Quan la negociació no avança, el protagonisme ha de ser dels centres
Els límits de la mesa ja s’han fet evident
Les darreres trobades entre l’Administració educativa i la part social han confirmat allò que fa temps que es percep als centres: la negociació institucional, per si sola, no dona resposta a la complexitat del conflicte educatiu.
No es tracta només de la manca de propostes concretes, sinó d’un model que cronifica l’espera, fragmenta les demandes i dilueix la responsabilitat política en estudis, comissions i terminis indefinits. Quan el debat s’allarga sense decisions, qui en paga el cost són els centres.
Què es posa sobre la taula (i què no)
A la mesa sectorial s’han abordat diversos àmbits que, sobre el paper, afecten les condicions laborals del professorat. Ara bé, la manera com es tracten evidencia la manca d’un plantejament global i transformador.
Les qüestions que hi ha sobre la taula són:
- Retribucions, amb el reconeixement explícit que el personal educatiu, especialment el que s’ha integrat al sistema més tard, té un sou insuficient per a fer front al cost de la vida al nostre país. Malgrat això, no s’ha presentat cap proposta concreta de millora universal ni cap mecanisme real per recuperar el poder adquisitiu que s’ha perdut.
- Complements i compensacions parcials, com la pernoctació, la coordinació digital o determinats càrrecs, es plantegen de manera fragmentada i sense una visió de conjunt que beneficiï tot el col·lectiu.
- Carrera professional. Es parla de convocatòries de càtedres, estadis i oposicions, però no s’aborda el desequilibri estructural que arrossega el sistema ni el deute acumulat amb els docents.
- Educació inclusiva. Se situa en un segon pla i és derivada a futurs espais de treball, tot i que als centres la manca de recursos, les ràtios elevades i la sobrecàrrega són una realitat urgent.
- Ràtios, plantilles i organització del treball són reconegudes com a problemàtiques existents però ajornades a comissions i estudis, sense compromisos clars ni un calendari d’aplicació.
- Temporalitat i estabilització són presentades com a processos en estudi o pendents de desenvolupament normatiu, tot i que responen a obligacions legals que fa anys que s’haurien d’haver resolt.
El denominador comú de tot plegat és clar: moltes paraules, molts condicionants i cap decisió estructural.
Delegar-ho tot és perdre capacitat de pressió
Deixar tot el poder de negociació en mans de la mesa sectorial és un error estratègic. No pas perquè la negociació no sigui necessària, sinó perquè sense força del col·lectiu al darrere no hi pot haver una negociació real.
La dinàmica actual converteix qüestions centrals —sou, ràtios, inclusió, condicions de treball— en dossiers tècnics que avancen lentament mentre el deteriorament als centres continua.
Quan la mesa es converteix en un fi en si mateixa, el conflicte es desactiva. I això beneficia sempre la part que té el poder pressupostari i normatiu, és a dir, l’Administració.
Els centres no poden continuar assumint el cost del bloqueig
Als centres educatius la situació és clara:
- claustres tensionats
- equips directius desbordats
- professionals que assumeixen responsabilitats i funcions creixents sense prou temps ni reconeixement
- decrets que es volen fer complir sense que s’hi destini una dotació suficient
Demanar paciència mentre no arriben les decisions és traslladar la responsabilitat institucional al personal docent, i això no és acceptable ni a nivell laboral ni polític.
Assemblees, coordinació i iniciativa col·lectiva
La sortida no vindrà d’esperar una proposta miraculosa a la pròxima mesa que es convoqui. Vindrà, en tot cas, de recuperar el protagonisme col·lectiu mitjançant:
- assemblees de centre i territorials,
- coordinació entre claustres,
- debat compartit sobre prioritats reals,
- calendaris de mobilització decidits des de la base.
Quan els objectius i els tempos els marca el personal docent organitzat, la negociació deixa de ser una escenificació i passa a ser una conseqüència.
Mobilitzar no és un recurs extrem: és una eina imprescindible
La Intersindical defensem que els carrers i els centres han de tornar a marcar el ritme. No per substituir la negociació, sinó per a fer-la possible.
Les properes mobilitzacions no són un caprici ni una fugida endavant. Són la resposta lògica a un bloqueig sostingut i a una realitat que ja no admet més ajornaments.
Organitzar-nos, mobilitzar-nos i decidir col·lectivament és avui l’única via per defensar l’educació pública, la nostra llengua (permanentment amenaçada) i les condicions laborals del col·lectiu.