Article sorgit de la comissió d’estudis d’interins a càrrec d’Eloi Planas Vila, mestre i membre del secretariat de la Intersindical-CSC Educació. Originalment publicat al Diari de l’Educació https://diarieducacio.cat/sobre-estabilitat-i-educacio/ el 9/05/2021.

Els infants i joves tenen mil i una necessitats, però en un procés de creixement tan increïble, tan constant i ràpid (pensem en tot el que canvia físicament i mental entre un nen de 6 anys i un de 16, i en només 10 anys!), hi ha un concepte que s’albira com a necessari, si no imprescindible, i aquest és l’estabilitat. Com a docents, coneixem la importància d’una estructura familiar estable darrere un infant, o com un nen necessita unes rutines estables en el seu dia a dia per tal d’aprendre hàbits, responsabilitats i gaudir d’una bona salut mental i emocional, tant en un cas com un altre.

Si tenim clar tot l’anterior, també haurem de tenir clar que a l’escola, a l’institut, també hi cal aquesta estabilitat. L’estabilitat que dona un projecte educatiu clar, ben treballat, coherent i adequat al context. L’estabilitat que dona un horari pel qual un infant entra a una hora concreta, esmorza i dina a una hora concreta o marxa, també, a una hora concreta. L’estabilitat de no cursar l’educació primària en tres espais diferents entre barracons i edificis que triguen massa a arribar. I, evidentment, l’estabilitat d’una plantilla cohesionada i amb continuïtat en el temps que permeti l’aplicació del projecte educatiu del centre, que permeti teixir complicitats entre l’equip, que permeti l’aplicació de projectes a mitjà i llarg termini per part d’uns professionals que coneixen bé el centre, l’alumnat i l’entorn. L’estabilitat d’una plantilla que permeti als alumnes de tenir referents que no desapareguin de la seva vida cada 30 de juny. Tot això, sense oblidar que, més enllà de tots els beneficis en l’àmbit pedagògic, l’estabilitat de l’equip docent també és sinònim de drets laborals.

Us imagineu un equip d’arquitectes i constructors en canvi constant mentre dissenyen i construeixen un edifici? Us imagineu un equip de metges inestable mentre tracten i operen un pacient? O un grup de música que va canviant de membres cada 10 mesos? Doncs justament això és el que passa en un centre educatiu català, ja que, quan un equip docent se sap les cançons, canvia la meitat de l’orquestra.

Una taxa d’interins de més del 30% a l’educació pública, com tenim actualment, va radicalment en contra de tot l’esmentat fins ara en aquest text: contra els projectes pedagògics efectius i consolidats, contra uns equips que coneixen a fons l’alumnat, les famílies, l’entorn i el centre, contra els referents per als alumnes, contra la cohesió d’equips docents i contra els drets laborals  de més d’un 30% dels docents que dediquen la seva vida a anar d’un centre a un altre ocupant suposades places temporals que, en realitat, són places vacants estables. Fet i fet, una situació que va contra la qualitat de l’educació, i no pas per culpa d’uns docents que a esforç, empenta, compromís i dedicació no ens guanya ningú.

De la mateixa manera que passa amb els falsos autònoms, un mestre o un professor que fa 10, 20 o 30 anys que és «treballador temporal» del Departament d’Educació, no mereixeria l’estabilització de la seva situació? No seria de justícia? De fet sí, és de justícia, i no ho dic jo, ho diu la justícia europea mentre els polítics fan veure que això no va amb ells. Un treballador que fa més de tres anys que treballa en una empresa és un treballador fix, i això no admet discussió, i cal creure-s’ho, i cal dir-ho alt i clar, pel bé de tothom, començant pel dels alumnes, perquè si una cosa tenim els educadors és que bona part de les reivindicacions que fem les fem pensant en el millor per als nostres alumnes.

Els cants de sirena del Departament d’Educació diuen que qui vulgui una plaça es presenti a les oposicions, i parlen d’oposicions massives que no arriben mai, perquè d’oposicions se’n fan, sí, però ni prou convocatòries ni amb prou places per reduir la taxa d’interins, que continua igual o fins i tot a l’alça malgrat les convocatòries d’oposicions. A l’horitzó, ni el concurs de mèrits que preveu l’EBEP, ni pactes d’estabilitat com els que s’havien fet en el passat, ni fixesa dels interins de llarga durada com estipula la justícia europea, ni res que s’hi assembli més enllà d’una suposada reforma legal a l’Estat, de la qual encara tenim massa pocs detalls i massa incerteses. Tot passa per unes oposicions insuficients, per un procés gens transparent, gens pedagògic i del tot arbitrari, que va contra tot allò que ens demanen que apliquem a les aules. Un procés en el qual un grup de docents, en general triats a l’atzar, miren les proves i decideixen si l’aspirant mereix una feina estable.

Caldrà confiar que el nou Parlament i el nou Govern siguin capaços d’afrontar la situació dels milers de treballadors que estem en aquesta situació, perquè dotar l’educació i els seus treballadors d’estabilitat no pot esperar més, pel bé d’unes direccions que veuen com perden bona part de la plantilla cada curs i tot el que això comporta, pel bé d’uns alumnes que, com més estabilitat tinguin, millor qualitat educativa rebran i de més estabilitat emocional gaudiran i, com és evident, pel bé d’uns docents que treballen de manera incansable canviant constantment de centre educatiu, adaptant-se i reinventant-se en temps rècord a nous espais, nous companys, nous centres i noves maneres de fer les coses cada curs durant anys i anys, de vegades durant tota la seva vida laboral.

Pel bé de tothom, cal que l’educació i l’estabilitat es donin la mà.

Article a càrrec de Judith Ribera, mestra, portaveu i membre del secretariat de la Intersindical-CSC Educació. Originalment publicat a Nació Digital https://www.naciodigital.cat/opinio/23092/reis-orient-lluita-classes el 30/04/2021.

Hi ha un fenomen social curiós que consisteix a construir mentides universals i que actua com a element de cohesió entre comunitats, pobles i, en definitiva, entre humans en general.

Una d’aquestes mentides és la creença que durant la nit del 5 al 6 de gener els tres Reis d’Orient porten regals als infants en recompensa per un any sencer d’obediència a les normes de l’escola, de la família o dels codis ètics. Això implica assumir, en certa manera, que ses Majestats d’Orient apliquen les normes bàsiques del xantatge.

Arriba un punt, però, i que és atribuïble a la maduració de les criatures, en què la fabulació és revelada i, a partir d’aleshores, els nens i nenes entenen que els regals que reben dels Reis d’Orient no depenen del seu comportament (criteri subjectiu i discutible), sinó de les nòmines i ingressos dels seus progenitors.

Una altra d’aquestes mentides universals que ens serveix per a viure enganyats i cohesionats en la degradació permanent de les nostres vides és la creença que la lluita de classes està superada, perquè el cert és que el Pare Capitalisme també menteix.

El problema, en aquest cas, és que el Pare en qüestió no troba el moment per a dir als seus fills (societat capitalista contemporània) de què va realment la història, i així perpetua la seva immaduresa in aeternum, i aquests són feliços amb els seus cotxes, hipoteques… Amb els regals del seu particular 6 de gener, en definitiva.

Només hi ha una certesa irrefutable: que ens menteixen. Cal que creguem que no existeixen les classes socials, que tots estem diluïts en la liquiditat d’una classe mitjana que no té cap motiu per queixar-se, i així la burgesia capitalista pot desarticular, a baix cost, la lluita organitzada de la classe treballadora.

Com que el Pare Capitalisme no té ni la més remota intenció de ser sincer, qui pot ajudar a madurar, a pensar, a construir pensament crític? Qui pot empènyer els enganyats a rebel·lar-se contra el pare tirà? La resposta és una: l’escola (en el sentit més ampli del terme, òbviament).

Però, és clar, com deia aquell, “todo está atado y bién atado”, perquè la ideologia neoliberal s’ha escolat per tots i cadascun dels racons del sistema educatiu.

I els docents, paradigma de la ganduleria que només pensen en vacances, no només han de dedicar la seva jornada laboral a impartir continguts, sinó que, a més, han d’implementar programes de coeducació i de sexualitat, de prevenció de la violència, de salut, d’educació mediambiental, de robòtica i de noves tecnologies, de mediació de conflictes, de programes de llengües estrangeres, de treball per projectes, de racons, d’ambients, de crèdits de síntesi, de camps d’aprenentatge etc. Tot això, en el context d’aplicació del decret d’escola inclusiva, perquè es veu que publicant un simple decret el sistema educatiu esdevé inclusiu per art de màgia!

Els centres educatius s’han rendit a la lògica del mercat, s’han convertit en un bé de consum que ofereix productes a les famílies de la mateixa manera que ho fan les sucursals bancàries. Les jornades de portes obertes i la competència per captar alumnes durant els períodes de preinscripció porten a l’absurd una institució l’objectiu de la qual només hauria de ser un: garantir el dret a l’educació dels infants.

I la conseqüència de la mercantilització, com resulta fàcil d’imaginar, només és una: la retallada sistemàtica i sistèmica dels drets dels treballadors i treballadores del sistema educatiu, no només els docents, i, de retruc, la degeneració i perversió del propi sistema que l’únic que acaba aconseguint és la perpetuació de les diferències entre classes socials. I sí, el cert és que existeixen.

I, mentrestant, aquí no passa res, anem fent, anem callant, anem obeint les directrius d’un Departament d’Educació que té molt clar qui mana. Perquè el Pare menteix, però és poderós i també castiga.

Cal que prenguem consciència de classe, cal que ens organitzem com a treballadors i treballadores, cal que aixequem la veu i ens mobilitzem. Continuar justificant la ignomínia no és ni ha de ser una opció.

En anglès, els Reis d’Orient són “The Three Wise Men” (Els tres homes savis), i, com que ens agraden les tradicions, així com els homes savis amb barba, recordem una frase lapidària i plena de saviesa d’un altre senyor barbut: “Obrers del món, uniu-vos!”. Substituïm obrers per docents i ja ho tenim!

• MECANOSCRIT.CAT

La seva única finalitat és la de la difusió de la cultura mitjançant la compartició legal d’enllaços de descàrrega de fitxers de pel·lícules, sèries, animació, còmics, documentals… en català.

• TOTS RUCS

Comunitat de P2P en català, on podràs trobar sèries i programes de TV, pel·lícules, documentals, entre moltes altres coses.

• CANAL MALAIA

Plataforma que impulsa la creació de continguts en català a internet i a les xarxes socials.

• EDU3.CAT

Plataforma de vídeos educatius en català classificats per matèries.

• GAMING.CAT

Gaming.cat és una comunitat d’aficionats als videojocs. S’hi pot trobar un recull de videojocs en català.

• YOUTUBERS.CAT

Plataforma que neix de la necessitat de donar a conèixer i fer promoció dels canals dels youtubers en català.

• FILMINCAT

Filmin és una premiada plataforma de cinema i sèries en línia que opera a Espanya des de l’any 2008 i a Portugal des del 2016. L’any 2017, FilminCAT es converteix en la primera plataforma digital de cinema i sèries en català. Requereix de subscripció.

A la Intersindical-CSC sempre hem estat conscients de la importància de la llengua com a eina de cohesió social, vehicle de valors compartits i tret d’identitat cultural de la nostra nació. És per això que des de la Intersindical-CSC Educació hem organitzat unes jornades telemàtiques sobre llengua i educació que tindran lloc els caps de setmana del 19-20 de febrer i el 5-6 de març. Les xerrades aniran a càrrec de persones amb un profund coneixement sobre el tema lingüístic del nostre país i amb una reconeguda trajectòria.

Cliqueu qualsevol de les imatges per accedir al formulari d’inscripció.

Tot seguit podeu veure els cartells de les jornades. El primer amb el programa i el segon amb una breu ressenya de cadascun dels participants.

Article a càrrec de Gerard Furest Dalmau, professor i representant de la Intersindical-CSC a Barcelona.

Els darrers anys, i podem dir que la pràctica s’ha accelerat en temps de pandèmia, no han estat poques les vegades que el Departament d’Educació ens ha desconcertat amb les seves ocurrències. El passat 12 de novembre es va publicar als mitjans la darrera, de gran importància en el sistema (i els criteris) d’avaluació, i que va caure com un gibrell d ‘aigua freda entre bona part del col·lectiu docent: el departament ha aprovat unes instruccions que permetran que els estudiants puguin obtenir el títol de Batxillerat amb matèries suspeses sempre que la nota mitjana superi l’aprovat. A més, s’establirà el recurs de la repetició per tal d’assolir els continguts no aprovats com una pràctica merament excepcional, limitada al fins ara reduït nombre de casos d’alumnes que, en els ensenyaments postobligatoris, no fan absolutament res (i res vol dir res, no poc) a les aules.

Al respecte, a alguns professors de Secundària, que també ho hem estat de Batxillerat, ens assalten uns dubtes i reflexions que creiem legítims i fonamentats:

-El sentit de les instruccions que es van publicar oficialment el dia 13 de novembre se circumscriu realment a la situació singular que estem vivint, marcada per una pandèmia terrible que sotragueja (també) la pràctica educativa i la presencialitat als centres, o bé està pensada per a ser implementada amb vocació de permanència? Pel que s’afirma, són mesures temporals, però la història, i encara més la de l’educació, que experimenta uns canvis legislatius tan sovintejats i lamentables, està plena de mesures que tenien en un principi un caire i que finalment n’han tingut un altre. És per això que és lícit desconfiar dels nous criteris, perquè ens semblen un precedent que envia un missatge perillós al conjunt de la societat i que desprestigia, encara més, el valor del que es fa als centres.

-El sistema educatiu ja compta, de fa anys, amb un precedent en la desvirtuació dels criteris d’avaluació i promoció de l’alumnat: el de l’ESO. En aquesta etapa, es pot donar el cas que hi hagi alumnes amb dues o més matèries suspeses que promocionin automàticament de curs, en alguns casos per decisió de la Junta Docent. També hi ha casos d’alumnat que promociona de curs amb totes, o quasi totes, les matèries suspeses, sense que la justificació tingui sempre a veure amb Necessitats Educatives Especials. La pregunta pertinent és: aquesta pràctica respon realment a la finalitat de millorar l’educació del país i la praxi d’ensenyament-aprenentatge, o és una via de justificació pedagògica a través d’un argumentari determinat que, al capdavall, només està pensada pel departament com a operació de maquillatge de les xifres oficials de repetició i reeiximent del sistema educatiu?

-El sentit dels criteris de promoció que ja tenim, als quals sembla que s’hi afegiran els que el departament ha ideat per a Batxillerat, no suposarà una nova estocada en el ja prou minvat prestigi intern (als centres) i extern (a la societat) del col·lectiu docent? No implicarà, a la pràctica, un entrebanc més a la ja prou complexa tasca d’atenció a múltiples factors que ha de tenir en compte un docent per a poder realitzar la seva feina com cal? El fet de tenir a l’aula alumnes que segurament, en haver-hi una rebaixa del nivell d’exigència acadèmica, se sentiran desmotivats, i que per tant potser mostraran conductes més disruptives que en altres circumstàncies, no serà també una manera d’agreujar la ja prou difícil gestió d’aula amb què es troba molt professorat a molts instituts del nostre país?

– Una major desmotivació de l’alumnat, que pot redundar també en un major estrès i desmotivació del professorat, en aquest cas de Batxillerat, no implica també una desvirtuació de l’educació i dels seus valors? L’educació, al capdavall, la fan persones, bé sigui alumnat, bé sigui professorat, i influir en el seu estat motivacional o anímic té, per descomptat, una repercussió fefaent en la pràctica educativa. Caldria, per tant, que el departament, que sovint fa la sensació que actua més per pressupòsits teòrics o objectius allunyats de la realitat, tingués present el factor de l’empatia amb les persones que són als centres a l’hora de redactar instruccions o altra mena de disposicions relacionades amb l’educació.

-Per últim, les instruccions, que es diuen temporals, i que caldrà veure si realment ho són, reforcen clarament la idea dels centres docents estacionaris, i del professorat que té com a principal missió tenir cura i vigilància dels fills mentre les famílies compleixen la seva jornada laboral. Conceptualment, per tant, l’ensenyament i l’educació passen a un segon pla, i la prioritat ja no és ensenyar en bones condicions, sinó que això esdevé en tot cas la cirereta d’un pastís pensat per a una altra finalitat.

Per totes aquestes reflexions que hem descabdellat, i segurament per moltes altres implicacions que poden arribar a tenir, és pel que alguns, com a docents que trepitgem els instituts i creiem saber què s’hi cou, ens oposem i oposarem a qualsevol mesura o instrucció que ens sembli lesiva per al prestigi de la pràctica docent. Ben al contrari, pensem que un nivell d’exigència adequat a l’alumnat comporta una millor convivència als instituts. Sempre tenint present, per descomptat, la gran diversitat que hi ha a les aules del país i la innegociable sensibilitat vers les Necessitats Educatives Especials de qui les requereixi. De la capacitat de conjuminar uns factors i altres en depèn, en bona part, el futur formatiu i humà de les noves generacions d’aquest país.

Article a càrrec de Jordi Martí Monllaur, professor i responsable territorial de la Intersindical-CSC Educació a les Terres de l’Ebre.

Des de 1985 han estat aprovades per les Corts Espanyoles cinc lleis en matèria d’educació: la LODE (Llei Orgànica reguladora del dret a l’educació, de 1985), la LOGSE (la Llei Orgànica d’ordenament general del sistema educatiu, de 1990, que va representar la primera gran reforma educativa des de la Llei General d’educació, de 1970, encara en ple franquisme), la LOQE (la Llei Orgànica de qualitat educativa, de 2002, que no va arribar a aplicar-se), la LOE (Llei Orgànica d’educació, de 2006) i la LOMQE (La Llei Orgànica de millora de l’educació, de 2013, i actualment vigent). Cinc lleis en trenta-cinc anys, a les quals se n’afegirà ara una sisena (la LOMLOE; Llei Orgànica de millora de la LOE, coneguda periodísticament i, per tant, popularment, com la “llei Celáa”), actualment en procés de tramitació al Congrés dels Diputats.

En les quatre primeres d’aquestes lleis la qüestió de la llengua o llengües vehiculars de l’ensenyament no se suscita; poden suposar que es deu al fet que s’hi dóna per descomptat, per una banda, que aquesta llengua seria el castellà a les comunitats de parla castellana i perquè, per un altre costat, la legislació en aquesta matèria seria una matèria reservada a l’autoritat autonòmica en les comunitats de llengua no castellana (i on, tanmateix, el castellà és obligadament cooficial). No serà fins al 2013, amb la LOMQE, que se’n parlarà obertament, en establir-se, en la seua Disposició addicional trenta-vuitena (pactada entre els grups del Partit Popular, PP, i de Unión Progreso y Democracia, UPyD), que:

1. Les Administracions educatives garantiran el dret dels i les alumnes a rebre els ensenyaments en castellà, llengua oficial de l’Estat, i en la resta de llengües cooficials en els seus respectius territoris. El castellà és llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’Estat i les llengües cooficials ho són també a les respectives Comunitats Autònomes, d’acord amb els seus Estatuts i normativa aplicable.

2. En finalitzar l’educació bàsica, tots els i les alumnes hauran de comprendre i expressar-se, de manera oral i per escrit, en la llengua castellana i, en el seu cas, en la llengua cooficial corresponent.

3. Les Administracions educatives adoptaran les mesures oportunes a fi que la utilització en l’ensenyament de la llengua castellana o de les llengües cooficials no sigui font de discriminació en l’exercici del dret a l’educació.

Tot seguit, en aquest mateixa disposició, en el seu punt quart, s’hi establia que:

«Les Administracions educatives podran dissenyar i implantar sistemes en els quals es garanteixi la impartició d’assignatures no lingüístiques integrant la llengua castellana i la llengua cooficial en cada un dels cicles i cursos de les etapes obligatòries, de manera que es procuri el domini d’ambdues llengües oficials pels i les alumnes, i sense perjudici de la possibilitat d’incloure-hi llengües estrangeres.»

«Les Administracions determinaran la proporció raonable de la llengua castellana i la llengua cooficial en aquests sistemes, i poden fer-ho de manera heterogènia en el seu territori atenent les circumstàncies concurrents.»

A continuació s’incloïen encara disposicions que, a més de no considerar adequades «les mesures que suposin l’atenció individualitzada en castellà o la separació en grups per motiu de la llengua habitual», autoritzaven l’Administració educativa estatal a sufragar el cost de l’escolarització en castellà dels estudiants les famílies dels quals l’haguessin demanada, en aquells casos que l’educació pública d’un territori no l’oferís, i a repercutir aquest cost a l’Administració educativa autonòmica, unes mesures, aquestes darreres, que val a dir que van ser anul·lades pel Tribunal Constitucional en sentència del 20 de febrer de 2018.

La LOMQE, per tant, no sols entrava a legislar en una matèria en la qual, fins aleshores, la legislació educativa no havia anat més enllà de confirmar i concretar la supremacia que la Constitució de 1978 fixava per al castellà (l’única llengua esmentada en el text constitucional i l’única d’obligat coneixement per a tots els ciutadans de l’estat), establint l’obligació de la matèria de llengua i literatura castellanes dins i fora de les comunitats del domini lingüístic d’aquest idioma i prescrivint, a més, la necessitat d’establir un règim d’exempció de l’estudi i el coneixement de la resta de les llengües peninsulars per als estudiants que sobrevinguessin al sistema educatiu de les comunitats de llengua no castellana (la qual cosa, per descomptat, no es contemplava en el cas invers). Ara, la llei d’educació establia, a més, que el castellà era «llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’Estat» i que es podrien «dissenyar i implantar sistemes» en els quals es garantís «la impartició d’assignatures no lingüístiques integrant la llengua castellana i la llengua cooficial en cada un dels cicles i cursos de les etapes obligatòries». Es garantia, per tant, que el castellà pogués ser (sense perjudici de les matèries de llengua estrangera) l’única llengua vehicular del sistema educatiu a les comunitats del domini lingüístic castellà, mentre que el català, l’eusquera i el gallec no podrien ser-ho en els sistemes educatius dels seus respectius dominis lingüístics, on, a més de ser obligatori l’ensenyament del castellà i d’existir exempcions de l’estudi i l’avaluació de la llengua pròpia per als estudiants procedents de la resta de l’estat, el castellà esdevenia també llengua vehicular per a assignatures no lingüístiques, i ho havia de ser en una proporció que, en darrer terme, no decidirien ─no almenys únicament─ les autoritats catalanes, valencianes, balears, basques o gallegues. Si fins aleshores, pel que fa a la llengua, la llei establia que tots els ciutadans eren iguals, però que n’hi havia que eren més iguals que uns altres, en endavant la llei establiria que, atès que iguals no ho érem, doncs avant les atxes.

La LOMQE, però, sembla viure els seus darrers dies, i una sisena llei d’educació comença a treure el nas: la LOMLOE, que hauria de veure la llum abans del final de la legislatura. Ara bé, aquesta nova llei (l’anomenada “llei Celáa”) entra també a legislar en matèria de llengua vehicular de l’ensenyament, i ho fa seguint el camí obert per la “llei Wert”, tot establint, de manera ambigua, en el text inicial del seu projecte, que:

«Les Administracions educatives garantiran el dret dels alumnes a rebre ensenyaments en castellà, llengua oficial de l’Estat, i en la resta de llengües cooficials als seus respectius territoris…»

I tot seguit:

«…el castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de llengües vehiculars, d’acord amb la normativa aplicable».

La Intersindical-CSC ja es va manifestar en el seu moment contra aquestes disposicions, que en realitat recollien en essència allò establert en la Disposició addicional trenta-vuitena de la LOMQE.

Ara, però, finalment, i després d’una negociació encapçalada pels representants del grup d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) al Congrés, les consideracions esmentades han desaparegut del text del projecte de llei, substituïdes per un redactat alternatiu que elimina l’afirmació que «…el castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de llengües vehiculars, d’acord amb la normativa aplicable» i deixa el paràgraf en què això s’establia de la següent manera:

«Les administracions educatives garantiran el dret dels i les alumnes a rebre els ensenyaments en castellà i en la resta de llengües cooficials als seus respectius territoris, amb conformitat amb la Constitució Espanyola, els Estatuts d’Autonomia i la normativa aplicable.»

Un avenç? Una victòria de la política com s’han afanyat a assegurar els esmenants? No sembla gens clar: és un avenç, sens dubte, en relació amb allò que s’establia a la LOMQE, on s’afirmava que «el castellà és llengua vehicular de l’ensenyament a tot l’Estat», però costa de veure-hi cap avenç respecte al text que es pretenia esmenar, perquè, en darrer terme, en el nou redactat, en realitat només s’exclou la referència al fet que el castellà és «la llengua oficial de l’Estat» i la consideració explícita que «el castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de llengües vehiculars, d’acord amb la normativa aplicable», però fixa igualment que existiria un dret «dels i les alumnes a rebre els ensenyaments en castellà i en la resta de llengües cooficials als seus respectius territoris» i deixa intacte el fet que les decisions sobre la vehicularitat del castellà i «la resta de llengües cooficials» (les innominables) les prendran «les Administracions educatives», així, en plural, com ja figurava a la LOMQE, en una expressió que no exclou d’entrada el govern espanyol i el seu ministeri d’educació.

Es fa difícil de veure, per tant, en què es basa el triomfalisme de molts de titulars de premsa un cop fet públic el resultat de la negociació.

Per contra, és molt més fàcil d’entendre l’escepticisme dels representants del Partit Nacionalista Basc (PNB), que pretenien substituir el darrer punt per la consideració que «a les comunitats autònomes amb llengües cooficials la llengua vehicular serà la que determinin els seus respectius estatuts i normativa». Els bascos es van abstenir en la votació de la modificació apadrinada per ERC. Per la seua banda, els grups de Junts per Catalunya (JxCat) i del PDeCAT, que no tenien representació en la comissió on es va votar el canvi, també se’n van mostrar descontents.

Per contra, el diputat d’Unides Podem, Joan Mena, se’n va mostrar satisfet tot afirmant que la modificació blinda el català sense que es relegui el castellà. Molt revelador. De fet, pensem que té raó, però hi afegiríem que el blindatge que li escauria al català al sistema educatiu del seu domini lingüístic no hauria de ser menor que el que té el castellà al seu. En cas contrari, l’única llengua realment blindada és la castellana, i això a costa de precaritzar o relegar el dret a una escola catalana per als catalans.

Mentrestant, sense necessitats de canvis legislatius, la immersió i la vehicularitat del català s’esfondren per elles mateixes, sense necessitat d’ajudes. Potser això serà l’únic que, en darrer terme, evitarà la intervenció estatal, perquè el castellà ja és ara vehicular en l’escola catalana, fins al punt que no estem segurs que posar-hi un límit màxim, no impliqués, a la pràctica, reforçar el percentatge actual de català a les aules.

Abans de començar la reunió hem fet una prèvia per tal de sol·licitar una aturada de la mesa durant uns minuts a les 12h, coincidint amb les concentracions a les diferents seus de la Intersindical-CSC en solidaritat amb la nostra companya Marta Molina, retinguda des d’ahir per la Guàrdia Civil, i amb la resta de detinguts.

Activitat telemàtica del personal docent

Des de la Intersindical constatem que el document que se’ns ha presentat ha variat en algunes qüestions i recull aportacions de les organitzacions sindicals sobre les condicions laborals que s’han d’establir en la circumstància que el professorat hagi de fer treball telemàtic novament.

En la intervenció de la Intersindical-CSC hem destacat que la jornada laboral ha de ser la mateixa en el treball telemàtic que en el presencial, i que a l’hora d’establir els plans de treball la càrrega de treball no pot excedir la que s’establiria en condicions presencials. Ha de ser realista, així com garantir els descansos que tindrien lloc en situació presencial.

Ja vam expressar, i reiterem, que cal avançar cap a una plataforma pròpia que garanteixi la seguretat de les dades.

La imatge del docent ha de quedar molt clarament definida, no n’hi ha prou amb les NOFC, exposar la pròpia imatge ha de ser voluntari i no pot dependre de l’autonomia de centre.

Respecte a la prevenció de riscos posem en relleu que no s’explicita el mecanisme d’avaluació del lloc de treball en cas del treball telemàtic.

En l’àmbit de la formació cal ajudar les persones, cal certa tutorització i s’hi han d’invertir molts esforços. A l’oferta hi trobem a faltar un dels elements clau, que és la diferència entre l’activitat docent presencial i la telemàtica, entenent que no es redueix a utilitzar certs mitjans sinó que canvia el context educatiu en general.

Demanen explicacions del punt en què es troba la dotació de dispositius a docents i alumnes que es van prometre per a setembre.

Des del Departament se’ns diu que recullen les aportacions per incorporar-les al document pel que fa a jornada laboral, terços, aspectes organitzatius, salut laboral…

Sobre la distribució de material es durà a terme el mes de novembre.

El Departament explica que s’ha fet una diagnosi de formació per oferir recursos als docents per acompanyar-los en el procés de digitalització.

Sobre les càrregues de treball que advertim, miraran de reduir la càrrega burocràtica que pot implicar el la concreció dels plans de treball.

Oposicions docents

Els responsables del Departament d’Educació expliquen que estan intentant dur a terme el procés amb garanties, no tenen intenció d’ajornar-lo sine die, però volen reemprendre el procés quan la situació sanitària ho permeti.

Proposen fer una prova alternativa en un període proper a la primera prova, amb la qual s’equipararien els positius per COVID i confinats a les dones embarassades que els coincideix el part amb el moment de la prova.

Des de la Intersindical-CSC, en primer lloc, ens queixem que es publiquin informacions al web del Departament tot just quan s’està parlant d’aquest tema a la mesa.

Reiterem que s’ha de garantir la participació de totes les persones que estan actives en el procés i pensem que aquest document no ho garanteix.

A més, preguntem què passa amb els aspirants que ja no se’ls hi ha garantit la possibilitat de realitzar la primera prova i que n’han quedat fora, atès que tenim constància que hi ha persones que s’han trobat en situació d’exclusió per motius relacionats amb la pandèmia.

Constatem que hi haurà un degoteig de persones confinades i positives en COVID i creiem que proposar una data alternativa única deixarà exclosos molts aspirants, que estan treballant als centres i exposats permanentment al virus. La situació és extraordinària i per tant les mesures a implementar també ho han de ser, han de ser concretes i no poden perjudicar cap aspirant.

En la intervenció de la Intersindical-CSC exigim també que les persones aspirants necessiten certeses en dates i terminis. I sobretot que els aspirants han d’estar informats en tot moment de quina és la situació. La informació que estan rebent és del tot insuficient. Volem que es concreti una data aproximada de forma imminent i que es publiqui la data oficial amb un termini el màxim d’ampli possible.

Recordem que cal defugir de les pràctiques que ens té acostumats el Departament últimament quan publica documents ambigus i que deixen la porta oberta a la confusió i incertesa dels aspirants que ja es troben en un context prou complex.

Des del Departament demanen disculpes per haver publicat la nota sobre l’ajornament de les oposicions mentre encara som a la mesa. Agraeixen les aportacions dels sindicats però, segons ells, ara no ens poden donar resposta.

Ens responen que tothom ha fet la primera prova malgrat que des de la Intersindical-CSC hem exposat que tenim constància d’algun cas que no és així.

Insisteixen que mentre la incidència de la COVID sigui com l’actual no donaran cap data concreta ni aproximada perquè, segons ells, no poden fer-ho fins que es redueixi la situació actual relacionada amb la pandèmia. Diuen que aniran informant puntualment els aspirants i accepten ampliar l’antelació de la convocatòria a 10 dies abans.

Afegeixen que no renuncien a convocar les places d’oposició de primària per al mes de juny.

Sobre el desenvolupament de la segona prova, asseguren que en un escenari de confinament no es farà. Si hi ha algun municipi en confinament perimetral, s’autoritzarà els aspirants per sortir-ne.

Les proves es faran com més aviat millor però quan es donin les condicions siguin les adequades, i que mantindran puntualment informats als aspirants.

S’està treballant perquè es mantingui el concurs d’accés a direcció.

Des de la Intersindical-CSC seguirem pressionant i treballant per aconseguir més concrecions en l’àmbit de les oposicions docents com ara una data aproximada per a la segona prova perquè hi ha molta gent que n’està pendent i als quals la incertesa els crea un neguit evident, així com per garantir un teletreball en condicions i per aconseguir una millor gestió de l’àmbit educatiu en general.