a una “actualització del marc funcional” que consolida noves obligacions i més càrrega de feina.  

La Intersindical denunciem que aquesta diferència no és anecdòtica: evidencia prioritats polítiques. Si la Generalitat pot acordar millores immediates i una reducció d’hores en un sector, també pot assumir la recuperació real del poder adquisitiu, la reducció efectiva de ràtios i l’augment de recursos estructurals a l’educació pública sense disfressar-ho de “noves funcions”.

Increment vinculat a noves funcions

El document no només anuncia una pujada. La fonamenta en una “actualització del marc funcional” que incorpora explícitament funcions vinculades a la inclusió, la detecció de necessitats, l’orientació i el Disseny Universal per a l’Aprenentatge. Tot això no són detalls tècnics. És la porta d’entrada a convertir en obligació normativa tasques que avui ja assumim sense recursos, sense temps i sovint sense suport especialitzat. Si l’Administració vol reconèixer la feina, ha de començar per dotar els centres de professionals i reduirbla càrrega, i no per formalitzar més responsabilitats a canvi d’una pujada insuficient.

Coordinacions i digitalització

El Departament parla d’ordenar el règim horari de coordinacions i de revisar el complement de la coordinació digital, amb un increment progressiu del 25% entre 2026 i 2030, que es tradueix en uns minsos 22,5€ mensuals.

La Intersindical exigim que qualsevol revisió vingui acompanyada sobretot de temps real, i criteris transparents. No acceptarem que es normalitzi la disponibilitat permanent davant d’incidències com si fos part inherent de la feina docent.

Inclusió, promeses i calendaris que es dilaten

El Departament afirma destinar més de 230 milions anuals a l’educació inclusiva i proposa mesures com incorporar 85 professionals d’Audició i Llenguatge per a SIEI+, crear 300 figures d’atenció educativa el 2027-2028 i revisar els EAP.

La Intersindical insistim que el problema és d’urgència. Parlar d’avaluacions d’impacte abans d’acabar el 2027-2028 o de noves figures “estructurals” d’aquí a dos cursos no respon a la situació actual dels centres. La inclusió sense recursos immediats és sobrecàrrega i frustració per als equips i per a les famílies.

Ràtios i desburocratització

Així mateix, el Departament planteja arribar a 20 alumnes a primària i 27 a 1r d’ESO el 2028-2029, i continuar després fins als 25. Aquestes xifres ja són aproximadament les que estan plantejades en la reducció de ràtios que es va iniciar amb l’antic govern, i el cert és que no suposen cap millora significativa. Exigim que, com a punt de partida per a parlar de ràtios, el Govern es comprometi a no tancar cap línia a la pública i que s’abaixin les ràtios en lloc d’ampliar la ràtzia de tancaments i fusions que hem patit aquest curs.

També proposa un Pla de Desburocratització amb una subcomissió tècnica que tancaria treballs el juny de 2026 i aplicaria mesures el curs 2026-2027. Els centres, però, necessiten decisions immediates: plantilles suficients, substitucions àgils i menys paperassa. Si el Govern vol tenir credibilitat, ha de començar per adoptar mesures verificables el curs vinent, i no per especular amb calendaris que s’allarguen fins al 2030.

Provisió, perfils i oposicions. L’opacitat continua

El document parla de concursos de trasllats, percentatges de cobertura definitiva i revisió de perfils, incloent-hi la proposta d’extingir perfils com “competència digital” i “metodologies amb enfocament globalitzat”. També anuncia criteris comuns per a entrevistes i registres de puntuacions. La Intersindical reclamem un canvi profund del model de provisió: transparència real, criteris objectius i la fi de la discrecionalitat. Els centres i el personal educatiu no poden continuar patint incertesa permanent.

Currículum i escola catalana: cal un compromís amb el català com a llengua vehicular

El Departament anuncia orientacions curriculars abans d’acabar el 2026 i parla de participació docent i seguiment a la Mesa Sectorial. Aquesta és una proposta que no concreta res i que pot acabar en paper mullat. Exigim que es reverteixi la fusió de ciències a batxillerat i que es recuperi l’hora de català i de filosofia com a punt de partida per a poder consensuar un currículum que no margini les ciències i les humanitats. El conflicte també és de model. No hi ha una educació pública de qualitat sense un compromís ferm amb el català com a llengua vehicular a tot el sistema. Aquest punt ha de ser central i explícit, i no un punt difús dels documents tècnics.

No acceptarem que la sortida depengui només de la mesa

Vivim un moment d’autoorganització als centres que no es pot menystenir. La Intersindical defensem que les assemblees de centre i les coordinacions territorials han de marcar l’estratègia. És inacceptable que el rumb del conflicte depengui en exclusiva del criteri dels sindicats majoritaris, especialment quan el país ja ha vist acords insuficients en el passat.

La proposta del Departament no està a l’altura del moment. Si el Govern vol resoldre el conflicte, ha d’abandonar el relat d’“acords sostenibles” i posar recursos reals sobre la taula, amb mesures immediates i sense carregar encara més responsabilitats a les plantilles.

La mobilització continua. I continuarà mentre no hi hagi canvis estructurals als centres.

La vaga educativa confirma el malestar acumulat als centres

La jornada de vaga educativa de l’11 de febrer ha evidenciat que el conflicte no és conjuntural: és estructural. El seguiment real als centres públics ha estat massiu, amb nombrosos claustres que han secundat la convocatòria i amb molts centres que han funcionat exclusivament amb serveis mínims.

La Intersindical treballem amb dades recollides directament als centres que situen el seguiment real entre docents de la pública per sobre del 80%. Aquesta dada no és només una xifra, sinó que reflecteix mesos d’organització, assemblees i coordinació de base.

La mobilització no neix als despatxos. Neix als centres.

Irregularitats en la comptabilització del seguiment

El Departament d’Educació ha fet públiques xifres que no reflecteixen aquesta realitat. La Intersindical hem constatat irregularitats greus en el sistema de recompte.

L’aplicatiu obliga a calcular el seguiment sobre el total de docents en nòmina, i no sobre les places estructurals efectives. No permet, per tant, descomptar els serveis mínims imposats. Així mateix, inclou en el còmput docents de baixa o en permís. En alguns casos, una mateixa plaça ocupada successivament per diferents persones és comptabilitzada com si tots fossin docents actius al mateix temps.

Aquest conjunt de criteris incrementa artificialment el nombre total de docents i redueix el percentatge de participació. No es tracta d’un matís tècnic, sinó d’una pràctica de comptabilitat creativa que altera la percepció pública del conflicte.

Es poden discutir les xifres d’assistència en una manifestació, però una vaga implica un sacrifici econòmic personal. En conseqüència, la força d’una vaga mereix molt més respecte.

La Intersindical exigim transparència, una rectificació i la publicació de dades auditables.

Serveis mínims abusius i dret de vaga

La jornada també ha estat marcada per la imposició d’uns serveis mínims desproporcionats. En molts centres, la presència obligatòria de personal ha reduït l’activitat a una funció merament assistencial.

La Intersindical denunciem que aquesta concepció transforma l’escola en un espai de custòdia i buida de contingut el dret de vaga. L’educació no és un simple aparcament.

Divergència estratègica amb la mesa sectorial

La jornada ha posat en evidència una divergència política i estratègica. La proposta de vaga que ha sorgit de la mesa sectorial és limitada en el temps i en l’ambició. Moltes assemblees de centre han expressat la necessitat d’una mobilització continuada, sostinguda i amb capacitat real de forçar canvis estructurals.

La Intersindical no defensem una mobilització simbòlica; defensem una estratègia que incrementi la pressió i obligui el Govern a revertir la desinversió crònica del sistema.

El conflicte no es resoldrà amb força als centres i als carrers, i no amb reunions tancades. 

Reivindicacions clares i estructurals

La vaga no és només una qüestió salarial. És una resposta a un model que s’afebleix.

Reclamem la recuperació del poder adquisitiu, la reducció de ràtios, l’estabilitat de plantilles i la cobertura immediata de substitucions. També exigim recursos reals per a una escola inclusiva que no traslladi responsabilitats sanitàries al professorat.

Lluitem per una escola catalana de la qual ens puguem sentir orgullosos, amb uns currículums acordats amb la comunitat educativa, que no canviïn cada quatre anys i no es buidin de continguts com s’ha fet amb els recents canvis a batxillerat o amb la reforma del 2022. 

La deriva que menysté les ciències i les humanitats posa en evidència que els successius governs no estan interessats a formar ciutadans amb capacitat de pensament crític, sinó que busquen treballadors als quals poder explotar en un futur, en un país que ha deixat de ser potència científica i industrial per a convertir-se en “el balneari d’Europa”.

I, amb un caràcter també troncal, defensem el català com a llengua vehicular del sistema educatiu. No hi pot haver una educació pública de qualitat sense que la llengua pròpia del nostre poble estigui garantida.

El conflicte continua

La jornada de l’11 de febrer no tanca en cap cas el conflicte. Ben al contrari, ha estat un punt d’inflexió que el reforça. 

La Intersindical continuarem treballant als centres, al carrer i en tots els espais de lluita per garantir canvis estructurals. L’educació pública es defensa amb recursos, respecte pel personal educatiu i una voluntat política real, i no amb retòrica. 

El Govern està obligat a escoltar els professionals del sector. Els centres ja han parlat.