La Intersindical constatem, una vegada més, la manca de voluntat real del Departament d’Educació a l’hora d’abordar les millores urgents que necessita el sistema educatiu públic. L’Administració es va presentar a la mesa sectorial del passat 18 desembre de 2025 sense cap proposta en matèria retributiva i sense oferir mesures significatives pel que fa a la resta de reivindicacions clau per a la millora de les condicions laborals i de la qualitat educativa.

Aquesta actitud suposa una nova dilació que cronifica els problemes estructurals de l’educació al nostre país, i no fa altra cosa que agreujar el malestar evident de qui trepitja els centres: el conjunt del personal educatiu. Davant d’aquest escenari, La Intersindical considerem imprescindible reprendre i intensificar la mobilització.

Convocatòria de mobilitzacions 

Cal que el Departament rectifiqui i assumeixi compromisos ferms i immediats. En cas contrari, s’activaran les dues mobilitzacions previstes:

• El 24 de gener tornarem a sortir al carrer en una nova manifestació massiva.
• L’11 de febrer iniciarem un cicle de vagues del personal educatiu.

Els objectius són evitar més dilacions distractores i forçar un canvi real d’actitud del Govern. L’abast i continuïtat de les mobilitzacions s’ha de decidir de la manera més àmplia, participativa i unitària possible, i han de comptar amb el protagonisme dels claustres i del conjunt de la comunitat educativa. 

Com ja vam anunciar el passat setembre, La Intersindical apostarà per fer vagues de caràcter indefinit, amb la màxima organització als centres educatius per tal de mantenir una pressió constant que posi el govern contra les cordes. Considerem que només així podrem assolir les nostres demandes col·lectives.

Objectius irrenunciables

La Intersindical defensem un conjunt de reivindicacions per dignificar les condicions laborals i garantir una educació pública de qualitat:

• Reversió de la pèrdua de poder adquisitiu del personal educatiu, amb una clàusula salarial d’actualització anual segons l’IPC.
• Increment dels complements retributius per compensar la pèrdua que s’ha anat acumulant els darrers anys.
• Reducció de ràtios i augment de plantilles per atendre adequadament la diversitat de l’alumnat.
• Reducció efectiva d’una burocràcia que ofega la tasca educativa.
• Més democràcia als centres educatius. Derogació dels decrets de Plantilles, de Direccions i d’Autonomia de Centres.
• Currículums consensuats, que incorporin les demandes del professorat i que necessàriament han de revertir el desmantellament del batxillerat a què s’ha abocat el govern.

Mà estesa i vocació unitària

La Intersindical estenem la mà per a sumar forces amb la resta d’organitzacions sindicals del país. Per molt que alguns actors pretenguin excloure’ns de les convocatòries de mobilització, nosaltres continuarem sent-hi. No defallirem en la lluita per unes condicions laborals dignes i per una educació pública, de qualitat i en català. 

Organització als centres

Fem una crida als centres educatius del país a convocar assemblees i organitzar-se a nivell intern. Només amb una resposta col·lectiva que sigui disciplinada i forta podrem obligar l’Administració a fer canvis reals.

Suma’t al la nostra lluita: afilia’t a La Intersindical.

Fa vint anys que a Catalunya no es convoca un concurs de trasllats autonòmic. Vint anys de bloqueig administratiu, de precarització encoberta i de drets retallats per a milers de docents. Aquesta situació és especialment greu als Centres de Formació d’Adults (CFA), que des de fa dues dècades no poden regularitzar la seva situació laboral ni consolidar places amb normalitat.

El curs passat, el Departament d’Educació, amb el PSC al capdavant, va anunciar públicament que el concurs de trasllats català es convocaria aquest curs. No era una demanda nova, ni cap concessió extraordinària: era el mínim imprescindible per a començar a corregir una anomalia que s’ha anat cronificant.

Ara, però, Educació comunica que no hi haurà concurs. Aquest és un nou incompliment que deixa en evidència la manca de voluntat política real de posar fi a aquesta situació.

Tot això contrasta amb el que passa a altres territoris de l’Estat, en els quals els concursos de trasllats autonòmics es convoquen amb regularitat. A Catalunya, una vegada més, la plantilla docent és maltractada per l’Administració, que d’aquesta manera normalitza un greuge.

Fa uns mesos La Intersindical ens vam mobilitzar per exigir la convocatòria del concurs de trasllats català. Davant d’aquesta pressió, i dos dies abans de la data prevista, la consellera va assegurar que el concurs es faria, la qual cosa va suposar la desconvocatòria de la protesta. L’anunci actual demostra que aquella promesa no s’ha complert.

Aquest nou incompliment se suma al conjunt de problemàtiques que han abocat el professorat a una situació de precarietat estructural. La manca d’un concurs de trasllats català, que impedeix estabilitzar places i projectes professionals, és un motiu més que justifica la vaga del pròxim 11 de febrer. Una vaga que ha de servir per denunciar la pèrdua de poder adquisitiu, la degradació de les condicions laborals, la manca de planificació i el menyspreu sistemàtic als drets del personal educatiu.

La mobilització és una eina imprescindible per a aconseguir millores al diversos nivells. Fem-la servir!

El País Valencià ens indica cap on hem d’anar

Les mobilitzacions educatives que hi ha en marxa al País Valencià -amb la vaga convocada per l’STEPV i altres sindicats amb el suport de comunitats educatives àmplies- són molt més que una protesta sectorial. Representen una resposta clara i valenta davant una ofensiva política que pretén reduir recursos, desmantellar estructures públiques i afeblir la cohesió lingüística i social.

Des de Catalunya observem com el País Valencià ens marca el camí cap a un nou cicle de mobilització i, si cal, de vagues.

Retallades, precarietat i regressió lingüística: un avís per a tots els Països Catalans

Les dades que denuncien els companys de l’STEPV són contundents: milers de places docents suprimides en dos cursos, ràtios més altes, càrrega de treball creixent i una pèrdua constant de qualitat al servei educatiu públic. Aquesta degradació afecta mestres, personal de secundària, professorat d’FP, EOI i conservatoris.

Alhora, les polítiques del govern valencià han reforçat un model que pot diluir el valencià com a llengua vehicular i afeblir la seva funció vertebradora. La mobilització no s’explica sense aquesta dimensió lingüística: defensar la nostra llengua és defensar també l’educació pública com a pilar de cohesió i justícia social.

Aquesta lluita no és aliena a la de Catalunya. També aquí hem patit retallades estructurals, càrrega de feina insostenible, pressió burocràtica i un constant infrafinançament. I també aquí el català és objecte d’ofensives polítiques i judicials que volen limitar-ne l’ús social i educatiu.

La força de la comunitat educativa valenciana, capaç de confluir en vagues i en accions sostingudes, ens envia un missatge inequívoc: la resignació no és una opció. Quan la qualitat educativa, els drets laborals i la llengua estan en risc, la mobilització és imprescindible.

A Catalunya es comencen a obrir espais de tensió i malestar que demanen resposta col·lectiva. Les condicions laborals no milloren, la càrrega administrativa no disminueix, la inversió continua sent insuficient i el català continua sense ser la llengua realment vehicular de molts centres. El País Valencià ens mostra que només amb una mobilització sostinguda es poden revertir aquestes dinàmiques.

El que està passa al sud és un mirall d’unes problemàtiques comunes. Quan l’STEPV i la plataforma per l’ensenyament públic decideixen dir prou, quan les comunitats educatives s’alcen i quan la defensa de la llengua esdevé motor de mobilització, ens sentim directament  interpel·lats.

Compartim les seves reivindicacions:

• Reversió de retallades i recuperació de plantilles.
• Millores salarials i recuperació del poder adquisitiu.
• Ràtios més baixes i condicions laborals dignes.
• Defensa del català com a llengua vehicular.
• Protecció i reforçament de l’educació pública.

Aquestes mateixes demandes són les que fa anys que defensem a Catalunya.

La vaga al País Valencià mostra que l’educació pública als Països Catalans pot recuperar força i centralitat. Però, perquè això sigui possible, a Catalunya també hem de fer el pas de construir unitat, sumar comunitats educatives i preparar un cicle de mobilitzacions capaç de revertir retrocessos i conquistar drets.

Un cop més, el País Valencià ens marca el camí!