Educació aposta per la discrecionalitat en la selecció de docents: un pas enrere en transparència i drets

El Departament d’Educació planteja ampliar el poder de les direccions dels centres per triar els docents mitjançant entrevistes i criteris propis. Aquesta proposta, que es presenta com una mesura per reforçar l’autonomia de centre, genera preocupació entre el professorat i ha provocat el rebuig sindical perquè obre la porta a la consolidació de processos de selecció arbitraris i poc transparents.

Més poder a les direccions, menys garanties col·lectives

La iniciativa suposa un canvi de model en l’accés i assignació de places docents. L’ampliació de la capacitat de decisió de les direccions pot traduir-se en una selecció “a dit”, amb el consegüent risc de discriminacions per criteris ideològics, personals o de perfil, i amb una clara erosió dels principis d’igualtat, mèrit i capacitat que han de regir la funció pública.

La Intersindical alertem que aquest enfocament no resol cap dels problemes estructurals del sistema educatiu i, en canvi, pot agreujar la precarització laboral i la desprotecció dels docents.

La veu de La Intersindical

Tal com assenyala Marc Martorell, “com més es tria a dit, més possibilitats hi ha que es produeixin discriminacions”. Martorell remarca que el debat no hauria de centrar-se en qui té més poder per contractar, sinó en quines condicions es treballa als centres i amb quins recursos.

En la mateixa línia, recorda que “la inclusió real no passa per entrevistes ni per filtres subjectius”, sinó per polítiques educatives valentes que garanteixin condicions dignes a les aules.

La inclusió no s’improvisa

La Intersindical defensem que, si l’objectiu és millorar l’atenció a l’alumnat i garantir una educació inclusiva i de qualitat, cal actuar sobre els veritables dèficits del sistema:

  • Reducció de ràtios a tots els nivells educatius.
  • Increment real de les plantilles docents i dels perfils de suport.
  • Estabilitat laboral per al professorat.
  • Criteris objectius, públics i verificables en l’assignació de places.

Cap d’aquests elements s’aconsegueix ampliant la discrecionalitat de les direccions ni debilitant els mecanismes col·lectius de control.

Defensem una escola pública amb drets

La Intersindical rebutgem qualsevol model que normalitzi l’arbitrarietat i posi en risc els drets laborals del professorat. Defensem una escola pública basada en la transparència, la igualtat d’oportunitats i el respecte als drets col·lectius, perquè només així es pot garantir una educació realment justa i de qualitat per a tothom. 




La Intersindical donem suport a la consolidació de la figura de l’educador/a social als centres educatius

Les escoles i instituts del país han arribat a una situació límit. No es pot continuar normalitzant la precarietat estructural que arrosseguen de fa anys. No és una problemàtica interna dels centres ni una qüestió que afecti només el nostre col·lectiu, sinó que impacta directament en els infants, els joves i les seves famílies, i compromet el futur col·lectiu.

Dia rere dia, es fa evident a les aules una realitat que ha esdevingut insostenible: manca de recursos humans i materials, ràtios elevades, diversitat mal atesa, problemes greus de convivència, situacions d’assetjament escolar, patiment emocional i desigualtats socials que condicionen el procés d’aprenentatge. Totes aquestes qüestions recauen massa sovint sobre un personal educatiu que sosté el sistema amb un esforç extraordinari i un desgast personal inassumible.

Els i les mestres fan molt més del que els pertoca. Se’ls exigeix que siguin, alhora, docents, educadors emocionals, mediadors de conflictes, referents socials i un suport constant per a alumnat i famílies. Aquesta sobrecàrrega no és justa ni viable, i posa en risc tant la salut del personal educatiu com la qualitat educativa que mereixen els infants i joves.

Les famílies, per la seva banda, veuen com l’escola —que hauria de ser un espai segur, inclusiu i protector— sovint no pot donar resposta a totes les necessitats que se li plantegen. Això genera angoixa, desconfiança i desigualtats, especialment entre l’alumnat en una situació de vulnerabilitat més alta.

Sense recursos no hi ha escola inclusiva

L’educació és la base de la igualtat d’oportunitats, de la cohesió social i del benestar col·lectiu. Sense una educació forta i ben dotada, no hi ha una societat justa possible.

És per això que La Intersindical denunciem que no es pot parlar d’escola inclusiva ni de benestar emocional sense recursos reals. No n’hi ha prou amb discursos ni amb protocols buits: calen equips educatius complets, estables i reconeguts, capaços d’abordar les necessitats educatives, socials i emocionals de l’alumnat.

En aquest sentit, la incorporació estructural de la figura de l’educador/a social als centres educatius és imprescindible. No com un recurs puntual ni excepcional, sinó com a part essencial de l’equip educatiu.

El paper imprescindible de les educadores i educadors socials

Les educadores i educadors socials aporten una mirada social, preventiva i comunitària que permet abordar tot allò que condiciona l’aprenentatge més enllà de l’aula: la convivència, el vincle educatiu, la vulnerabilitat social i emocional i la relació entre l’escola, les famílies i l’entorn.

Treballen colze a colze amb els docents i les famílies perquè:

  • cap infant quedi enrere
  • cap jove es perdi pel camí
  • cap família se senti sola davant les dificultats

Prescindir d’aquesta figura als centres educatius, especialment als de màxima complexitat, és una decisió política que empitjora l’atenció a l’alumnat i precaritza encara més el sistema educatiu públic.

Una reivindicació compartida i necessària

El col·lectiu de 85 educadors i educadores socials que van ser apartats dels centres el setembre passat ha mantingut, des d’aleshores, una activitat constant de denúncia. Ha estat present al Parlament de Catalunya, s’ha reunit amb la consellera d’Educació i el seu equip, i ha iniciat contactes amb forces polítiques, sindicats i entitats socials.

Les seves demandes són plenament compartides per La Intersindical, que fa temps que defensem públicament:

  • Que les places d’educadors i educadores socials siguin estructurals, amb la creació del cos corresponent dins del Departament d’Educació.
  • El retorn als centres de màxima complexitat, on aquesta figura és més necessària, treballant amb equips socials complets amb TS i TIS.
  • El reconeixement del grup A1, d’acord amb les funcions i responsabilitats que desenvolupen.

Actualment, el col·lectiu està pendent d’una segona compareixença al Parlament, aquesta vegada amb el suport de la majoria parlamentària. Ara, però, és clau sumar el màxim nombre de suports i adhesions de la comunitat educativa i social perquè la pressió col·lectiva és imprescindible per a fer possible aquest canvi.

La Intersindical, per una educació de qualitat

Aquesta no és una lluita corporativa. És una lluita pels drets dels infants i joves, pel benestar de les famílies i per la dignitat de l’educació pública. La Intersindical exigim responsabilitat política, una inversió real i un compromís ferm amb una educació que no només ensenyi, sinó que també acompanyi.




Avançar l’inici de curs no és planificar: és menystenir la feina dels docents

El Departament d’Educació ha traslladat als sindicats un esborrany d’ordre de calendari que preveu avançar l’inici del curs escolar al 8 de setembre durant els pròxims tres cursos. Aquesta decisió es presenta com una mesura de previsió i estabilitat, però en realitat evidencia un cop més la manca de respecte envers la feina no lectiva dels docents.

La Intersindical denunciem que no es pot parlar de planificació educativa amb marges tan estrets. Avançar l’inici de curs redueix de manera dràstica el temps imprescindible per preparar el curs amb garanties, i per a elaborar les programacions, coordinar els equips docents, organitzar els horaris, preparar l’acollida de l’alumnat i revisar els projectes educatius de centre.

La feina docent no comença el primer dia de classe. Invisibilitzar la tasca no lectiva és una constant del Departament, que continua prenent decisions d’esquena als centres i a la realitat quotidiana de les escoles i instituts.

A aquesta manca de respecte professional s’hi afegeix un factor clau que el Departament continua ignorant: l’emergència climàtica. Avançar l’inici del curs a principis de setembre significa fer classes en un context de temperatures cada cop més elevades i amb onades de calor recurrents que afecten directament la salut i el benestar de l’alumnat i del personal docent.

Els centres educatius no estan preparats per assumir classes amb les temperatures pròpies de l’inici de setembre. Aules sense climatització adequada, edificis antics, manca d’ombres als patis i protocols insuficients fan que, any rere any, es repeteixin situacions de risc, inclosos desmais d’alumnes i unes condicions de treball i d’aprenentatge clarament inadequades.

Parlar d’“estabilitat” quan les adjudicacions arriben tard, les plantilles s’incorporen amb el curs ja començat i la burocràcia no deixa de créixer és una fal·làcia. En aquest context, avançar l’inici del curs només incrementa el desgast del professorat i dificulta encara més una posada en marxa rigorosa i pedagògicament sòlida del curs.

La Intersindical defensem que qualsevol modificació del calendari escolar ha de ser fruit d’una negociació real, i s’ha de basar en el respecte a la professionalitat docent i en una planificació realista pensada des dels centres, i no des dels despatxos de Via Augusta.

No acceptarem en cap cas decisions unilaterals que precaritzen la feina educativa sota el pretext d’una falsa modernització del calendari.




Quan la negociació no avança, el protagonisme ha de ser dels centres

Cartell manifestació 24 de gener educació

Els límits de la mesa ja s’han fet evident

Les darreres trobades entre l’Administració educativa i la part social han confirmat allò que fa temps que es percep als centres: la negociació institucional, per si sola, no dona resposta a la complexitat del conflicte educatiu.

No es tracta només de la manca de propostes concretes, sinó d’un model que cronifica l’espera, fragmenta les demandes i dilueix la responsabilitat política en estudis, comissions i terminis indefinits. Quan el debat s’allarga sense decisions, qui en paga el cost són els centres.

Què es posa sobre la taula (i què no)

A la mesa sectorial s’han abordat diversos àmbits que, sobre el paper, afecten les condicions laborals del professorat. Ara bé, la manera com es tracten evidencia la manca d’un plantejament global i transformador.

Les qüestions que hi ha sobre la taula són:

  • Retribucions, amb el reconeixement explícit que el personal educatiu, especialment el que s’ha integrat al sistema més tard, té un sou insuficient per a fer front al cost de la vida al nostre país. Malgrat això, no s’ha presentat cap proposta concreta de millora universal ni cap mecanisme real per recuperar el poder adquisitiu que s’ha perdut.
  • Complements i compensacions parcials, com la pernoctació, la coordinació digital o determinats càrrecs, es plantegen de manera fragmentada i sense una visió de conjunt que beneficiï tot el col·lectiu.
  • Carrera professional. Es parla de convocatòries de càtedres, estadis i oposicions, però no s’aborda el desequilibri estructural que arrossega el sistema ni el deute acumulat amb els docents.
  • Educació inclusiva. Se situa en un segon pla i és derivada a futurs espais de treball, tot i que als centres la manca de recursos, les ràtios elevades i la sobrecàrrega són una realitat urgent.
  • Ràtios, plantilles i organització del treball són reconegudes com a problemàtiques existents però ajornades a comissions i estudis, sense compromisos clars ni un calendari d’aplicació.
  • Temporalitat i estabilització són presentades com a processos en estudi o pendents de desenvolupament normatiu, tot i que responen a obligacions legals que fa anys que s’haurien d’haver resolt.

El denominador comú de tot plegat és clar: moltes paraules, molts condicionants i cap decisió estructural.

Delegar-ho tot és perdre capacitat de pressió

Deixar tot el poder de negociació en mans de la mesa sectorial és un error estratègic. No pas perquè la negociació no sigui necessària, sinó perquè sense força del col·lectiu al darrere no hi pot haver una negociació real.

La dinàmica actual converteix qüestions centrals —sou, ràtios, inclusió, condicions de treball— en dossiers tècnics que avancen lentament mentre el deteriorament als centres continua.

Quan la mesa es converteix en un fi en si mateixa, el conflicte es desactiva. I això beneficia sempre la part que té el poder pressupostari i normatiu, és a dir, l’Administració.

Els centres no poden continuar assumint el cost del bloqueig

Als centres educatius la situació és clara:

  • claustres tensionats
  • equips directius desbordats
  • professionals que assumeixen responsabilitats i funcions creixents sense prou temps ni reconeixement
  • decrets que es volen fer complir sense que s’hi destini una dotació suficient

Demanar paciència mentre no arriben les decisions és traslladar la responsabilitat institucional al personal docent, i això no és acceptable ni a nivell laboral ni polític.

Assemblees, coordinació i iniciativa col·lectiva

La sortida no vindrà d’esperar una proposta miraculosa a la pròxima mesa que es convoqui. Vindrà, en tot cas, de recuperar el protagonisme col·lectiu mitjançant:

  • assemblees de centre i territorials,
  • coordinació entre claustres,
  • debat compartit sobre prioritats reals,
  • calendaris de mobilització decidits des de la base.

Quan els objectius i els tempos els marca el personal docent organitzat, la negociació deixa de ser una escenificació i passa a ser una conseqüència.

Mobilitzar no és un recurs extrem: és una eina imprescindible

La Intersindical defensem que els carrers i els centres han de tornar a marcar el ritme. No per substituir la negociació, sinó per a fer-la possible.

Les properes mobilitzacions no són un caprici ni una fugida endavant. Són la resposta lògica a un bloqueig sostingut i a una realitat que ja no admet més ajornaments.

Organitzar-nos, mobilitzar-nos i decidir col·lectivament és avui l’única via per defensar l’educació pública, la nostra llengua (permanentment amenaçada) i les condicions laborals del col·lectiu.




Davant la manca de negociació real, reactivem la mobilització en defensa de l’educació pública

La Intersindical constatem, una vegada més, la manca de voluntat real del Departament d’Educació a l’hora d’abordar les millores urgents que necessita el sistema educatiu públic. L’Administració es va presentar a la mesa sectorial del passat 18 desembre de 2025 sense cap proposta en matèria retributiva i sense oferir mesures significatives pel que fa a la resta de reivindicacions clau per a la millora de les condicions laborals i de la qualitat educativa.

Aquesta actitud suposa una nova dilació que cronifica els problemes estructurals de l’educació al nostre país, i no fa altra cosa que agreujar el malestar evident de qui trepitja els centres: el conjunt del personal educatiu. Davant d’aquest escenari, La Intersindical considerem imprescindible reprendre i intensificar la mobilització.

Convocatòria de mobilitzacions 

Cal que el Departament rectifiqui i assumeixi compromisos ferms i immediats. En cas contrari, s’activaran les dues mobilitzacions previstes:

  • El 24 de gener tornarem a sortir al carrer en una nova manifestació massiva.
  • L’11 de febrer iniciarem un cicle de vagues del personal educatiu.

Els objectius són evitar més dilacions distractores i forçar un canvi real d’actitud del Govern. L’abast i continuïtat de les mobilitzacions s’ha de decidir de la manera més àmplia, participativa i unitària possible, i han de comptar amb el protagonisme dels claustres i del conjunt de la comunitat educativa. 

Com ja vam anunciar el passat setembre, La Intersindical apostarà per fer vagues de caràcter indefinit, amb la màxima organització als centres educatius per tal de mantenir una pressió constant que posi el govern contra les cordes. Considerem que només així podrem assolir les nostres demandes col·lectives.

Objectius irrenunciables

La Intersindical defensem un conjunt de reivindicacions per dignificar les condicions laborals i garantir una educació pública de qualitat:

  • Reversió de la pèrdua de poder adquisitiu del personal educatiu, amb una clàusula salarial d’actualització anual segons l’IPC.
  • Increment dels complements retributius per compensar la pèrdua que s’ha anat acumulant els darrers anys.
  • Reducció de ràtios i augment de plantilles per atendre adequadament la diversitat de l’alumnat.
  • Reducció efectiva d’una burocràcia que ofega la tasca educativa.
  • Més democràcia als centres educatius. Derogació dels decrets de Plantilles, de Direccions i d’Autonomia de Centres.
  • Currículums consensuats, que incorporin les demandes del professorat i que necessàriament han de revertir el desmantellament del batxillerat a què s’ha abocat el govern.

Mà estesa i vocació unitària

La Intersindical estenem la mà per a sumar forces amb la resta d’organitzacions sindicals del país. Per molt que alguns actors pretenguin excloure’ns de les convocatòries de mobilització, nosaltres continuarem sent-hi. No defallirem en la lluita per unes condicions laborals dignes i per una educació pública, de qualitat i en català. 

Organització als centres

Fem una crida als centres educatius del país a convocar assemblees i organitzar-se a nivell intern. Només amb una resposta col·lectiva que sigui disciplinada i forta podrem obligar l’Administració a fer canvis reals.

Suma’t al la nostra lluita: afilia’t a La Intersindical.




El concurs de trasllats autonòmic torna a quedar en no-res

Concurs Trasllats

Fa vint anys que a Catalunya no es convoca un concurs de trasllats autonòmic. Vint anys de bloqueig administratiu, de precarització encoberta i de drets retallats per a milers de docents. Aquesta situació és especialment greu als Centres de Formació d’Adults (CFA), que des de fa dues dècades no poden regularitzar la seva situació laboral ni consolidar places amb normalitat.

El curs passat, el Departament d’Educació, amb el PSC al capdavant, va anunciar públicament que el concurs de trasllats català es convocaria aquest curs. No era una demanda nova, ni cap concessió extraordinària: era el mínim imprescindible per a començar a corregir una anomalia que s’ha anat cronificant.

Ara, però, Educació comunica que no hi haurà concurs. Aquest és un nou incompliment que deixa en evidència la manca de voluntat política real de posar fi a aquesta situació.

Tot això contrasta amb el que passa a altres territoris de l’Estat, en els quals els concursos de trasllats autonòmics es convoquen amb regularitat. A Catalunya, una vegada més, la plantilla docent és maltractada per l’Administració, que d’aquesta manera normalitza un greuge.

Fa uns mesos La Intersindical ens vam mobilitzar per exigir la convocatòria del concurs de trasllats català. Davant d’aquesta pressió, i dos dies abans de la data prevista, la consellera va assegurar que el concurs es faria, la qual cosa va suposar la desconvocatòria de la protesta. L’anunci actual demostra que aquella promesa no s’ha complert.

Aquest nou incompliment se suma al conjunt de problemàtiques que han abocat el professorat a una situació de precarietat estructural. La manca d’un concurs de trasllats català, que impedeix estabilitzar places i projectes professionals, és un motiu més que justifica la vaga del pròxim 11 de febrer. Una vaga que ha de servir per denunciar la pèrdua de poder adquisitiu, la degradació de les condicions laborals, la manca de planificació i el menyspreu sistemàtic als drets del personal educatiu.

La mobilització és una eina imprescindible per a aconseguir millores al diversos nivells. Fem-la servir!




A tot el país, defensem l’educació pública

Avui som al costat de 3 comunitats educatives que han dit prou davant situacions injustes que el Departament perpetua.

Igualada:

Alumnat i famílies de l’Institut Joan Mercader denuncien per tercer any consecutiu la manca de calefacció. Aquesta és una situació inadmissible que afecta el benestar i l’activitat docent.

Salt:

L’Institut Vallvera, centre de màxima complexitat, ha deixat de tenir TIS i educadora social. És una agressió directa als centres que més suport necessiten. Compartim i subscrivim el manifest “Per una Educació Digna”.

Balaguer:

El tancament d’una línia d’I3 a l’escola Gaspar de Portolà és un pas més en l’afebliment de l’escola pública. Cap tancament és acceptable mentre es manté el model de concerts educatius.

La Intersindical som actius en totes aquestes lluites. L’educació només avançarà si ens mobilitzem i si defensem arreu del país centres dignes, prou recursos i un model de país que blindi la pública com a pilar de cohesió i igualtat.