Dades de seguiment de la vaga educativa manipulades pel Departament d’Educació

Les primeres dades de seguiment de la vaga educativa difoses pel Departament d’Educació no descriuen la realitat de la mobilització. El Govern ha anunciat un 11,9% de seguiment a primera hora, però ho ha fet amb una base de dades incompleta i sense transparència metodològica.

El mateix Departament ha admès que aquestes xifres s’han calculat amb dades comunicades per només el 12,86% dels centres a les 9.30.  Això invalida qualsevol lectura honesta del seguiment. No es pot presentar com a dada “del país” una xifra construïda sobre una mostra mínima.

Les xifres del Departament són parcials i interessades

Quan el Departament publica percentatges amb una cobertura tan baixa, no informa. Intervé políticament. Redueix el conflicte a un titular i intenta desactivar la força del moviment docent.

La mobilització d’avui és visible a tot arreu. Hi ha hagut concentracions, talls i accions als accessos i a vies principals. Aquesta realitat no encaixa amb el relat oficial de “normalitat”. Si el Govern necessita xifres incompletes per sostenir-lo, és perquè sap que el conflicte és profund.

La Intersindical situem el seguiment per sobre del 80%

La Intersindical treballem amb dades pròpies recollides arreu del país i als centres. Aquestes dades indiquen que el seguiment de la vaga supera el 80% i que, en molts centres, només s’estan oferint els serveis mínims.

Això té conseqüències clares. Quan el personal educatiu fa vaga de manera majoritària, l’activitat educativa real s’atura. I, quan els centres funcionen amb serveis mínims, és quan més queda exposada la trampa del Departament: convertir l’escola en un espai de custòdia per diluir el dret de vaga.

Exigim transparència i respecte pel dret de vaga

La Intersindical exigim al Departament d’Educació que publiqui dades completes, auditables i comparables. Cal conèixer quants centres han informat de dades de vaga, amb quin criteri i com s’ha calculat el percentatge final. Sense aquesta informació, les dades no són un indicador: són pura propaganda.

El Govern ha de deixar d’utilitzar xifres parcials per desacreditar una mobilització legítima. La vaga educativa no neix als despatxos. Neix als centres. I avui els centres estan parlant amb contundència.




Serveis mínims abusius a l’educació. La Intersindical els impugnarem

La vaga educativa convocada per al 11 de febrer de 2026 té com a objectiu defensar unes condicions dignes i una educació de qualitat. Tot i això, el Govern ha publicat una ordre que fixa uns serveis mínims que La Intersindical considerem absolutament abusius i desproporcionats.  

Aquesta decisió no busca garantir la seguretat de l’alumnat. El que fa, en la pràctica, és buidar de contingut el dret de vaga. Quan l’Administració imposa percentatges elevats de personal, està limitant un dret fonamental i enviant un missatge clar: vol evitar que la mobilització tingui impacte.

Què imposa l’ordre de serveis mínims

L’ordre estableix la presència d’una persona de l’equip directiu per cada centre. A més, fixa un mínim d’un docent per cada tres unitats o aules a infantil, primària i secundària, i un 33% de plantilla a les llars d’infants. També determina un 50% de les plantilles als centres d’educació especial, i percentatges del 50% en menjador i cuina, així com en diversos serveis del complex educatiu de Tarragona.  

Pel que fa al lleure educatiu i sociocultural, l’ordre imposa un 50% del personal de monitoratge de menjador, cuina, acollida, extraescolars i atenció a l’alumnat amb necessitats educatives especials.  

Per què són serveis mínims abusius?

La Intersindical denunciem que aquests percentatges no responen a un criteri d’excepcionalitat real. Són una retallada encoberta del dret de vaga. La pròpia ordre justifica els serveis mínims amb arguments genèrics sobre conciliació i tutela, però això no pot convertir l’escola en un servei de custòdia obligatori ni pot servir d’excusa per imposar dotacions que s’assemblen massa a un funcionament ordinari. 

Impugnació i defensa del dret de vaga

La Intersindical impugnarem aquests serveis mínims als tribunals perquè vulneren el principi de proporcionalitat i limiten un dret fonamental. També exigim al Govern que rectifiqui i estableixi uns serveis mínims realment ajustats, amb criteris clars, motivats i respectuosos amb la mobilització.

Defensar l’educació és defensar la classe treballadora. I defensar el dret de vaga és defensar la capacitat col·lectiva d’organitzar-nos i plantar cara quan els drets s’erosionen.






La Intersindical i la COS fem bloc en defensa de l’escola catalana

La Intersindical i la COS, sindicats independentistes i de classe, hem comparegut conjuntament en l’inici del procés de negociació amb el Departament d’Educació per defensar el model d’escola catalana davant les polítiques educatives actuals.

En aquest marc, hem presentat un llistat conjunt de mesures que situen al centre no només la millora de les condicions laborals del professorat, sinó també la necessitat de defensar un model propi d’escola, arrelat al país, amb la llengua catalana com a eix vertebrador, prou recursos per garantir la inclusió i un currículum coherent amb la realitat social i nacional de Catalunya.

Aquest posicionament ens diferencia clarament dels sindicats de la mesa sectorial, que limiten les seves reivindicacions a aspectes parcials i estrictament laborals. Des de La Intersindical i la COS defensem que no hi pot haver una educació pública de qualitat sense sobirania educativa, ni sense una aposta clara per un model d’escola diferenciat del de l’Estat espanyol.

Considerem que la lluita pels salaris, les ràtios i la reducció de la burocràcia és imprescindible, però insuficient si no va acompanyada d’un compromís ferm amb la llengua catalana com a llengua vehicular, amb els recursos necessaris per fer real l’escola inclusiva i amb un currículum propi que respongui a les necessitats del país.

Amb aquest bloc sindical, reafirmem que la defensa dels drets laborals i la defensa de l’escola catalana són inseparables. Sense llengua, sense recursos i sense capacitat de decisió pròpia, no hi ha educació pública de qualitat ni futur com a país.




Els serveis mínims que pretén imposar la Generalitat buiden de contingut el dret de vaga a l’educació

La Intersindical hem estat presents a la reunió convocada en el marc de la vaga educativa de l’11 de febrer, en la qual el Departament d’Educació ha exposat la seva proposta de serveis mínims.

Aquesta proposta parteix d’una visió profundament equivocada del sistema educatiu. El Departament planteja percentatges elevats de personal i presències obligatòries als centres que desnaturalitzen el dret de vaga i redueixen l’educació a una funció purament assistencial.

La Intersindical denunciem que aquesta concepció entén els centres educatius com espais de custòdia, en què l’objectiu principal és “tenir l’alumnat col·locat”, encara que no hi hagi una activitat educativa real. L’educació no és un aparcament, ni el professorat és personal de vigilància.

Els serveis mínims només es poden justificar en situacions de risc real i objectivable. La proposta del Departament, però, estableix presències estructurals als centres, fixa percentatges del 50% o superiors en diversos serveis i es fonamenta en extensos informes tècnics amb l’objectiu d’inflar artificialment l’impacte social de la vaga. Tot plegat, per justificar una restricció del dret de vaga que no respon a cap necessitat real.

Aquesta estratègia no busca garantir drets, sinó neutralitzar el conflicte i limitar l’exercici d’un dret fonamental com és el dret de vaga.

En absència d’acord, serà el Departament de Treball qui dictarà els serveis mínims els dies vinents. L’experiència ens mostra que sovint aquests se situen en un suposat punt intermig entre la proposta sindical i la del Departament. Tot i això, advertim que qualsevol servei mínim que no sigui estrictament imprescindible continuarà sent abusiu, i per tant La Intersindical l’impugnarem als tribunals.

La Intersindical reafirmem que defensar el dret de vaga és defensar l’educació pública. Sense una capacitat de protesta real, no hi ha millores possibles ni dignificació del sistema educatiu.




Adjudicacions d’estiu 2026: el Departament consolida un model de provisió opac i discrecional

El Departament d’Educació ha presentat a la Mesa Sectorial del Personal Docent l’esborrany de la resolució que regularà les adjudicacions de destinacions provisionals per al curs 2026-2027. Lluny de corregir les disfuncions greus dels darrers cursos, el Departament ha confirmat la seva aposta per consolidar el model de provisió que es deriva del Decret de Plantilles, aprofundint en un sistema que debilita els principis de transparència, objectivitat i igualtat d’oportunitats.

Què ha comunicat el Departament

El Departament ha explicat que la resolució està pensada per agilitzar les adjudicacions i fer-les tan aviat com sigui possible, tot garantint un marge temporal per a reclamacions. Ha afirmat que el procés s’està treballant conjuntament amb els serveis territorials per ajustar-lo a les demandes del professorat.

En relació amb el model de provisió, el Departament manté i reforça les places amb perfil professional. Ha reconegut que el llistat de perfils necessita una revisió profunda, però ha admès que no s’arriba a temps per aplicar-la aquest curs. Tot i això, es permetrà crear nous perfils a partir del curs vinent, sempre que s’adeqüin al PEC i al Projecte de Direcció del Centre.

El Departament recupera i amplia l’ús de les entrevistes com a mecanisme de selecció, que s’aplicaran als centres de màxima complexitat, als llocs amb perfil professional, als llocs específics temporals i als SIEI. Només queden exemptes d’entrevista les places temporals d’aula d’acollida.

Pel que fa al procediment, s’estableix una sola convocatòria. El personal interí hi participa en fases posteriors al funcionariat de carrera i no pot ser objecte de proposta de centre. El professorat en pràctiques no pot ser proposat i haurà de presentar dues sol·licituds: una com a possible funcionari i una altra, voluntària, com a interí.

El Departament també manté el procediment previ, que permet al professorat ja destinat en serveis educatius sol·licitar mobilitat dins del mateix servei territorial cap a llocs de la mateixa tipologia.

En cas de no obtenir destinació, es manté l’adjudicació d’ofici en segona volta, afegint llocs no demanats, especialitats reconegudes ordinàries, llocs de suport a l’educació inclusiva i determinats centres en peticions àmplies de municipi, zona o comarca.

Finalment, el Departament ha reiterat que defensa el Decret de Plantilles com a marc del model de provisió i que donarà resposta a les qüestions plantejades a la propera mesa sectorial.

Un model que normalitza la selecció discrecional

La Intersindical denunciem que aquest plantejament consolida un sistema de selecció discrecional del professorat, en què les direccions acumulen un poder excessiu en la configuració de les plantilles en detriment dels criteris objectius d’antiguitat, mèrit i capacitat.

Tal com ja vam analitzar a Selecció de docents per les direccions: cap a un model a dit a les escoles de Catalunya, l’extensió dels perfils, les entrevistes i les propostes de centre aproxima el funcionament del sistema educatiu a lògiques pròpies de l’empresa privada, incompatibles amb una administració pública que hauria de garantir drets i igualtat d’oportunitats.

El fet que el Departament permeti crear nous perfils sense haver revisat els existents, i que aquestes places quedin fora del Concurs General de Trasllats, redueix l’oferta real de places, dificulta l’obtenció de destinació definitiva i limita el dret a la mobilitat del professorat.

Opacitat i inseguretat jurídica

La Intersindical alertem que la generalització de les entrevistes i del procediment previ incrementa l’opacitat del sistema. El Departament afirma que Inspecció vetllarà perquè no hi hagi amiguismes, però no estableix mecanismes clars de control ni de rendició de comptes, ni garanteix que les persones no seleccionades rebin informació motivada sobre les decisions preses.

A això s’hi suma un procediment de reclamacions clarament insuficient: terminis molt curts, resolucions definitives que actuen com a notificació sense resposta individualitzada i una manca de seguretat jurídica que, curs rere curs, acaba generant conflictes, recursos i situacions personals greus.

Un pas més en la degradació del sistema públic

La Intersindical defensem que l’escola pública necessita plantilles estables, seleccionades amb criteris objectius i transparents, i no un sistema basat en la confiança personal, la competència entre centres i la precarització del professorat.

El Departament, lluny de rectificar, opta per aprofundir en un model que fragmenta el sistema, afebleix els drets laborals i posa en risc la cohesió de l’educació pública. Davant d’això, continuarem denunciant aquest model i defensant un sistema de provisió just, transparent i al servei del conjunt de la comunitat educativa.




La força de la lluita neix als centres i als carrers, no als despatxos

Els docents de Catalunya fa mesos que s’estan organitzant de manera sostinguda i creixent per donar resposta a la situació límit que viu l’educació pública. Cada cop més centres del país disposen d’assemblees de treballadores actives, i les assemblees de zona per coordinar centres són més nombroses i fortes que mai. Aquesta coordinació assembleària s’ha convertit en una eina clau d’organització col·lectiva, amb capacitat real de debat, presa de decisions i acció conjunta, tal com s’està evidenciant arreu del pais.

Aquest procés no és improvisat ni reactiu. Des de finals del curs anterior hi ha docents implicats activament en l’organització de la vaga, fins al punt que l’inici d’aquest curs ja va estar marcat per veus que plantejaven començar-lo amb una vaga indefinida des del primer dia. Paral·lelament, moltes assemblees de centre s’estan organitzant per impulsar accions descentralitzades com talls de carreteres i altres formes de protesta arreu del país. Aquestes dinàmiques són un indicador clar del grau de malestar acumulat, però també de les ganes de lluita i de la consciència col·lectiva que s’està generant als centres educatius.

Aquest malestar no és fruit d’un conflicte puntual, sinó de polítiques sostingudes de desinversió i de decisions que han afeblit estructuralment l’educació pública, especialment als territoris i centres més vulnerabilitzats. Polítiques que evidencien el menysteniment cap a l’educació pública i els seus treballadors, sobretot perquè s’han ignorat permanentment les seves demandes.

Decisions com l’avançament de l’inici de curs, el calendari escolar imposat sense consens, els processos de selecció de direccions o la manca de reconeixement i consolidació de figures professionals clau als centres han anat tensant la corda durant mesos.

En aquest context, la coordinadora de sindicats de la mesa —on només hi són presents USTEC, ASPEPC, CCOO, CGT i UGT— ha decidit impulsar una proposta de vaga que consisteix en només tres jornades per a cada treballador: una l’11 de febrer i dues més durant el mes de març, una de les quals es faria simultàniament a tot el país i l’altra a nivell de demarcació. Aquesta coordinadora exclou deliberadament alguns dels sindicats més combatius del país, com La Intersindical, malgrat que hem estat tot el curs demanant, per activa i per passiva, formar-ne part.

Cal deixar clar que aquesta exclusió no respon a criteris de representativitat. Hi ha sindicats estatals que compten amb menys de delegats que La Intersindical i, així i tot, tenen veu i vot dins la coordinadora, mentre que La Intersindical en queda fora. Aquesta decisió política empobreix el debat, debilita la unitat real del moviment docent i desconnecta la convocatòria de vaga de la força assembleària que s’està construint als centres.

La Intersindical dona suport a totes les mobilitzacions que es facin al país per millorar l’educació pública i les condicions laborals dels docents. També considerem positiva la idea de repartir els dies de vaga entre els docents: al mes de març hi haurà 5 dies de lluita, però cada docent només n’haurà de descomptar dos de la seva nòmina. Aquest plantejament permet allargar el pols al govern sense descapitalitzar tant als treballadors. Ara bé, considerem que aquesta proposta és absolutament insuficient. Ho hem dit públicament en diverses ocasions: apostem per una mobilització continuada, sostinguda en el temps i sense data de caducitat, que permeti guanyar el pols al govern i forçar un canvi real de rumb.

Posar el govern contra les cordes és l’única manera d’aconseguir millores significatives. Parlem de la necessitat d’invertir centenars de milions d’euros per a revertir la desinversió crònica que pateix el sistema educatiu públic català. Això no s’aconsegueix amb tres dies de vaga concentrats en poques setmanes, sinó amb una lluita que no estigui acotada a un termini curt i que generi una pressió real i sostinguda.

Pel que fa als motius de la convocatòria, si bé compartim la majoria de reivindicacions dels sindicats majoritaris (salaris, ràtios, recursos, democràcia i currículums), en trobem a faltar una de clau, que ha de ser vertebradora de l’educació a Catalunya: l’ús del català com a única llengua vehicular a Catalunya. La Intersindical contestem amb un no rotund a la imposició de percentatges lingüicides per part dels jutges espanyols, i exigim al Departament d’Educació que vetlli pel compliment de la vehicularitat del català a les aules del país. Tampoc oblidem el deute amb els docent per la retallada dels sexennis, l’avançament del calendari escolar, la lluita per una escola realment inclusiva, el reconeixement (també salarial) dels mestres de primària que han de passar al cos A1 igual que els de secundària ni deixem de reivindicar la jornada continuada com a marc horari general de la jornada escolar a Catalunya.

A més, la voluntat de la coordinadora de sindicats d’emmarcar tota la negociació dins la mesa sectorial d’educació és un error estratègic greu. La mesa és un espai on l’administració té un pes determinant i on s’exclouen alguns dels sindicats més combatius. L’experiència ens ho demostra: quan s’han aconseguit millores significatives, com la reducció de l’hora lectiva, ha estat gràcies a negociacions canalitzades a través de comitès de vaga plurals, més representatius i arrelats als centres, i no pas dins els límits estrets de la mesa sectorial.

Per tot això, La Intersindical reafirmem una aposta clara i coherent amb el moviment real que s’està construint als centres: una vaga que s’allargui en el temps, planificada des d’ara per incrementar la pressió sobre el govern, i un model de negociació més representatiu, que superi el marc restrictiu de la mesa sectorial i posi al centre la veu de les treballadores organitzades.

La força del conflicte no neix als despatxos. Neix als centres. I és des d’aquí que cal construir la lluita.




Calendari escolar: debat serè o decisions precipitades?

Els canvis en el calendari escolar no s’haurien de decidir a cop de titular ni mitjançant decisions unilaterals. L’article recent de 3CatInfo sobre el calendari escolar a Europa exemplifica una manera de fer cada cop més habitual: l’ús de comparatives aparentment neutres que descontextualitzen realitats molt diverses i acaben funcionant com a relat legitimador de decisions unilaterals.

La Intersindical defensem que qualsevol modificació del calendari escolar ha de partir de debats serens, rigorosos i amb participació real de la comunitat educativa. El que no podem assumir com a normal és que aquests canvis es facin sense escoltar els centres ni el professorat, ni que es defineixin des de despatxos o espais d’influència externs, com els que sovint impulsa la Fundació Bofill, amb propostes que es presenten com a innovadores, però que no sempre responen a criteris pedagògics ni a la realitat quotidiana dels centres.

Aquesta dinàmica no és nova. Molts debats sobre horaris acaben reduïts a reordenacions formals del temps, amb un impacte clar en l’organització dels centres i en la vida del professorat, però sense una millora educativa demostrable.

Comparacions europees que deformen el debat

La fal·làcia de la “pausa per dinar”

Un dels punts més problemàtics de l’article del 3Cat que hem esmentat és quan s’afirma que alguns països han millorat resultats acadèmics introduint una pausa per dinar. Formulat així, el missatge sembla qüestionar la jornada contínua, però la realitat és justament la contrària.

En molts dels casos que se citen la jornada finalitza cap a les 15 h, l’alumnat acaba el dia havent dinat i el temps de dinar és breu i integrat dins l’horari lectiu.

Això és substancialment diferent del model de jornada partida amb pauses molt llargues, que trenquen la dinàmica del dia, allarguen artificialment l’horari i dificulten la conciliació real, especialment per a les famílies amb menys recursos.

És per això que insistim que la jornada contínua no és sinònim d’horaris maratonians ni antipedagògics. Ho hem defensat reiteradament: concentrar la jornada no és el problema; el problema és desnaturalitzar-la fins a fer-la incompatible amb l’aprenentatge i el benestar.

El factor Climatologia

L’article també destaca que països com Finlàndia o Alemanya comencen el curs a l’agost, mentre que als països del sud s’inicia més tard. Aquesta dada és certa, però necessita context. El factor climàtic no és accessori: condiciona de manera directa l’organització del calendari.

Comparar realitats com Hèlsinki, Tàrrega o Amposta sense incorporar aquesta variable pot conduir a conclusions esbiaixades. El context mediterrani no és una excepció anecdòtica, sinó una realitat estructural que ha de ser tinguda en compte quan es parla d’inici de curs o de distribució del temps escolar.

Suècia com a miratge recurrent

Quan es posa Suècia com a exemple, tampoc no sempre s’explica que el dinar hi és gratuït, es fa en uns 30 minuts i no implica una ruptura del ritme educatiu.

Aquest model no té res a veure amb pauses llargues que fragmenten el dia i converteixen l’escola en un espai d’estada prolongada, més que no pas en un entorn d’aprenentatge coherent.

La recurrent manca de diàleg de la consellera Niubó

Aquest mateix enfocament s’ha repetit amb l’avançament de l’inici de curs, una decisió presa sense una negociació real i amb una afectació clara sobre l’organització dels centres. Aquesta mesura respon menys a criteris pedagògics que a la voluntat de donar resposta a una demanda social molt concreta: que l’escola garanteixi presència i cobertura com més aviat millor.

Aquest relat, àmpliament estès, parteix sovint d’una visió injusta i simplificada de la tasca docent, i acaba concebent el sistema educatiu com un mecanisme de custòdia o conciliació, i no com un projecte educatiu complex que necessita temps, preparació i estabilitat.

Tot plegat s’emmarca en una estratègia més àmplia de retallades encobertes i de degradació progressiva de les condicions de treball.

Mitjans públics marcant relat per preparar el terreny

En aquest context, la visió parcial i esbiaixada d’alguns mitjans públics no ajuda. Al contrari: contribueix a aplanar el terreny per on passa la consellera Esther Niubó com una autèntica piconadora de drets, presentant com a inevitables decisions que no han estat consensuades ni debatudes amb aquells qui sostenen l’escola cada dia.

Quan el relat mediàtic substitueix el debat pedagògic per comparatives descontextualitzades, és quan es debilita la democràcia educativa i es bandeja deliberadament la veu dels docents.

La nostra posició

En aquest context, La Intersindical defensem:

  • Debats serens i honestos, sense imposicions ni solucions úniques.
  • La jornada contínua i compactada, compatible amb acabar el dia havent dinat.
  • La possibilitat d’oferir opcions diverses a les famílies sense trencar el funcionament dels centres.
  • Respectar els horaris d’entrada i sortida per a qui ho vulgui, evitant canvis forçats.
  • Cap ingerència de fundacions privades en la definició de polítiques educatives públiques.
  • Uns mitjans públics rigorosos que ajudin a entendre la complexitat del sistema.

El calendari escolar no és una peça neutra ni intercanviable. És una decisió educativa, laboral i social de primer ordre. Si volem millorar-lo cal criteri, pluralitat d’opcions i democràcia educativa, i no decisions pensades només per fer-lo més funcional com a espai de custòdia.