1

Obrim bé les aules, enfortim el sistema educatiu – Marina Sureda

Article a càrrec de Marina Sureda, professora i membre de la Intersindical-CSC Educació al Vallès Occidental. Publicat originalment a Nació Digital.

“Emergència educativa”. Així és com el conseller Bargalló va anomenar l’estat en el qual es troba l’educació catalana de cara al curs vinent. Però el problema és que l’emergència no comença al setembre sinó que la tenim a sobre des del primer dia que es van tancar les aules i el Govern no n’ha estat conscient fins ara, o, almenys, no ha actuat en conseqüència en aquesta gestió de la crisi de la Covid-19.

Des del primer dia de confinament s’ha anat tard i malament en gairebé totes les mesures preses. No hi ha hagut instruccions clares i directes que ajudessin els docents i els alumnes a adaptar-se a les noves circumstàncies, no s’ha dotat de més recursos per poder fer front a les dificultats i les desigualtats que han generat el confinament —és més, es van aturar els nomenaments de les substitucions i encara es comptava amb una plantilla més reduïda—, els materials de connectivitat per a l’alumnat que ho necessitava no ha arribat a totes les llars que els calia i s’ha deixat absolutament fora de la presa de decisions tota la comunitat educativa, inclosos els representants dels treballadors que havien d’aplicar les mesures, com per exemple, el famós pla de reobertura de centres. Tot això són exemples de la gestió de l’educació durant el confinament que ja feien pensar que el retorn a les aules no seria gaire millor.

about:blank

El Departament d’Educació ha tingut gairebé tres mesos per pensar i preparar una reobertura amb les garanties suficients per poder preservar el dret a la salut i el dret a l’educació, que han d’anar estrictament de la mà en els temps que corren, per responsabilitat social. Tres mesos que no han servit ni tan sols per garantir que hi hagi material d’higiene de mans a tots els centres i que alguns l’hagin hagut de portar de casa els mateixos docents o aportar-lo les famílies. Altres sistemes educatius europeus com l’alemany, el grec o el portuguès, han pogut garantir aquests drets i a més a més no només ho han fet per una part dels alumnes, sinó per a tots els infants i joves.

Malgrat que el retorn a les aules no hagi estat el que s’esperava, ara s’hauria d’estar preparant el curs vinent. Un Departament que vulgui aplicar polítiques d’esquerres hauria d’aprofitar la crisi per convertir-la en una oportunitat i repensar i consolidar un servei públic essencial i dotar-lo de mitjans estructurals, no només conjunturals i transitoris. Si realment se li té aquesta consideració de servei públic essencial, s’hauria de començar a posar remei a les grans mancances estructurals que arrossega des d’abans i tot de les retallades de 2010. Tot i ser conscients que sense que Catalunya patís un dèficit fiscal de 16.000 milions anuals seria més fàcil arribar al 6% del PIB d’inversió en educació que marca la LEC —o al 7% que demanem des de la Intersindical-CSC—, s’ha de fer i hi ha marge per un esforç per anar pujant de la manera més àgil possible de l’irrisori 3,67% que tenim actualment.

Com a institució que és, l’escola ha de poder garantir la justícia social, els drets i la igualtat del seu bé més preuat, els infants i joves d’aquest país. I per fer això necessita tenir les eines i els mitjans necessaris. Per posar aquests infants i joves al centre de les polítiques educatives cal que els perímetres funcionin. El curs que començarà al setembre ha de poder garantir l’assistència als centres de tots els alumnes tots els dies en l’horari habitual d’abans que una pandèmia mundial ens fes trontollar els esquemes. La presencialitat és la mesura més igualadora que tenim ara per ara i ens ajuda a minimitzar les desigualtats socials i la segregació escolar.

En temps de pandèmia, per poder garantir això es necessiten més espais, que volem pensar que ja s’hi està treballant, i més personal. Segons els nostres càlculs, es necessita un increment mínim de 30.000 docents per començar el curs amb els mitjans suficients per garantir el funcionament del sistema educatiu respectant tots els drets i necessitats dels alumnes, garantint l’atenció necessària i complint totes les normes de prevenció i salut fruit de la pandèmia. Considerem que és una xifra raonable i realista i que s’allunya de proclames fàcils de doblar plantilles quan sabem que ni tan sols existeix aquesta quantitat de docents.about:blankjavascript:false

No sabem quines seran les condicions sanitàries a l’hora de començar el curs, però això no és excusa per tenir ja els diferents escenaris treballats i consensuats. L’única gran certesa que tenim sobre com afectarà el coronavirus a l’entorn educatiu és que tenim moltíssimes incerteses, per tant, les campanyes propagandístiques maquillades de ciència són molt perilloses si ens han de fer abaixar la guàrdia. Els treballadors de l’educació, les famílies i la societat en general han fet un esforç gegantí per adaptar-se al confinament. Aquesta adaptació en temps rècord de tothom, però també dels docents, a les dures circumstàncies a les quals ens va abocar la crisi sanitària hauria de ser aplaudida i reconeguda com es mereix i no estar patint una campanya de desprestigi que, a més d’estar mal enfocada pel que fa a l’objectiu, és contraproduent si el que realment es vol és un setembre en unes millors condicions. Jugar a afeblir la força negociadora pot ser molt perillós.

Tot i que en molts casos les crítiques de l’opinió pública a la gestió de la crisi per part del Departament d’Educació han tingut motius de pes per ser-hi, s’ha fixat el focus de manera intencionada en les polítiques educatives per deixar de banda altres polítiques socials i de conciliació familiar, com el permís retribuït, que tant s’han trobat a faltar en temps de confinament i de desconfinament. La solució no passa per enfrontar uns treballadors amb uns altres, sinó per l’enfortiment de les polítiques socials en general.

Des de la Intersindical-CSC continuem pensant que la via més constructiva i eficaç d’afrontar la relació amb el Departament és la del diàleg i la negociació. És l’hora que el Govern estigui a l’altura i prepari el curs vinent tenint en compte la comunitat educativa i abocant-hi tots els recursos necessaris. Perquè la responsabilitat de poder garantir el dret a l’educació ens la fem també nostra demanem que el Govern no torni a desaprofitar una altra oportunitat de fer les coses bé i no segueixi obviant els agents que els poden donar un punt de vista indispensable per afrontar com toca aquesta emergència educativa que fa dies que vivim.




Dret a l’educació i dret a la salut: obrim les escoles amb seguretat – Roger Castellanos i Lluís Hurtado

Article a càrrec de Roger Castellanos Corbera i Lluís Hurtado Noguer, professors i representants de la Intersindical-CSC a la Comissió Paritària de Prevenció de Riscos Laborals del Personal del Departament d’Educació

El proppassat dilluns 1 de juny, per ordres del Departament d’Educació, els centres educatius dels territoris que havien entrat en fase 2 van obrir les portes. I ho van fer amb l’oposició unànime de les organitzacions sindicals, després que el conseller Josep Bargalló decidís tirar pel dret, dinamitant tots els ponts de diàleg amb els representants dels treballadors i treballadores, sense ni tan sols escoltar les nostres propostes. És per això que considerem que aquesta obertura no respon als criteris pedagògics i d’inclusió social, com sovint s’ha al·legat, sinó que s’ha basat en càlculs polítics i electorals que ignoren les garanties de salut i de seguretat laboral que exigim.

Des de fa setmanes hem presenciat una campanya mediàtica que ha aplanat el terreny a les decisions del Departament, deixant el conjunt de treballadors de la comunitat educativa en una tessitura molt difícil. En resum, s’han difós tres missatges principals: 1) La urgència d’obrir les escoles per garantir el dret a l’educació, especialment de les famílies més vulnerables; 2) La necessitat que els mestres assumissin una responsabilitat social equiparable a la que van assumir els professionals sanitaris; i 3) Que les classes i tutories telemàtiques no poden substituir la tasca presencial dels docents, en l’acompanyament emocional i pedagògic dels estudiants.

La paradoxa és que totes tres raons són plenament compartides per les organitzacions sindicals i, ens atrevim a dir, per tots els professionals de l’educació: 1) Som els primers que defensem la importància del dret de l’educació i la necessitat de dotar-nos dels recursos humans i materials necessaris per a garantir-lo efectivament. En conseqüència, som els últims que negarem mai la urgència d’obrir les escoles i d’oferir un servei públic de qualitat al conjunt de la comunitat educativa; 2) Els treballadors de l’educació som professionals amb vocació de servei públic i que assumim una gran responsabilitat social. No es poden equiparar ni jerarquitzar alegrement les tasques o la funció social que realitzem els diferents col·lectius de treballadors: tots som imprescindibles perquè la societat funcioni; 3) Els treballadors de l’educació no hem deixat de treballar en cap moment durant el confinament i, amb els escassos recursos i instruccions de què hem disposat, tots hem donat el millor de nosaltres mateixos als nostres estudiants. Per tant, ningú no és més conscient que nosaltres de les limitacions dels mitjans telemàtics en la nostra professió.

Així doncs, és inacceptable que s’insinuï que els treballadors de l’educació i els seus representants sindicals ens oposem a l’obertura de les escoles per simple comoditat o corporativisme, desatenent les raons que s’han esgrimit, com si no anessin amb nosaltres. S’han dit coses molt gruixudes que sembla que responguin a una campanya de desprestigi que poc té a veure amb la decisió de reobrir els centres educatius en plena crisi sanitària. Per això, tenint en compte que ni el conseller d’educació ni els opinòlegs professionals ens han volgut escoltar, hem considerat necessari aclarir quines són les garanties mínimes de seguretat i de salut que actualment manquen i que cal exigir, per tal que es pugui iniciar el curs que ve amb condicions.

Primer de tot, cal garantir les mesures de prevenció i protecció col·lectives i individuals: col·lectivament, hauria de ser una exigència bàsica que es realitzessin tests massius a la població. A part, caldria assegurar la correcta senyalització d’espais i recorreguts, marcar distàncies de seguretat, garantir espais suficients, instal·lar dispensadors de gel hidroalcohòlic i mampares on es necessitin, neteja i desinfecció dels espais comuns diversos cops al dia, etc. Cal proveir la comunitat educativa dels equips de protecció individual necessaris: mascaretes ffp2 per al personal i mascaretes quirúrgiques per a l’alumnat, pantalles facials per als treballadors del PAS i al professorat, si no pot usar mascareta per a poder parlar. Volem treballar, però amb seguretat per a tots, dels més petits als més grans.

D’altra banda, hi ha consideracions organitzatives que encara no s’han resolt: com es garanteix la proporció que ha estipulat per seguretat el mateix Departament d’Educació de 12-13 alumnes o màxim 15 per aula? S’haurà de compaginar la docència presencial amb la telemàtica? Com es quantificarà si és que finalment s’amplia la plantilla? I si fem classes presencials alternatives, cal dotar de càmeres i de connexió de fibra òptica a tots els centres suficientment potent com per poder emetre les classes a la meitat dels alumnes que es quedin a casa? Tinguem en compte que si es vol fer una docència completament presencial amb aquests criteris que ens han anat arribant, això significaria que almenys caldria doblar horaris o espais, i augmentar significativament la plantilla. On ubicarem l’alumnat als instituts i escoles que estan en barracons? Què passarà amb els centres d’educació especial? No tenim ni tan sols un pla general elaborat: no tenim ni idea de què volen fer i s’hauria de saber a finals de juny, com a màxim, per tal de centrar-nos a poder planificar bé el setembre!

Finalment, tenint en compte la legislació vigent, si qualsevol treballador (docent, PAS, d’empreses externes) considera que no s’està complint la normativa de prevenció i de seguretat ha de denunciar-ho als sindicats o a inspecció de treball. No es pot posar en perill la vida dels treballadors i de l’alumnat. Per això, ens trobem en una tessitura molt difícil: no hi ha les garanties mínimes per a la salut i la seguretat a hores d’ara, però som els primers que sostenim la necessitat de garantir les condicions perquè es pugui iniciar el curs, per tal de preservar el dret a l’educació. El problema és que aquesta situació els treballadors no tenim mitjans per resoldre-la, sinó que és el Departament d’Educació el que hauria de deixar de banda les lluites partidistes i les campanyes mediàtiques de curta volada, afrontant d’una vegada per totes la complexitat d’aquesta situació, reprenent el diàleg amb els representants sindicals i amb el conjunt de la comunitat educativa.




Rols de gènere i de poder en l’educació catalana – Judith Ribera

Article de Judith Ribera, mestra i membre de la Intersindical-CSC a Ponent

Judith Ribera. Rols de gènere i de poder en l'educació catalana

Termes com coeducació, rols de gènere o feminisme han esdevingut habituals en els contextos educatius de les societats occidentals.

Però, què ens
trobem en l’àmbit educatiu respecte el paper de la dona i la
consolidació dels rols de gènere dictats per una societat
heteropatriarcal que s’amaga rere la façana del que és
políticament correcte?

En primer lloc la
voluntat, no pas l’efectivitat, de plans d’actuació del
Departament d’educació per fer front a totes aquelles possibles
situacions que es puguin considerar un greuge de la situació laboral
de la dona en l’àmbit educatiu.

Així doncs, en
alguns dels documents elaborats pel mateix Departament d’Educació
com el Pla per a la igualtat de gènere en el sistema educatiu.
Memòria del Pla anual d’actuacions curs 2018-2019
podem trobar
un recull de totes aquelles actuacions implementades en aquest àmbit
i el seu grau d’assoliment.

Tanmateix, una dada
crida especialment l’atenció, en un sector laboral estructuralment
feminitzat, la correlació de la distribució de càrrecs directius
no respon a la realitat feminitzada. Observem les dades següents:

  • Freqüència
    relativa d’homes i dones en càrrecs de direcció de centres
    educatius públics, per nivells: D- 12,47% H – 13,20%
  • Freqüència
    relativa d’homes i dones en càrrecs de comandament dels Serveis
    Centrals del Departament: D- 17,41% H – 20,86%
  • Freqüència
    relativa d’homes i dones en càrrecs de comandament dels Serveis
    Territorials del Departament: D – 18,9% H – 36,36%

Les dades parlen per
elles mateixes, quan ens centrem a analitzar qui ocupa els
comandaments directius del Departament d’Educació, el percentatge
d´homes que ocupen aquests càrrecs sempre és superior al de dones.

Les causes que
expliquen aquesta incoherència segurament són moltes, però sense
lloc a dubte van estretament relacionades amb l’assumpció dels
rols de gènere que la societat atorga a cada un de nosaltres.

En segon lloc, com
podem combatre justament la transmissió i la consegüent assumpció
d’aquests rols de gènere per ambdues parts?

Aquesta lluita es
guanyarà des de l’EDUCACIÓ o no es guanyarà. Els darrers anys
han estat molt prolífics en estudis i literatura diversa que clamen
per desconstruir els rols de gènere des de la primera infància a fi
i efecte d’assolir una societat lliure de prejudicis i cotilles de
gènere.

Nens i nens, nois i
noies han d’assumir que els rols que la societat heteropatriarcal
atorga a cada un d’ells són una barrera per poder construir una
societat més justa i igualitària.

En l’àmbit
educatiu tenim molta feina a fer, des de l’exemple, des de les
dinàmiques del dia a dia, la mediació dels conflictes, els
continguts, la participació, el vocabulari… Les nenes i les noies
s’han d’empoderar, han de poder elegir lliurement què faran amb
les seves vides al marge dels prejudicis socials, han de ser capaces
de reivindicar quin és el seu paper com a persones i com a dones des
de la llibertat més radical, però alhora també s’ha de treballar
perquè els nens i els nois puguin deslliurar-se d’una masculinitat
que en molts casos també els ofega, un llast heretat del patriarcat
que no ens permet assolir la llibertat plena en aquesta societat.




Marina Sureda: ‘No som prou conscients de la potencialitat que pot tenir estar associat, afiliat o coordinat en entitats sensibles a la causa’

Parlem amb Marina Sureda, portaveu d’Educació de la Intersindical-CSC, dins de la sèrie ‘I ara, què?’

VilaWeb ha demanat a diverses personalitats independentistes què cal fer, després d’haver constatat la divisió que hi ha dins el govern de Catalunya, tal com es va veure al parlament. Aquesta sèrie especial vol ser una contribució al debat que, sens dubte, cal fer entre tots en un moment tan delicat com el present. Al final de la sèrie, publicarem una selecció dels comentaris que ens hagin enviat els nostres subscriptors. Enllaç a la notícia a Vilaweb.

Parlem amb Marina Sureda, portaveu d’Educació de la Intersindical-CSC.

L’independentisme s’ha dividit en dos blocs? Quin significat té això si penseu que sí?

—La riquesa de l’independentisme és precisament la diversitat i la pluralitat que té. L’eix nacional va de dreta a esquerra i està bé que això es vegi reflectit en l’arc parlamentari i en la societat en general. El problema no és la creació de blocs sinó la manca de lideratges i d’estratègia. Quan l’objectiu és clar però no hi ha ningú que dibuixi el camí per arribar-hi apareix la desorientació. I no solament això, sinó que les eines i l’estratègia anteriors tampoc no han permès d’assolir els objectius. Ens hem de preparar per a un nou embat, aquesta vegada essent més conscients de la força que té un estat pel simple fet de ser estat. I tenir les estratègies clares i consensuades per a combatre-la. Ara bé, això no serà fàcil si no sorgeixen uns lideratges que ens facin de far en el camí. I per lideratges no em refereixo als polítics i prou. N’han de sorgir també de les entitats civils i dels sindicats. Calen uns lideratges més compartits entre tots els actors. Cal que l’independentisme sigui al capdavant i sigui referent a tot arreu, com ja passa en l’activisme social i a la Cambra de Comerç.

Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?

—Persistir i enfortir-nos. Com a professora sempre he pensat que si alguna cosa no surt bé, s’ha d’analitzar en profunditat per corregir-ne allò que no funciona. No tinc la sensació que aquest exercici s’hagi fet després de l’octubre del 17. Cal una anàlisi seriosa, sense retrets, deixant l’emocionalitat a banda i, d’aquesta manera, identificar totes les mancances que tenim com a moviment independentista per a treballar-les. Cal prendre consciència d’això, és el primer pas per a esbrinar què va fallar i no repetir els mateixos errors. Potser un dels aprenentatges que hauríem de fer com a moviment és ser conscients que no tota la responsabilitat ha de recaure en els partits polítics, sinó que és compartida per la resta d’actors. Entitats, sindicats, associacions, col·lectius diversos ens hem d’empoderar i portar més la iniciativa en aquesta partida d’escacs amb l’estat. Hem de recuperar una agenda política pròpia i no deixar que la repressió ens marqui els ritmes. Cal que ens centrem a construir les autèntiques estructures d’estat: un teixit associatiu potent, deslligat de les estructures i els poders estatals espanyols que puguin condicionar-ne les decisions.

Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.

—El país necessita reforçar les estructures associatives a tots els nivells. Culturals, de lleure, de lluita per la llengua i, evidentment, les que s’organitzen des dels centres de treball. No som prou conscients de la potencialitat que pot tenir el fet d’estar associat, afiliat o coordinat en alguna entitat que sigui sensible a la causa. Perquè la república s’ha de construir des de tots els àmbits, també des de la feina. I aquí la Intersindical-CSC té un paper rellevant. L’absència de sindicalisme nacional a Catalunya és una anomalia si ho comparem amb les nacions sense estat que ens envolten, com Galícia i el País Basc. Per sort, la tendència es va revertint. Imagineu-vos com seria de diferent si en comptes de mil delegats, la Intersindical-CSC en tingués vint mil, superant els sindicats del règim. El control de l’estructura productiva seria enorme i ens donaria una grandíssima fortalesa com a moviment, cosa que faria créixer la nostra correlació de forces. En un altre aspecte, que no és tant perquè jo sigui eivissenca sinó perquè no entenc la nació si no és completa, crec que és vital que reforcem el discurs reivindicant els Països Catalans, sens perjudici que cada territori tingui els seus ritmes, però aquest ha de ser un procés que a la llarga els englobi a tots. De la mateixa manera que reivindicar els Països Catalans dóna solidesa al moviment independentista, la representació de més del 50% de la població no pot estar infrarepresentada en els lideratges del país. Amb això vull dir que les dones han de tenir un paper més rellevant en aquest procés, no només perquè la visió femenina i feminista és més que necessària sinó perquè rebaixar els nivells de testosterona en els lideratges del país pot portar a noves maneres de treballar que, ara per ara, no ens anirien gens malament.




Bastir un sistema d’educació públic o desballestar-lo?

Des de la junta permanent de la Intersindical-CSC Educació hem elaborat un document de valoració general del sistema públic d’educació. Creiem convenient fixar els posicionaments del sindicat sobre els aspectes més rellevants del sistema educatiu i per això us el compartim en aquesta publicació. Podeu descarregar-lo en PDF aquí a sota o llegir-lo directament en aquesta entrada.

BASTIR UN SISTEMA D’EDUCACIÓ PÚBLIC O DESBALLESTAR-LO?

Les polítiques educatives a Catalunya s’han mogut i es mouen dins els paràmetres del neoliberalisme, combinant privatitzacions i retallades a la xarxa pública amb operacions de maquillatge i improvisacions, que amaguen les mancances de planificació i l’absència d’una voluntat real de fer de l’escola pública un eix vertebrador del nostre país.

Quan les retallades esdevenen estructurals

El procés de reestructuració capitalista (crisi) iniciat el 2008 va suposar la implantació d’una agenda de privatitzacions, retallades i desballestament dels sistemes públics de polítiques socials. Les que aleshores es van anunciar com a “mesures temporals i excepcionals” i que van afectar especialment els sectors socials més vulnerables, han estat en molts casos consolidades i llur reversió ha quedat fora de l’agenda dels diferents governs, amb independència de la seva suposada orientació ideològica.

Així, a Catalunya i pel que fa a l’Ensenyament, ens trobem amb la reticència del Departament a apostar per una reducció de ràtios, incomplint fins i tot la molt deficient LEC. D’aquesta manera, continua el degoteig de tancament de línies a l’escola pública, en lloc d’aprofitar les davallades demogràfiques puntuals per recuperar unes ràtios adients a les necessitats educatives dels estudiants i els centres .

De la mateixa manera, el Departament es nega a recuperar l’horari del professorat anterior a les retallades, i a revertir l’increment del 10% en la càrrega lectiva (en detriment de la resta de tasques de programació, coordinació, i atenció a famílies), a banda de la sobrecàrrega burocràtica progressiva i constant a què se sotmet els docents i les direccions.

Convindria recordar que en el moment d’implantació de la LOGSE (1997) la perspectiva era reduir la càrrega lectiva (de 18h a 15h a secundària) en favor de les molt necessàries hores dedicades a les tutories, el seguiment de l’alumnat i la relació amb les famílies. Avui, 23 anys més tard, totes aquestes tasques, més les inútils i enrevessades tasques burocràtiques, són assumides amb una jornada lectiva de 19h, a costa del sobreesforç i del burn-out de part dels nostres docents.

A aquest panorama cal afegir-hi les mancances pel que fa a la dotació de PAS als centres, especialment greu als serveis educatius, les escoles rurals i als centres petits, en els quals direccions i docents acaben assumint tasques que els sobrepassen i jornades laborals que només poden ser qualificades d’explotació.

El
cinisme de parlar d’excel·lència tot precaritzant els
professionals de l’educació

Els diferents governs i conselleries d’Educació (o Ensenyament) no tan sols han fet seu el programa neoliberal, sinó també el cínic discurs de l’excel·lència en un context de precarització de les condicions de treball, tant pel que fa a les estrictament laborals, com a la dotació de recursos materials i estructurals. En termes d’inversió, la tristament famosa LEC ha estat paper mullat i la despesa en educació queda a anys llum de la mitjana dels estats de la UE, el 6% del PIB.

Així, a partir de la LEC i els Decrets de Direccions, Autonomia de Centres, i Plantilles, es pretén assolir una “excel·lència acadèmica” laminant la democràcia als centres i introduint la gestió privada d’uns insuficients recursos humans i materials (i, en paral·lel, obrint la porta a abusos i nepotismes). És a dir, per obra i màgia del mercat i la competència – o sigui, a través de la coacció i l’explotació – un sistema infradotat ha de ser capaç de formar una ciutadania “competent”, útil al sistema, i no pas lliure o crítica.

En aquest sentit, s’entén un índex d’interinitat impresentable (superior al 30% i molt llunyà del 8% marcat per les directrius europees), els indignes contractes a terç de jornada, la inestabilitat laboral i la manca de perspectives de promoció professional en què treballen bona part dels docents.

Els casos més extrems d’explotació i abús els trobem, però, en el personal de suport a l’aula, les Tècniques d’Educació Infantil (TEI), Tècniques d’Integració Social (TIS), etc., un sector que caldrà desenvolupar i atendre per tal de donar resposta als temes d’inclusió i tractament de la diversitat, i que viu en la precarietat contractual, marcada per la temporalitat, la inestabilitat, etc.

Planificar sobre projeccions “a la carta”: cronificar la insuficiència de recursos públics

En el procés de desballestament del sistema educatiu públic (i, sovint, el seu relegament a un paper assistencial i subsidiari de la xarxa privada-concertada), hi juga un paper important la (des-)planificació. La trampa consisteix a prendre sempre la projecció demogràfica més baixa com a base de la planificació escolar, quan la realitat històricament comprovada és que la que s’acaba complint és la mitjana-alta.

A això cal afegir-hi que sovint no es tenen en compte les tendències de mobilitat geogràfica i les fluctuacions territorials de la població nouvinguda, amb la consegüent proliferació de casos de saturació de centres per “matrícula viva” o d’acumulació inesperada d’alumnes amb necessitats específiques en centres que no disposen ni dels recursos, ni de l’estructura organitzativa adient per acollir-los.

D’aquesta manera, la successió de diferents cicles demogràfics, lluny d’utilitzar-se per reforçar el sector públic en etapa expansiva i millorar-ne la qualitat en etapes de contracció, suposa la reducció d’oferta en etapes de contracció i l’ampliació d’oferta privada, acompanyada sovint de la segregació de l’alumnat nouvingut i amb NEE en centres públics en èpoques d’expansió demogràfica.

Improvisacions, operacions de maquillatge i cortines de fum

La implantació de l’agenda neoliberal ha anat i va acompanyada de diferents operacions de maquillatge i d’un reguitzell d’improvisacions sovint venudes com a eines de millora del sistema sense cap base pedagògica i sociològica, i sempre, això sí, a baix cost, a cost zero, o fins i tot afavorint la fuga de recursos públics a la iniciativa privada.

Val la pena remarcar la importància que en aquest context de guerra ideològica i d’imposició de l’agenda neoliberal han anat adquirint diverses institucions i lobbys -dels quals la Fundació Bofill n’ha esdevingut el principal exponent- que donen cobertura teòrica i fins i tot actuen com a promotors de les principals agressions al sistema públic i als drets laborals dels docents.

Així, i de nou sota el mantra de l’excel·lència, hem vist com es desviaven recursos públics a promoure les certificacions ISO dels centres, una pràctica privatitzadora que suposa, de fet, un atac a la qualitat de l’educació en centrar l’avaluació en aspectes purament formals que ofeguen de burocràcia els docents i menystenen absolutament els criteris pedagògics o socials. Ras i curt: amb diners públics, una empresa privada pot certificar la suposada qualitat d’una escola pública prescindint completament del seu projecte educatiu o de si és una escola segregadora, sempre, això sí, que empleni la paperassa i utilitzi els models de documentació imposats des de l’empresa.

També sota el paraigua de la “innovació”, el programa Escola Nova 21 significava un incentiu per fomentar la competició entre centres públics bo i responsabilitzant exclusivament els docents de l’èxit acadèmic dels alumnes, emmascarant així els factors socials que creen l’exclusió social. De fet, s’explicitava en el contracte d’adhesió “el compromís del claustre a treballar les hores necessàries fora de l’horari lectiu per implementar els projectes”. Així, aquest suposat incentiu ha acabat concretant-se en pràctiques abusives i denúncies per assetjament laboral contra algunes de les direccions més entusiastes del projecte.

Actualment, assistim a la promoció indiscriminada dels instituts-escola com a nova panacea de la innovació educativa. La generalització d’aquest model, que podria tenir justificació en casos puntuals per condicions geogràfiques i demogràfiques, suposa un frau de llei en el sentit que significa la implantació encoberta d’un nou model educatiu sense un debat a fons del que això implica, ja que es desautoritza absolutament el model d’escolarització implantat per la LOGSE; això obligaria a replantejar d’arrel la xarxa de Secundària, si és que es vol mantenir una mínima oferta pública viable d’estudis postobligatoris.

Ningú ha plantejat les repercussions psicològiques, pedagògiques i socials de retenir els adolescents als centres de primària, ni els conflictes i perjudicis derivats de la gestió de dos marcs de condicions laborals diferents en un mateix centre. De fet, en massa casos, la creació d’instituts escola respon o bé a un intent exasperat de minimitzar les necessàries inversions, o al populisme consistent en donar resposta a demandes que poden incrementar de facto les dinàmiques de segregació encara que s’emparin sota el discurs de la coherència pedagògica.

A aquesta desorientació cal sumar-hi nyaps com l’aprovació d’un Decret d’Inclusiva aparentment exemplar sense dotar el sistema dels recursos necessaris per aplicar-lo, amb la qual cosa s’acaba produint sovint un greuge en el mateix alumnat i en unes famílies a les quals se’ls creen unes expectatives que la mancança pressupostària farà impossible d’assolir.

En la mateixa línia, el publicitat Pla contra la Segregació Escolar continua reduint-se a una sèrie de mesures puntuals, sense atacar l’arrel del problema: l’existència d’una doble xarxa escolar a Catalunya, i, per tant, sense apuntar vers la solució estructural: una única xarxa pública dotada dels recursos humans i materials suficients per poder encarar la seva tasca integradora i superadora de les desigualtats i la lluita activa contra les pràctiques excloents i segregadores. En aquest sentit, clama al cel que en alguns casos aquest pla estigui essent utilitzat com a excusa per al tancament de línies públiques i l’afavoriment de l’oferta privada.

La
Formació Professional, una reforma sense recursos cap a la
mercantilització?

A finals del curs 2018/19 el Departament d’Ensenyament es va haver de fer enrere en la seva proposta de reforma de la Formació Professional a Catalunya. La idea, de nou, era la mateixa: pretendre que una reforma “low cost” podia donar sortida a les mancances del sistema actual i, per tant, acabar definint i aplicant un model supeditat als interessos estrictament monetaris i curt-terministes d’una part de l’empresa privada en detriment d’una formació integral dels treballadors.

En aquest sentit, caldrà estar especialment amatents que la reforma, actualment en teòric procés de discussió tot i la manca de transparència i de sistematització del debat, acabi garantint uns continguts curriculars que promoguin l’autonomia i el creixement personal de l’alumnat, tot defugint la robotització dels estudiants.

Cal combinar la formació general als centres educatius (acadèmica, FOL…) amb unes pràctiques a l’empresa correctament planificades, realitzades en les condicions necessàries, i amb un seguiment, tutorització i valoració des de paràmetres educatius i formatius per evitar que la reforma acabi essent una simple provisió de mà d’obra barata. Caldrà, per tant, garantir la revalorització del paper del professorat d’FP en tot el procés, evitant les retallades de plantilla explícites o encobertes.

Alhora, és necessari acabar amb el llarg procés de privatització patit especialment a la Formació Professional, que en els darrers anys ha deixat fora del sistema milers de potencials estudiants per motius econòmics, i garantir una oferta pública suficient i de qualitat, tant en els Cicles Formatius Mitjans i Superiors, com en els ensenyaments professionalitzadors de nivell inicial, plans de transició al treball, etc.

Criteris
i mesures urgents per a una política de construcció d’un sistema
públic d’educació:

Tot i que caldran anys per corregir la situació actual i bastir una única xarxa educativa pública i de qualitat que doni resposta als drets i necessitats de la nostra societat, hi ha una sèrie de mesures i criteris que caldria tenir en compte ja des d’avui, moment en què es debaten els pressupostos per al proper any per poder apuntar a un veritable canvi de paradigma que rescati l’escola catalana del pou on el neoliberalisme l’ha anat enclotant.

Algunes són a mig termini i caldrà iniciar urgentment el debat apuntant mesures ja aplicables el curs vinent, d’altres són criteris generals per avançar vers un model d’escola inclusiva, igualitària, de qualitat, que vetlli per la promoció professional dels treballadors de l’educació, i, finalment, hi ha mesures d’emergència pressupostària per revertir les retallades en drets i en qualitat.

N’apuntem unes quantes, a banda de les ja comentades pel que fa a la reforma de l’FP, amb el compromís de treballar conjuntament amb la resta de sindicats de l’educació i en el marc del MUCE per aconseguir la seva implementació:


Increment progressiu dels pressupostos d’educació per assolir,
el 2023, l’objectiu del 7% del PIB (mitjana dels països europeus
més avançats)


No tancar ni una línia pública. Aprofitar els descensos
demogràfics, si és que es donen, per reduir ràtios i apropar-nos
als 20 i 25.

  • Augment de les places d’oposició fins a arribar al 8% d’interinitat en 4 anys.
  • Pla
    d’Estabilització d’Interins, i avaluació objectiva i
    democràtica de la tasca docent.

  • Desaparició
    dels contractes a terç de jornada, substituint-los per contractes a
    mitja jornada.

  • Reducció de la jornada lectiva, i més hores per a tutories i innovació.
  • Desburocratització
    urgent i a fons de la tasca docent i de les direccions.

  • Dignificació i estabilitat laboral de TEI, TIS, etc. (passar a funcionariat o interins amb estabilitat), i un augment de les plantilles.
  • Recursos
    humans i materials suficients per a l’aplicació del decret
    d’inclusiva.

  • Dotació
    de PAS suficient, especialment en escoles rurals i centres petits.

  • Pla
    per desenvolupar una xarxa pública d’escoles bressol que doni
    resposta a les necessitats reals.

  • Prohibició de destinar recursos públics a les certificacions ISO. Reforma i nous criteris per al cos d’inspectors: menys burocràcia, més suport a la tasca docent, visió socioeducativa.
  • Planificació
    sobre bases demogràfiques realistes i a partir del criteri de
    garantir una oferta pública suficient.

  • Pla
    d’incorporació de centres privats a la xarxa pública.

  • Debat públic i a fons sobre el model educatiu (etapes, tipologia de centres, etc) a partir de criteris pedagògics i socials.

Barcelona,
21 de gener de 2020

Permanent
de la Sectorial d’Educació de la INTERSINDICAL-CSC