El Departament d’Educació ha traslladat a la Mesa Sectorial del Personal Docent els criteris amb què està treballant l’Ordre de calendari escolar per als cursos 2026-2027, 2027-2028 i 2028-2029. Lluny d’obrir un debat real sobre el model educatiu, el Departament ha deixat clar que el marc de discussió està fortament condicionat per decisions ja preses, que limiten qualsevol possibilitat de negociació.

Què ha comunicat el Departament

El Departament ha situat el calendari dins el marc de la LEC, que considera el seu límit de referència. En aquest sentit, ha afirmat que no veu viable fixar el calendari en el mínim legal de 175 dies lectius, ja que, segons exposa, no permetria complir el còmput d’hores si es manté la jornada intensiva al mes de juny. El marc de treball actual se situa, per tant, en 176 o 177 dies lectius.

Pel que fa a l’inici de curs, el Departament manté la voluntat de començar abans de la Diada, sense reconèixer cap singularitat específica entre l’ESO i el Batxillerat que justifiqui un inici diferenciat. De fet, ha admès explícitament que no disposa d’estudis que demostrin que avançar l’inici del curs tingui beneficis educatius, tot i que s’ha compromès a compartir la documentació de què disposa en relació amb la jornada continuada.

En matèria d’organització horària, el Departament ha deixat clar que no preveu generalitzar la jornada continuada. Defensa el model d’institut escola amb jornada partida, argumentant que és el model amb què aquests centres van ser concebuts, i considera que tres tardes lectives constitueixen un punt intermedi raonable, tot obrint la porta a augmentar-les si el centre ho justifica.

Pel que fa al calendari de Nadal, el Departament ha apuntat la possibilitat que, com a mínim el curs 2026, les classes s’acabin el 22 de desembre i es reprenguin el 8 de gener, amb l’objectiu d’evitar que les vacances comencin el dia 24.

Un debat condicionat i una concepció assistencialista de l’escola

La Intersindical considerem que aquest plantejament confirma el que ja hem denunciat reiteradament: el debat sobre el calendari escolar no s’aborda des d’una perspectiva educativa, sinó des d’una lògica política i organitzativa que tracta els centres com a espais de custòdia i no com a espais d’aprenentatge.

Tal com ja vam exposar a Calendari escolar: debat serè o decisions precipitades?, avançar l’inici del curs sense estudis que ho avalin i sense garantir condicions dignes de preparació pedagògica no millora la qualitat educativa. Al contrari, empitjora les condicions de treball del personal esucatiui redueix el temps imprescindible per a l’organització dels equips docents.

A més, el fet que el Departament admet que no té evidències que avalin l’avançament de curs, però que igualment el mantingui, evidencia que la decisió no respon a criteris educatius, sinó a pressions externes i a una concepció assistencialista del sistema educatiu.

Més hores no vol dir millor educació

La Intersindical defensem que la qualitat educativa no es mesura en nombre de dies ni en hores acumulades, sinó en recursos, estabilitat de les plantilles, temps de coordinació i capacitat real de preparar el curs amb garanties. Catalunya ja se situa al la franja alta de dies lectius i càrrega horària en comparació amb altres països de l’entorn europeu, sense que això es tradueixi en millors resultats educatius.

Tal com vam denunciar a Avançament de l’inici del curs escolar: una decisió sense base pedagògica, insistir en jornades fragmentades i en l’augment de presència obligada als centres no resol els problemes de conciliació, sinó que els desplaça sobre el professorat i empitjora les condicions laborals.

La necessitat d’un canvi de rumb

La Intersindical reclamem que el debat sobre el calendari escolar es faci sense marcs tancats ni decisions preses d’entrada, amb dades, criteris pedagògics i una mirada global al sistema educatiu. Cal abandonar la lògica del “com més hores millor” i avançar cap a un model que posi al centre l’aprenentatge, la qualitat educativa i unes condicions de treball dignes.

Sense aquest canvi de rumb, qualsevol procés de negociació esdevé un simple tràmit, buit de contingut real.

Els canvis en el calendari escolar no s’haurien de decidir a cop de titular ni mitjançant decisions unilaterals. L’article recent de 3CatInfo sobre el calendari escolar a Europa exemplifica una manera de fer cada cop més habitual: l’ús de comparatives aparentment neutres que descontextualitzen realitats molt diverses i acaben funcionant com a relat legitimador de decisions unilaterals.

La Intersindical defensem que qualsevol modificació del calendari escolar ha de partir de debats serens, rigorosos i amb participació real de la comunitat educativa. El que no podem assumir com a normal és que aquests canvis es facin sense escoltar els centres ni el professorat, ni que es defineixin des de despatxos o espais d’influència externs, com els que sovint impulsa la Fundació Bofill, amb propostes que es presenten com a innovadores, però que no sempre responen a criteris pedagògics ni a la realitat quotidiana dels centres.

Aquesta dinàmica no és nova. Molts debats sobre horaris acaben reduïts a reordenacions formals del temps, amb un impacte clar en l’organització dels centres i en la vida del professorat, però sense una millora educativa demostrable.

Comparacions europees que deformen el debat

La fal·làcia de la “pausa per dinar”

Un dels punts més problemàtics de l’article del 3Cat que hem esmentat és quan s’afirma que alguns països han millorat resultats acadèmics introduint una pausa per dinar. Formulat així, el missatge sembla qüestionar la jornada contínua, però la realitat és justament la contrària.

En molts dels casos que se citen la jornada finalitza cap a les 15 h, l’alumnat acaba el dia havent dinat i el temps de dinar és breu i integrat dins l’horari lectiu.

Això és substancialment diferent del model de jornada partida amb pauses molt llargues, que trenquen la dinàmica del dia, allarguen artificialment l’horari i dificulten la conciliació real, especialment per a les famílies amb menys recursos.

És per això que insistim que la jornada contínua no és sinònim d’horaris maratonians ni antipedagògics. Ho hem defensat reiteradament: concentrar la jornada no és el problema; el problema és desnaturalitzar-la fins a fer-la incompatible amb l’aprenentatge i el benestar.

El factor Climatologia

L’article també destaca que països com Finlàndia o Alemanya comencen el curs a l’agost, mentre que als països del sud s’inicia més tard. Aquesta dada és certa, però necessita context. El factor climàtic no és accessori: condiciona de manera directa l’organització del calendari.

Comparar realitats com Hèlsinki, Tàrrega o Amposta sense incorporar aquesta variable pot conduir a conclusions esbiaixades. El context mediterrani no és una excepció anecdòtica, sinó una realitat estructural que ha de ser tinguda en compte quan es parla d’inici de curs o de distribució del temps escolar.

Suècia com a miratge recurrent

Quan es posa Suècia com a exemple, tampoc no sempre s’explica que el dinar hi és gratuït, es fa en uns 30 minuts i no implica una ruptura del ritme educatiu.

Aquest model no té res a veure amb pauses llargues que fragmenten el dia i converteixen l’escola en un espai d’estada prolongada, més que no pas en un entorn d’aprenentatge coherent.

La recurrent manca de diàleg de la consellera Niubó

Aquest mateix enfocament s’ha repetit amb l’avançament de l’inici de curs, una decisió presa sense una negociació real i amb una afectació clara sobre l’organització dels centres. Aquesta mesura respon menys a criteris pedagògics que a la voluntat de donar resposta a una demanda social molt concreta: que l’escola garanteixi presència i cobertura com més aviat millor.

Aquest relat, àmpliament estès, parteix sovint d’una visió injusta i simplificada de la tasca docent, i acaba concebent el sistema educatiu com un mecanisme de custòdia o conciliació, i no com un projecte educatiu complex que necessita temps, preparació i estabilitat.

Tot plegat s’emmarca en una estratègia més àmplia de retallades encobertes i de degradació progressiva de les condicions de treball.

Mitjans públics marcant relat per preparar el terreny

En aquest context, la visió parcial i esbiaixada d’alguns mitjans públics no ajuda. Al contrari: contribueix a aplanar el terreny per on passa la consellera Esther Niubó com una autèntica piconadora de drets, presentant com a inevitables decisions que no han estat consensuades ni debatudes amb aquells qui sostenen l’escola cada dia.

Quan el relat mediàtic substitueix el debat pedagògic per comparatives descontextualitzades, és quan es debilita la democràcia educativa i es bandeja deliberadament la veu dels docents.

La nostra posició

En aquest context, La Intersindical defensem:

• Debats serens i honestos, sense imposicions ni solucions úniques.
• La jornada contínua i compactada, compatible amb acabar el dia havent dinat.
• La possibilitat d’oferir opcions diverses a les famílies sense trencar el funcionament dels centres.
• Respectar els horaris d’entrada i sortida per a qui ho vulgui, evitant canvis forçats.
• Cap ingerència de fundacions privades en la definició de polítiques educatives públiques.
• Uns mitjans públics rigorosos que ajudin a entendre la complexitat del sistema.

El calendari escolar no és una peça neutra ni intercanviable. És una decisió educativa, laboral i social de primer ordre. Si volem millorar-lo cal criteri, pluralitat d’opcions i democràcia educativa, i no decisions pensades només per fer-lo més funcional com a espai de custòdia.

El Departament d’Educació planteja ampliar el poder de les direccions dels centres per triar els docents mitjançant entrevistes i criteris propis. Aquesta proposta, que es presenta com una mesura per reforçar l’autonomia de centre, genera preocupació entre el professorat i ha provocat el rebuig sindical perquè obre la porta a la consolidació de processos de selecció arbitraris i poc transparents.

Més poder a les direccions, menys garanties col·lectives

La iniciativa suposa un canvi de model en l’accés i assignació de places docents. L’ampliació de la capacitat de decisió de les direccions pot traduir-se en una selecció “a dit”, amb el consegüent risc de discriminacions per criteris ideològics, personals o de perfil, i amb una clara erosió dels principis d’igualtat, mèrit i capacitat que han de regir la funció pública.

La Intersindical alertem que aquest enfocament no resol cap dels problemes estructurals del sistema educatiu i, en canvi, pot agreujar la precarització laboral i la desprotecció dels docents.

La veu de La Intersindical

Tal com assenyala Marc Martorell, “com més es tria a dit, més possibilitats hi ha que es produeixin discriminacions”. Martorell remarca que el debat no hauria de centrar-se en qui té més poder per contractar, sinó en quines condicions es treballa als centres i amb quins recursos.

En la mateixa línia, recorda que “la inclusió real no passa per entrevistes ni per filtres subjectius”, sinó per polítiques educatives valentes que garanteixin condicions dignes a les aules.

La inclusió no s’improvisa

La Intersindical defensem que, si l’objectiu és millorar l’atenció a l’alumnat i garantir una educació inclusiva i de qualitat, cal actuar sobre els veritables dèficits del sistema:

• Reducció de ràtios a tots els nivells educatius.
• Increment real de les plantilles docents i dels perfils de suport.
• Estabilitat laboral per al professorat.
• Criteris objectius, públics i verificables en l’assignació de places.

Cap d’aquests elements s’aconsegueix ampliant la discrecionalitat de les direccions ni debilitant els mecanismes col·lectius de control.

Defensem una escola pública amb drets

La Intersindical rebutgem qualsevol model que normalitzi l’arbitrarietat i posi en risc els drets laborals del professorat. Defensem una escola pública basada en la transparència, la igualtat d’oportunitats i el respecte als drets col·lectius, perquè només així es pot garantir una educació realment justa i de qualitat per a tothom. 

Les escoles i instituts del país han arribat a una situació límit. No es pot continuar normalitzant la precarietat estructural que arrosseguen de fa anys. No és una problemàtica interna dels centres ni una qüestió que afecti només el nostre col·lectiu, sinó que impacta directament en els infants, els joves i les seves famílies, i compromet el futur col·lectiu.

Dia rere dia, es fa evident a les aules una realitat que ha esdevingut insostenible: manca de recursos humans i materials, ràtios elevades, diversitat mal atesa, problemes greus de convivència, situacions d’assetjament escolar, patiment emocional i desigualtats socials que condicionen el procés d’aprenentatge. Totes aquestes qüestions recauen massa sovint sobre un personal educatiu que sosté el sistema amb un esforç extraordinari i un desgast personal inassumible.

Els i les mestres fan molt més del que els pertoca. Se’ls exigeix que siguin, alhora, docents, educadors emocionals, mediadors de conflictes, referents socials i un suport constant per a alumnat i famílies. Aquesta sobrecàrrega no és justa ni viable, i posa en risc tant la salut del personal educatiu com la qualitat educativa que mereixen els infants i joves.

Les famílies, per la seva banda, veuen com l’escola —que hauria de ser un espai segur, inclusiu i protector— sovint no pot donar resposta a totes les necessitats que se li plantegen. Això genera angoixa, desconfiança i desigualtats, especialment entre l’alumnat en una situació de vulnerabilitat més alta.

Sense recursos no hi ha escola inclusiva

L’educació és la base de la igualtat d’oportunitats, de la cohesió social i del benestar col·lectiu. Sense una educació forta i ben dotada, no hi ha una societat justa possible.

És per això que La Intersindical denunciem que no es pot parlar d’escola inclusiva ni de benestar emocional sense recursos reals. No n’hi ha prou amb discursos ni amb protocols buits: calen equips educatius complets, estables i reconeguts, capaços d’abordar les necessitats educatives, socials i emocionals de l’alumnat.

En aquest sentit, la incorporació estructural de la figura de l’educador/a social als centres educatius és imprescindible. No com un recurs puntual ni excepcional, sinó com a part essencial de l’equip educatiu.

El paper imprescindible de les educadores i educadors socials

Les educadores i educadors socials aporten una mirada social, preventiva i comunitària que permet abordar tot allò que condiciona l’aprenentatge més enllà de l’aula: la convivència, el vincle educatiu, la vulnerabilitat social i emocional i la relació entre l’escola, les famílies i l’entorn.

Treballen colze a colze amb els docents i les famílies perquè:

• cap infant quedi enrere
• cap jove es perdi pel camí
• cap família se senti sola davant les dificultats

Prescindir d’aquesta figura als centres educatius, especialment als de màxima complexitat, és una decisió política que empitjora l’atenció a l’alumnat i precaritza encara més el sistema educatiu públic.

Una reivindicació compartida i necessària

El col·lectiu de 85 educadors i educadores socials que van ser apartats dels centres el setembre passat ha mantingut, des d’aleshores, una activitat constant de denúncia. Ha estat present al Parlament de Catalunya, s’ha reunit amb la consellera d’Educació i el seu equip, i ha iniciat contactes amb forces polítiques, sindicats i entitats socials.

Les seves demandes són plenament compartides per La Intersindical, que fa temps que defensem públicament:

• Que les places d’educadors i educadores socials siguin estructurals, amb la creació del cos corresponent dins del Departament d’Educació.
• El retorn als centres de màxima complexitat, on aquesta figura és més necessària, treballant amb equips socials complets amb TS i TIS.
• El reconeixement del grup A1, d’acord amb les funcions i responsabilitats que desenvolupen.

Actualment, el col·lectiu està pendent d’una segona compareixença al Parlament, aquesta vegada amb el suport de la majoria parlamentària. Ara, però, és clau sumar el màxim nombre de suports i adhesions de la comunitat educativa i social perquè la pressió col·lectiva és imprescindible per a fer possible aquest canvi.

La Intersindical, per una educació de qualitat

Aquesta no és una lluita corporativa. És una lluita pels drets dels infants i joves, pel benestar de les famílies i per la dignitat de l’educació pública. La Intersindical exigim responsabilitat política, una inversió real i un compromís ferm amb una educació que no només ensenyi, sinó que també acompanyi.

El Departament d’Educació ha traslladat als sindicats un esborrany d’ordre de calendari que preveu avançar l’inici del curs escolar al 8 de setembre durant els pròxims tres cursos. Aquesta decisió es presenta com una mesura de previsió i estabilitat, però en realitat evidencia un cop més la manca de respecte envers la feina no lectiva dels docents.

La Intersindical denunciem que no es pot parlar de planificació educativa amb marges tan estrets. Avançar l’inici de curs redueix de manera dràstica el temps imprescindible per preparar el curs amb garanties, i per a elaborar les programacions, coordinar els equips docents, organitzar els horaris, preparar l’acollida de l’alumnat i revisar els projectes educatius de centre.

La feina docent no comença el primer dia de classe. Invisibilitzar la tasca no lectiva és una constant del Departament, que continua prenent decisions d’esquena als centres i a la realitat quotidiana de les escoles i instituts.

A aquesta manca de respecte professional s’hi afegeix un factor clau que el Departament continua ignorant: l’emergència climàtica. Avançar l’inici del curs a principis de setembre significa fer classes en un context de temperatures cada cop més elevades i amb onades de calor recurrents que afecten directament la salut i el benestar de l’alumnat i del personal docent.

Els centres educatius no estan preparats per assumir classes amb les temperatures pròpies de l’inici de setembre. Aules sense climatització adequada, edificis antics, manca d’ombres als patis i protocols insuficients fan que, any rere any, es repeteixin situacions de risc, inclosos desmais d’alumnes i unes condicions de treball i d’aprenentatge clarament inadequades.

Parlar d’“estabilitat” quan les adjudicacions arriben tard, les plantilles s’incorporen amb el curs ja començat i la burocràcia no deixa de créixer és una fal·làcia. En aquest context, avançar l’inici del curs només incrementa el desgast del professorat i dificulta encara més una posada en marxa rigorosa i pedagògicament sòlida del curs.

La Intersindical defensem que qualsevol modificació del calendari escolar ha de ser fruit d’una negociació real, i s’ha de basar en el respecte a la professionalitat docent i en una planificació realista pensada des dels centres, i no des dels despatxos de Via Augusta.

No acceptarem en cap cas decisions unilaterals que precaritzen la feina educativa sota el pretext d’una falsa modernització del calendari.

Els límits de la mesa ja s’han fet evident

Les darreres trobades entre l’Administració educativa i la part social han confirmat allò que fa temps que es percep als centres: la negociació institucional, per si sola, no dona resposta a la complexitat del conflicte educatiu.

No es tracta només de la manca de propostes concretes, sinó d’un model que cronifica l’espera, fragmenta les demandes i dilueix la responsabilitat política en estudis, comissions i terminis indefinits. Quan el debat s’allarga sense decisions, qui en paga el cost són els centres.

Què es posa sobre la taula (i què no)

A la mesa sectorial s’han abordat diversos àmbits que, sobre el paper, afecten les condicions laborals del professorat. Ara bé, la manera com es tracten evidencia la manca d’un plantejament global i transformador.

Les qüestions que hi ha sobre la taula són:

• Retribucions, amb el reconeixement explícit que el personal educatiu, especialment el que s’ha integrat al sistema més tard, té un sou insuficient per a fer front al cost de la vida al nostre país. Malgrat això, no s’ha presentat cap proposta concreta de millora universal ni cap mecanisme real per recuperar el poder adquisitiu que s’ha perdut.
• Complements i compensacions parcials, com la pernoctació, la coordinació digital o determinats càrrecs, es plantegen de manera fragmentada i sense una visió de conjunt que beneficiï tot el col·lectiu.
• Carrera professional. Es parla de convocatòries de càtedres, estadis i oposicions, però no s’aborda el desequilibri estructural que arrossega el sistema ni el deute acumulat amb els docents.
• Educació inclusiva. Se situa en un segon pla i és derivada a futurs espais de treball, tot i que als centres la manca de recursos, les ràtios elevades i la sobrecàrrega són una realitat urgent.
• Ràtios, plantilles i organització del treball són reconegudes com a problemàtiques existents però ajornades a comissions i estudis, sense compromisos clars ni un calendari d’aplicació.
• Temporalitat i estabilització són presentades com a processos en estudi o pendents de desenvolupament normatiu, tot i que responen a obligacions legals que fa anys que s’haurien d’haver resolt.

El denominador comú de tot plegat és clar: moltes paraules, molts condicionants i cap decisió estructural.

Delegar-ho tot és perdre capacitat de pressió

Deixar tot el poder de negociació en mans de la mesa sectorial és un error estratègic. No pas perquè la negociació no sigui necessària, sinó perquè sense força del col·lectiu al darrere no hi pot haver una negociació real.

La dinàmica actual converteix qüestions centrals —sou, ràtios, inclusió, condicions de treball— en dossiers tècnics que avancen lentament mentre el deteriorament als centres continua.

Quan la mesa es converteix en un fi en si mateixa, el conflicte es desactiva. I això beneficia sempre la part que té el poder pressupostari i normatiu, és a dir, l’Administració.

Els centres no poden continuar assumint el cost del bloqueig

Als centres educatius la situació és clara:

• claustres tensionats
• equips directius desbordats
• professionals que assumeixen responsabilitats i funcions creixents sense prou temps ni reconeixement
• decrets que es volen fer complir sense que s’hi destini una dotació suficient

Demanar paciència mentre no arriben les decisions és traslladar la responsabilitat institucional al personal docent, i això no és acceptable ni a nivell laboral ni polític.

Assemblees, coordinació i iniciativa col·lectiva

La sortida no vindrà d’esperar una proposta miraculosa a la pròxima mesa que es convoqui. Vindrà, en tot cas, de recuperar el protagonisme col·lectiu mitjançant:

• assemblees de centre i territorials,
• coordinació entre claustres,
• debat compartit sobre prioritats reals,
• calendaris de mobilització decidits des de la base.

Quan els objectius i els tempos els marca el personal docent organitzat, la negociació deixa de ser una escenificació i passa a ser una conseqüència.

Mobilitzar no és un recurs extrem: és una eina imprescindible

La Intersindical defensem que els carrers i els centres han de tornar a marcar el ritme. No per substituir la negociació, sinó per a fer-la possible.

Les properes mobilitzacions no són un caprici ni una fugida endavant. Són la resposta lògica a un bloqueig sostingut i a una realitat que ja no admet més ajornaments.

Organitzar-nos, mobilitzar-nos i decidir col·lectivament és avui l’única via per defensar l’educació pública, la nostra llengua (permanentment amenaçada) i les condicions laborals del col·lectiu.