1

Interconcertats núm.2 – Estadis, augment de sou i altres temes

Us presentem la nova entrega del butlletí per a l’educació concertada de la Intersindical Educació. Hi parlem d’estadis, retribucions com l’augment de nòmina o el retorn de la paga extra, eleccions sindicals, llengua i altres temes d’interès per als treballadors de la concertada en un format breu que esperem que us sigui útil i interessant. Tot seguit podeu descarregar el PDF del butlletí (us animem a imprimir-lo i deixar-lo a la sala de professors) o llegir-lo directament en les imatges de més avall.




El Punter núm.5 – Interins i estabilització




La Foguera núm.4




Sobre estabilitat i educació

Article sorgit de la comissió d’estudis d’interins a càrrec d’Eloi Planas Vila, mestre i membre del secretariat de la Intersindical-CSC Educació. Originalment publicat al Diari de l’Educació https://diarieducacio.cat/sobre-estabilitat-i-educacio/ el 9/05/2021.

Els infants i joves tenen mil i una necessitats, però en un procés de creixement tan increïble, tan constant i ràpid (pensem en tot el que canvia físicament i mental entre un nen de 6 anys i un de 16, i en només 10 anys!), hi ha un concepte que s’albira com a necessari, si no imprescindible, i aquest és l’estabilitat. Com a docents, coneixem la importància d’una estructura familiar estable darrere un infant, o com un nen necessita unes rutines estables en el seu dia a dia per tal d’aprendre hàbits, responsabilitats i gaudir d’una bona salut mental i emocional, tant en un cas com un altre.

Si tenim clar tot l’anterior, també haurem de tenir clar que a l’escola, a l’institut, també hi cal aquesta estabilitat. L’estabilitat que dona un projecte educatiu clar, ben treballat, coherent i adequat al context. L’estabilitat que dona un horari pel qual un infant entra a una hora concreta, esmorza i dina a una hora concreta o marxa, també, a una hora concreta. L’estabilitat de no cursar l’educació primària en tres espais diferents entre barracons i edificis que triguen massa a arribar. I, evidentment, l’estabilitat d’una plantilla cohesionada i amb continuïtat en el temps que permeti l’aplicació del projecte educatiu del centre, que permeti teixir complicitats entre l’equip, que permeti l’aplicació de projectes a mitjà i llarg termini per part d’uns professionals que coneixen bé el centre, l’alumnat i l’entorn. L’estabilitat d’una plantilla que permeti als alumnes de tenir referents que no desapareguin de la seva vida cada 30 de juny. Tot això, sense oblidar que, més enllà de tots els beneficis en l’àmbit pedagògic, l’estabilitat de l’equip docent també és sinònim de drets laborals.

Us imagineu un equip d’arquitectes i constructors en canvi constant mentre dissenyen i construeixen un edifici? Us imagineu un equip de metges inestable mentre tracten i operen un pacient? O un grup de música que va canviant de membres cada 10 mesos? Doncs justament això és el que passa en un centre educatiu català, ja que, quan un equip docent se sap les cançons, canvia la meitat de l’orquestra.

Una taxa d’interins de més del 30% a l’educació pública, com tenim actualment, va radicalment en contra de tot l’esmentat fins ara en aquest text: contra els projectes pedagògics efectius i consolidats, contra uns equips que coneixen a fons l’alumnat, les famílies, l’entorn i el centre, contra els referents per als alumnes, contra la cohesió d’equips docents i contra els drets laborals  de més d’un 30% dels docents que dediquen la seva vida a anar d’un centre a un altre ocupant suposades places temporals que, en realitat, són places vacants estables. Fet i fet, una situació que va contra la qualitat de l’educació, i no pas per culpa d’uns docents que a esforç, empenta, compromís i dedicació no ens guanya ningú.

De la mateixa manera que passa amb els falsos autònoms, un mestre o un professor que fa 10, 20 o 30 anys que és «treballador temporal» del Departament d’Educació, no mereixeria l’estabilització de la seva situació? No seria de justícia? De fet sí, és de justícia, i no ho dic jo, ho diu la justícia europea mentre els polítics fan veure que això no va amb ells. Un treballador que fa més de tres anys que treballa en una empresa és un treballador fix, i això no admet discussió, i cal creure-s’ho, i cal dir-ho alt i clar, pel bé de tothom, començant pel dels alumnes, perquè si una cosa tenim els educadors és que bona part de les reivindicacions que fem les fem pensant en el millor per als nostres alumnes.

Els cants de sirena del Departament d’Educació diuen que qui vulgui una plaça es presenti a les oposicions, i parlen d’oposicions massives que no arriben mai, perquè d’oposicions se’n fan, sí, però ni prou convocatòries ni amb prou places per reduir la taxa d’interins, que continua igual o fins i tot a l’alça malgrat les convocatòries d’oposicions. A l’horitzó, ni el concurs de mèrits que preveu l’EBEP, ni pactes d’estabilitat com els que s’havien fet en el passat, ni fixesa dels interins de llarga durada com estipula la justícia europea, ni res que s’hi assembli més enllà d’una suposada reforma legal a l’Estat, de la qual encara tenim massa pocs detalls i massa incerteses. Tot passa per unes oposicions insuficients, per un procés gens transparent, gens pedagògic i del tot arbitrari, que va contra tot allò que ens demanen que apliquem a les aules. Un procés en el qual un grup de docents, en general triats a l’atzar, miren les proves i decideixen si l’aspirant mereix una feina estable.

Caldrà confiar que el nou Parlament i el nou Govern siguin capaços d’afrontar la situació dels milers de treballadors que estem en aquesta situació, perquè dotar l’educació i els seus treballadors d’estabilitat no pot esperar més, pel bé d’unes direccions que veuen com perden bona part de la plantilla cada curs i tot el que això comporta, pel bé d’uns alumnes que, com més estabilitat tinguin, millor qualitat educativa rebran i de més estabilitat emocional gaudiran i, com és evident, pel bé d’uns docents que treballen de manera incansable canviant constantment de centre educatiu, adaptant-se i reinventant-se en temps rècord a nous espais, nous companys, nous centres i noves maneres de fer les coses cada curs durant anys i anys, de vegades durant tota la seva vida laboral.

Pel bé de tothom, cal que l’educació i l’estabilitat es donin la mà.




Reis d’Orient i lluita de classes

Article a càrrec de Judith Ribera, mestra, portaveu i membre del secretariat de la Intersindical-CSC Educació. Originalment publicat a Nació Digital https://www.naciodigital.cat/opinio/23092/reis-orient-lluita-classes el 30/04/2021.

Hi ha un fenomen social curiós que consisteix a construir mentides universals i que actua com a element de cohesió entre comunitats, pobles i, en definitiva, entre humans en general.

Una d’aquestes mentides és la creença que durant la nit del 5 al 6 de gener els tres Reis d’Orient porten regals als infants en recompensa per un any sencer d’obediència a les normes de l’escola, de la família o dels codis ètics. Això implica assumir, en certa manera, que ses Majestats d’Orient apliquen les normes bàsiques del xantatge.

Arriba un punt, però, i que és atribuïble a la maduració de les criatures, en què la fabulació és revelada i, a partir d’aleshores, els nens i nenes entenen que els regals que reben dels Reis d’Orient no depenen del seu comportament (criteri subjectiu i discutible), sinó de les nòmines i ingressos dels seus progenitors.

Una altra d’aquestes mentides universals que ens serveix per a viure enganyats i cohesionats en la degradació permanent de les nostres vides és la creença que la lluita de classes està superada, perquè el cert és que el Pare Capitalisme també menteix.

El problema, en aquest cas, és que el Pare en qüestió no troba el moment per a dir als seus fills (societat capitalista contemporània) de què va realment la història, i així perpetua la seva immaduresa in aeternum, i aquests són feliços amb els seus cotxes, hipoteques… Amb els regals del seu particular 6 de gener, en definitiva.

Només hi ha una certesa irrefutable: que ens menteixen. Cal que creguem que no existeixen les classes socials, que tots estem diluïts en la liquiditat d’una classe mitjana que no té cap motiu per queixar-se, i així la burgesia capitalista pot desarticular, a baix cost, la lluita organitzada de la classe treballadora.

Com que el Pare Capitalisme no té ni la més remota intenció de ser sincer, qui pot ajudar a madurar, a pensar, a construir pensament crític? Qui pot empènyer els enganyats a rebel·lar-se contra el pare tirà? La resposta és una: l’escola (en el sentit més ampli del terme, òbviament).

Però, és clar, com deia aquell, “todo está atado y bién atado”, perquè la ideologia neoliberal s’ha escolat per tots i cadascun dels racons del sistema educatiu.

I els docents, paradigma de la ganduleria que només pensen en vacances, no només han de dedicar la seva jornada laboral a impartir continguts, sinó que, a més, han d’implementar programes de coeducació i de sexualitat, de prevenció de la violència, de salut, d’educació mediambiental, de robòtica i de noves tecnologies, de mediació de conflictes, de programes de llengües estrangeres, de treball per projectes, de racons, d’ambients, de crèdits de síntesi, de camps d’aprenentatge etc. Tot això, en el context d’aplicació del decret d’escola inclusiva, perquè es veu que publicant un simple decret el sistema educatiu esdevé inclusiu per art de màgia!

Els centres educatius s’han rendit a la lògica del mercat, s’han convertit en un bé de consum que ofereix productes a les famílies de la mateixa manera que ho fan les sucursals bancàries. Les jornades de portes obertes i la competència per captar alumnes durant els períodes de preinscripció porten a l’absurd una institució l’objectiu de la qual només hauria de ser un: garantir el dret a l’educació dels infants.

I la conseqüència de la mercantilització, com resulta fàcil d’imaginar, només és una: la retallada sistemàtica i sistèmica dels drets dels treballadors i treballadores del sistema educatiu, no només els docents, i, de retruc, la degeneració i perversió del propi sistema que l’únic que acaba aconseguint és la perpetuació de les diferències entre classes socials. I sí, el cert és que existeixen.

I, mentrestant, aquí no passa res, anem fent, anem callant, anem obeint les directrius d’un Departament d’Educació que té molt clar qui mana. Perquè el Pare menteix, però és poderós i també castiga.

Cal que prenguem consciència de classe, cal que ens organitzem com a treballadors i treballadores, cal que aixequem la veu i ens mobilitzem. Continuar justificant la ignomínia no és ni ha de ser una opció.

En anglès, els Reis d’Orient són “The Three Wise Men” (Els tres homes savis), i, com que ens agraden les tradicions, així com els homes savis amb barba, recordem una frase lapidària i plena de saviesa d’un altre senyor barbut: “Obrers del món, uniu-vos!”. Substituïm obrers per docents i ja ho tenim!




La Foguera especial Jornades Llengua i Escola

Després del gran èxit de les Jornades Llengua i Escola dels caps de setmana 19-20 de febrer i 5-6 de març, des de la Comissió d’Estudis de Política Lingüística i Aules d’Acollida de la Intersindical Educació s’ha decidit fer un número 3 del butlletí La Foguera monogràfic sobre les ponències que s’hi van presentar. Aquells que hi vau assistir podreu reviure les principals idees que s’hi van aportar, i als que no vau poder-hi ser també us pot resultar interessant per descobrir els aspectes més rellevants que van exposar els ponents en aquestes jornades que podeu veure íntegrament al Youtube de la Intersindical.

A les Jornades Llengua i Escola hi van participar com a ponents alguns dels principals lingüistes i experts sobre la matèria, procedents d’arreu del domini lingüístic, la qual cosa ens va permetre fer una radiografia global de la situació de la llengua tan dins com, en alguns casos, fora de l’escola.




L’abandó de la llengua a l’escola: el cas de les Aules d’Acollida

Article a càrrec de Toni Casserres Gasol, mestre i membre del secretariat de la Intersindical-CSC Educació.

Material escolar en una aula, en una imatge d’arxiu, ACN.

Fa poques setmanes, la Plataforma per la Llengua engegava la campanya Emergència lingüística per respondre a la creixent precarietat de la situació del català en tots els àmbits, una situació que, tot i haver estat reiteradament denunciada –i no només per la Plataforma, sinó per moltes altres entitats i intel·lectuals–, no sembla generar respostes contundents per revertir-la. Dins d’aquests àmbits s’inclou, és clar, el sistema educatiu. El mateix informe de l’any 2020 dona la dada que només un 32% dels que el saben parlar l’usen habitualment. I potser tant o més escandalosa que aquesta dada –una gota més en l’oceà de les evidències que revelen que l’existència del català com a llengua viva està seriosament amenaçada– ho ha estat l’aparent indiferència dels dirigents polítics del país, que semblen tan incapaços d’adonar-se de la situació com de respondre-hi amb una actitud decidida que posi en primer terme la supervivència de la llengua. El mateix podem dir de les nostres autoritats educatives: als constants atacs a les –sempre massa tímides– polítiques lingüístiques, el Departament d’Educació hi ha respost amb reculades contínues. Fa molt, massa temps, que la teòrica vehicularitat del català no es correspon ni amb la pràctica (no s’hi han posat ni els mitjans ni l’energia) ni amb el discurs, que ha abraçat una mena de bonisme que no es basa pas en els treballs consistents dels experts sobre l’aprenentatge de llengües sotmeses a minorització (com ara els de Jim Cummins, un dels principals impulsors dels models d’immersió lingüística) i que sembla ignorar la dimensió sociolingüística de l’aprenentatge de les llengües.

Aquesta deixadesa ho impregna tot, també les aules d’acollida, un dels recursos centrals per donar suport específic als alumnes nouvinguts d’arreu del món que des del tombant de segle han arribat als nostres centres educatius i per als quals els suports de la immersió lingüística inicial –en el supòsit que s’haguessin generalitzat i mantingut, tal com sosté el relat oficial– haurien fet curt. Les aules d’acollida són un recurs flexible perquè els alumnes nouvinguts puguin fer un primer aprenentatge accelerat del català i es puguin integrar plenament a la vida del centre on estan estudiant. Bàsicament, han consistit en una dotació de professorat i recursos de suport, i allà on s’han aplicat plenament i de manera continuada han estat una eina valuosa, tot i que no suficient, per garantir una igualtat real d’oportunitats. Per tant, són un recurs estratègic per a la continuïtat de la llengua i per combatre la segregació i oferir una educació realment inclusiva (és a dir que doni els suports necessaris als alumnes).

Les limitacions de les aules d’acollida (AA):

1. Essent un recurs basat en un model consistent, les AA, quan s’apliquen amb rigor, són una bona resposta a les necessitats inicials de l’alumnat que, provinent d’altres països, s’incorpora als nostres centres desconeixent-ne la llengua vehicular. El seu funcionament inicial les establia com un recurs obert dins del mateix centre al qual l’alumnat nouvingut assistia durant una part del seu horari (la resta el desenvolupava amb els seus companys de grup classe) fins que es considerés que tenia prou capacitat per comunicar-se amb els companys i els docents del centre durant un màxim de dos o tres cursos, bo i assolint el que es coneix en la nomenclatura estàndard europea com a nivell A2 de llengua. En el model inicial, la coordinació de l’AA (i bona part de la docència, en la qual participava un nombre reduït de docents) anava a càrrec d’una persona amb estabilitat al centre. La finalitat d’aquesta estabilitat era assegurar la rendibilització de la formació continuada que se li oferia, i també que fos el màxim d’efectiva la seva funció de coordinació amb els tutors i els equips docents dels alumnes nouvinguts. Així doncs, aquest docent accedia a una plaça específica. Ara bé, la mateixa literatura científica que avala la immersió i l’acollida lingüística estableix clarament la diferència entre el que és un domini de la llengua bàsic, pensat per a la interacció més immediata (coneguda en anglès com a BICS), i la competència lingüística necessària per poder seguir uns aprenentatges acadèmics (CALP) en la llengua vehicular, i que en cap cas s’ha verificat que es pugui adquirir en menys de cinc cursos. Per a aquesta segona fase d’aprenentatge de la llengua catalana, el departament no ha establert cap recurs específic de manera general i estable i cada centre se n’ha sortit com ha pogut.

2. Una segona limitació va tenir lloc quan, a partir del curs 2009/10, es van començar a reduir les AA (es va passar de 1.236 centres amb AA el curs 2008/09 a 587 el 2016/17) i, a més de disminuir el nombre d’alumnes que se’n podien beneficiar, els tutors inicials es van veure amenaçats de ser desplaçats del centre. D’aquesta manera, bona part d’aquesta primera promoció de docents amb experiència i formació específica van renunciar-hi i van passar a ser substituïts per altres docents que arribaven de bell nou al centre. Tot plegat ha dificultat la continuïtat de la tasca d’aquestes AA i ha fet molt difícil que els seus tutors rebin una formació consistent, atès que molts d’ells canvien cada curs.

3. La darrera ha estat la retallada de dotacions que ha fet que, malgrat el creixement sostingut de l’alumnat nouvingut (a la immigració sobretot econòmica de fa uns anys s’hi ha afegit un nombre creixent de refugiats), les dotacions de professorat han disminuït d’una mica més de 600 el curs 2019/20 a menys de 500 el 2020/21, la qual cosa deixa sense cap recurs d’acollida molts centres o infradota els pocs que mantenen alguna aula d’acollida.

La pregunta, ben pertinent, que ens hauríem de fer, és: si el nostre sistema educatiu no és capaç de garantir ni la immersió lingüística a tots els alumnes nascuts al país ni l’aprenentatge de la llengua als alumnes que s’hi incorporen des d’arreu del món, quin és el futur que té el català en l’ensenyament? I, en el fons, quin futur té com a llengua?

*Article originalment publicat al diari El Punt Avui el 14/03/2021