Ja és disponible el número de març de L’Interconcertats, la publicació de referència de La Intersindical per a l’educació concertada. En aquesta edició, posem el focus en dues qüestions d’actualitat que marquen el futur immediat del sector.

Anàlisi de les noves taules salarials

D’una banda, el número de L’Interconcertats de març examina detalladament les noves taules salarials. Analitzem com s’han d’aplicar al professorat dels nivells concertats i quin impacte real tenen sobre les nostres nòmines. La Intersindical considerem que cal una vigilància estricta per garantir que no es perdi ni un euro de poder adquisitiu.

Motius per a la vaga i reivindicacions laborals

De l’altra, dediquem un espai central a la convocatòria de vaga impulsada per reclamar millores laborals urgents. La Intersindical exigim augments salarials dignes i l’equiparació de la jornada lectiva amb la de l’ensenyament públic. No podem permetre que els treballadors de la concertada continuem en una situació d’inferioritat greu.

A més, reivindiquem de manera prioritària la incorporació del personal d’administració i serveis (PAS) al sistema de pagament delegat. Aquesta és una mesura històrica que el Departament no pot demorar més. Les nostres demandes també inclouen:

• La reducció de les ràtios a les aules.

• La disminució de la càrrega burocràtica als centres.

• L’increment real de la immersió lingüística en català.

La Intersindical continuarem lluitant per un model educatiu que respecti els drets de tota la classe treballadora.

El Govern ha previst per al 2026 un nou increment de les retribucions dels membres del Govern i dels alts càrrecs de la Generalitat. Aquesta decisió arriba en un moment d’una tensió laboral creixent, amb mobilitzacions i conflictes oberts en sectors clau per a tot país com l’educació i la sanitat.

La Intersindical denunciem aquesta política de privilegis, que envia un missatge molt clar. Quan cal prioritzar salaris, condicions i serveis públics, l’Executiu tria beneficiar-se a si mateix.

Sous alts i més increments

La documentació pressupostària fixa quantitats anuals molt elevades per a l’any 2026. La presidència supera els 146.000 euros anuals, i les diverses conselleries se situen per sobre dels 130.000 euros. Les secretaries generals i les direccions generals també mantenen imports molt alts.

Aquestes xifres situen els càrrecs del Govern entre els més ben pagats de l’Estat. Alhora, la majoria social pateix l’encariment de la vida i la pèrdua de poder adquisitiu.

La contradicció amb educació i sanitat

El contrast és evident. A les aules i als centres sanitaris, les plantilles denuncien manca de recursos, sobrecàrrega, precarització i dèficits estructurals que s’arrosseguen de fa anys.

En canvi, el Govern demana responsabilitat i contenció als treballadors, però no l’aplica als seus propis sous. Aquest doble estàndard no fa res més que erosionar la confiança en el Govern i alimentar el malestar dels treballadors i treballadores dels serveis públics.

Quan no es reforcen plantilles, empitjora l’atenció. Quan no es milloren condicions, augmenta la rotació. Quan no es protegeix el poder adquisitiu, creix la precarietat. I quan el Govern s’incrementa el sou, el conflicte s’agreuja.

Crida a secundar les vagues i mobilitzacions

Davant d’aquesta situació, cal una resposta col·lectiva sostinguda en el temps. La Intersindical fem una crida a participar en les vagues i mobilitzacions que s’han convocat perquè ens hi juguem unes condicions dignes, uns salaris justos i uns serveis públics que funcionin.

L’organització, la unitat i la lluita són l’únic camí per a capgirar aquesta deriva antisocial.

En plena negociació entre els sindicats i el Departament d’Educació per a, suposadament, intentar posar fi a les vagues docents, el Govern que diu saber el que necessita Catalunya ha anunciat noves retallades de línies als centres públics que no arribin als 100 alumnes per curs, encara que puguin tenir 99 alumnes matriculats.

La Intersindical considerem que aquesta és una nova falta de respecte per part d’un Departament que pretén apagar el foc amb gasolina. Just quan la part social lluitem per una baixada generalitzada de les ràtios, ells continuen amb la seva agenda de desmantellament de l’ensenyament públic, obligant a instituts a passar de 24-25 alumnes per aula a 33.

No estem disposats a acceptar-ho. Exigim al Departament d’Educació la retirada immediata d’aquesta nova retallada encoberta i encoratgem a tothom a seguir la lluita i a fer entre tots de les vagues del març un nou èxit per al moviment docent.

El Departament d’Educació ha traslladat a la Mesa Sectorial del Personal Docent els criteris amb què està treballant l’Ordre de calendari escolar per als cursos 2026-2027, 2027-2028 i 2028-2029. Lluny d’obrir un debat real sobre el model educatiu, el Departament ha deixat clar que el marc de discussió està fortament condicionat per decisions ja preses, que limiten qualsevol possibilitat de negociació.

Què ha comunicat el Departament

El Departament ha situat el calendari dins el marc de la LEC, que considera el seu límit de referència. En aquest sentit, ha afirmat que no veu viable fixar el calendari en el mínim legal de 175 dies lectius, ja que, segons exposa, no permetria complir el còmput d’hores si es manté la jornada intensiva al mes de juny. El marc de treball actual se situa, per tant, en 176 o 177 dies lectius.

Pel que fa a l’inici de curs, el Departament manté la voluntat de començar abans de la Diada, sense reconèixer cap singularitat específica entre l’ESO i el Batxillerat que justifiqui un inici diferenciat. De fet, ha admès explícitament que no disposa d’estudis que demostrin que avançar l’inici del curs tingui beneficis educatius, tot i que s’ha compromès a compartir la documentació de què disposa en relació amb la jornada continuada.

En matèria d’organització horària, el Departament ha deixat clar que no preveu generalitzar la jornada continuada. Defensa el model d’institut escola amb jornada partida, argumentant que és el model amb què aquests centres van ser concebuts, i considera que tres tardes lectives constitueixen un punt intermedi raonable, tot obrint la porta a augmentar-les si el centre ho justifica.

Pel que fa al calendari de Nadal, el Departament ha apuntat la possibilitat que, com a mínim el curs 2026, les classes s’acabin el 22 de desembre i es reprenguin el 8 de gener, amb l’objectiu d’evitar que les vacances comencin el dia 24.

Un debat condicionat i una concepció assistencialista de l’escola

La Intersindical considerem que aquest plantejament confirma el que ja hem denunciat reiteradament: el debat sobre el calendari escolar no s’aborda des d’una perspectiva educativa, sinó des d’una lògica política i organitzativa que tracta els centres com a espais de custòdia i no com a espais d’aprenentatge.

Tal com ja vam exposar a Calendari escolar: debat serè o decisions precipitades?, avançar l’inici del curs sense estudis que ho avalin i sense garantir condicions dignes de preparació pedagògica no millora la qualitat educativa. Al contrari, empitjora les condicions de treball del personal esucatiui redueix el temps imprescindible per a l’organització dels equips docents.

A més, el fet que el Departament admet que no té evidències que avalin l’avançament de curs, però que igualment el mantingui, evidencia que la decisió no respon a criteris educatius, sinó a pressions externes i a una concepció assistencialista del sistema educatiu.

Més hores no vol dir millor educació

La Intersindical defensem que la qualitat educativa no es mesura en nombre de dies ni en hores acumulades, sinó en recursos, estabilitat de les plantilles, temps de coordinació i capacitat real de preparar el curs amb garanties. Catalunya ja se situa al la franja alta de dies lectius i càrrega horària en comparació amb altres països de l’entorn europeu, sense que això es tradueixi en millors resultats educatius.

Tal com vam denunciar a Avançament de l’inici del curs escolar: una decisió sense base pedagògica, insistir en jornades fragmentades i en l’augment de presència obligada als centres no resol els problemes de conciliació, sinó que els desplaça sobre el professorat i empitjora les condicions laborals.

La necessitat d’un canvi de rumb

La Intersindical reclamem que el debat sobre el calendari escolar es faci sense marcs tancats ni decisions preses d’entrada, amb dades, criteris pedagògics i una mirada global al sistema educatiu. Cal abandonar la lògica del “com més hores millor” i avançar cap a un model que posi al centre l’aprenentatge, la qualitat educativa i unes condicions de treball dignes.

Sense aquest canvi de rumb, qualsevol procés de negociació esdevé un simple tràmit, buit de contingut real.

El País Valencià ens indica cap on hem d’anar

Les mobilitzacions educatives que hi ha en marxa al País Valencià -amb la vaga convocada per l’STEPV i altres sindicats amb el suport de comunitats educatives àmplies- són molt més que una protesta sectorial. Representen una resposta clara i valenta davant una ofensiva política que pretén reduir recursos, desmantellar estructures públiques i afeblir la cohesió lingüística i social.

Des de Catalunya observem com el País Valencià ens marca el camí cap a un nou cicle de mobilització i, si cal, de vagues.

Retallades, precarietat i regressió lingüística: un avís per a tots els Països Catalans

Les dades que denuncien els companys de l’STEPV són contundents: milers de places docents suprimides en dos cursos, ràtios més altes, càrrega de treball creixent i una pèrdua constant de qualitat al servei educatiu públic. Aquesta degradació afecta mestres, personal de secundària, professorat d’FP, EOI i conservatoris.

Alhora, les polítiques del govern valencià han reforçat un model que pot diluir el valencià com a llengua vehicular i afeblir la seva funció vertebradora. La mobilització no s’explica sense aquesta dimensió lingüística: defensar la nostra llengua és defensar també l’educació pública com a pilar de cohesió i justícia social.

Aquesta lluita no és aliena a la de Catalunya. També aquí hem patit retallades estructurals, càrrega de feina insostenible, pressió burocràtica i un constant infrafinançament. I també aquí el català és objecte d’ofensives polítiques i judicials que volen limitar-ne l’ús social i educatiu.

La força de la comunitat educativa valenciana, capaç de confluir en vagues i en accions sostingudes, ens envia un missatge inequívoc: la resignació no és una opció. Quan la qualitat educativa, els drets laborals i la llengua estan en risc, la mobilització és imprescindible.

A Catalunya es comencen a obrir espais de tensió i malestar que demanen resposta col·lectiva. Les condicions laborals no milloren, la càrrega administrativa no disminueix, la inversió continua sent insuficient i el català continua sense ser la llengua realment vehicular de molts centres. El País Valencià ens mostra que només amb una mobilització sostinguda es poden revertir aquestes dinàmiques.

El que està passa al sud és un mirall d’unes problemàtiques comunes. Quan l’STEPV i la plataforma per l’ensenyament públic decideixen dir prou, quan les comunitats educatives s’alcen i quan la defensa de la llengua esdevé motor de mobilització, ens sentim directament  interpel·lats.

Compartim les seves reivindicacions:

• Reversió de retallades i recuperació de plantilles.
• Millores salarials i recuperació del poder adquisitiu.
• Ràtios més baixes i condicions laborals dignes.
• Defensa del català com a llengua vehicular.
• Protecció i reforçament de l’educació pública.

Aquestes mateixes demandes són les que fa anys que defensem a Catalunya.

La vaga al País Valencià mostra que l’educació pública als Països Catalans pot recuperar força i centralitat. Però, perquè això sigui possible, a Catalunya també hem de fer el pas de construir unitat, sumar comunitats educatives i preparar un cicle de mobilitzacions capaç de revertir retrocessos i conquistar drets.

Un cop més, el País Valencià ens marca el camí!

El tancament de línies a l’escola pública no és cap solució real per a les mancances educatives que patim al nostre país. El problema seria complex i profund si el volguéssim abordar íntegrament, i Balaguer no n’és cap excepció. No es pot afeblir una escola pública com l’escola Gaspar de Portolà mentre hi hagi desequilibris i recursos que van a l’escola concertada; amb els diners públics cal prioritzar l’escola cent per cent pública.

És per això que La Intersindical volem manifestar el nostre suport a tota la comunitat educativa, particularment a la comunitat docent i a les famílies de l’escola Gaspar de Portolà. L’escola pública ha de disposar dels recursos econòmics necessaris que li corresponen (de personal docent, de personal d’atenció educativa, de material i infraestructures), i ha de tendir de manera clara i progressiva a una inversió del 7 % del PIB de Catalunya.

En conseqüència, cal reduir i eliminar el model privatitzador dels concerts educatius. En el cas de Balaguer, cal planificar les ràtios de les escoles, perquè no podem permetre cap tancament de línia pública. Una escola pública digna (de qualitat, catalana, inclusiva, laica i no sexista) és un dret i una necessitat de la població. Cal evitar la segregació del futur, i això passa per un model d’escola que està en perill. El Departament ha de rectificar i tenir en compte totes aquestes qüestions.

La Intersindical reclamem que la Paeria de Balaguer actuï amb responsabilitat i altura de mires i que s’oposi frontalment al tancament d’aquesta línia d’I3 a l’escola Gaspar de Portolà. Així mateix, que exigim al Departament d’Educació que aturi aquesta mesura.

Per últim, fem una crida als balaguerins i balaguerines i a la societat en general a mobilitzar-se per defensar l’escola pública, amb la implicació de les institucions locals i comarcals, que han de ser on correspon sense excuses ni dilacions.

Un any més, La Intersindical Educació reafirmem el nostre compromís en la lluita contra totes les violències masclistes que afecten les dones, joves i infants, en tots els espais de la vida i, molt especialment, en l’àmbit educatiu, que és el primer espai de socialització i convivència.

Aquest 25 de novembre tornem a denunciar l’avenç dels discursos d’odi i antifeministes impulsats per sectors de la dreta i extrema dreta, que pretenen qüestionar l’educació en igualtat, la coeducació, les polítiques de prevenció de violències masclistes, la diversitat sexual i afectiva i els drets de totes les persones. Aquests discursos, cada vegada més presents a les xarxes i als entorns juvenils, banalitzen i neguen la violència masclista, i busquen deslegitimar-ne les causes estructurals del sistema patriarcal.

Als centres educatius, aquestes narratives d’odi es tradueixen en intents de desmantellar programes educatius, censurar continguts que fomenten el pensament crític, o generar por i confusió entre famílies, docents i alumnat. Són discursos antipedagògics, irracionals i anticientíficsque posen en risc la convivència, la seguretat i l’aprenentatge.

Davant d’aquest intent de penetració ideològica als centres educatius cal radicalitat pedagògica i sindical. 

La tasca del sindicalisme feminista a l’educació és imprescindible per protegir els drets laborals de les professionals (que majoritàriament som dones) per defensar espais de treball segurs, i per garantir que la coeducació i la prevenció de violències masclistes siguin eixos centrals del projecte educatiu de centre.

Cal dotar-nos d’eines discursives, pedagògiques i organitzatives per fer front a les polítiques neoliberals i reaccionàries que, disfressades de neutralitat o llibertat de tria, volen mercantilitzar l’educació i perpetuar desigualtats de gènere, classe i origen.

L’educació ha de ser un espai que trenqui estereotips, que qüestioni privilegis, que acompanyi, que protegeixi i que emancipi.  És per això que reivindiquem que la coeducació no és una via pedagògica accessòria, sinó una eina irrenunciable per garantir que els centres educatius  ofereixin models diversos de feminitat i masculinitat, protegeixin l’alumnat davant de qualsevol tipus de violència, fomentin relacions igualitàries i respectuoses, etc. Sense  coeducació,  sense educació afectiva i sexual, sense mirada feminista,  no hi ha prevenció real de les violències masclistes.

Cal teixir una xarxa de docents, alumnes, famílies i personal de suport compromesos amb la lluita feminista, antiracista, de classe i pel dret a una vida lliure de violències.

La defensa d’una educació feminista és també la defensa d’una societat més justa, més crítica i més lliure.

Per una educació feminista, segura i emancipadora per a tothom! 

Aquest 25N ens veiem a les mobilitzacions convocades arreu del país! Organitza’t, lluita!