Ni negociació, ni diàleg, ni col·laboració en una situació greu com la que estem vivint de cara a la tornada als centres educatius del setembre. Des de la Intersindical-CSC avui hem assistit atònits a un nou ajornament de la mesa sectorial de negociació del personal docent en la qual se’ns havia de presentar la proposta de condicions d’inici del curs vinent. També s’ha ajornat la reunió d’avui de la comissió paritària de prevenció de riscos laborals, òrgan clau en aquesta època de pandèmia. Fa setmanes que se’ns diu que se’ns convocarà, però s’ha decidit anar xutant la pilota endavant a base de suposats imprevistos i complicacions que ens han portat a les portes de juliol sense saber encara com serà el setembre.

Així, doncs, sembla que el Departament d’Educació ha decidit no parlar ni negociar amb els representants dels treballadors per abordar i decidir les mesures necessàries per al setembre entre tots.

Des de la Intersindical-CSC hem mostrat voluntat constructiva i de diàleg fins a l’últim moment davant la necessitat de garantir el dret a l’educació presencial però també a la salut i la seguretat de tots, des d’alumnes a docents i altres treballadors, passant per les famílies i tota la gent que envolta els centres educatius. Des de la Direcció General de Professorat, i fins i tot el mateix Conseller d’Educació, ens havien promès i assegurat que el Departament d’Educació tenia voluntat de negociació, de diàleg sovintejat i fluid i de col·laboració. Bones paraules, però buides. Hem xocat amb una paret que no escolta ningú i que no té cap intenció de fer un treball conjunt amb tots els agents que formem la comunitat educativa del nostre país.

No són una sorpresa aquesta actitud i aquest funcionament, el Departament ni tan sols va escoltar els seus propis serveis de prevenció de riscos laborals per a les mesures de la reobertura de juny.

Tenim informacions que indiquen que el 30 de juny es publicaran les línies generals per a setembre i el dia 2 de juliol es publicarà la resolució definitiva. Ara ens han dit que ens reunirem el dia 29 o 30 per fer la mesa de negociació ajornada. És evident que no hi ha marge (ni intenció) de cap canvi en els plantejaments que ens presenti el Departament, uns plantejaments que els sindicats ens trobarem per sorpresa quan arribem a la mesa, atès que no se’ns ha facilitat cap documentació sobre la qual proposar esmenes o possibles canvis.

Els membres de la Intersindical-CSC anirem a la mesa perquè som representants dels treballadors i ens devem a ells, i hi direm les coses clares, però constatem un cop més que el Departament d’Educació utilitza la Mesa Sectorial de Negociació com un tràmit i que fa els possibles perquè la capacitat d’incidència dels sindicats en aquests processos sigui mínima. Els treballadors tenen dret a saber com s’està gestionant aquesta situació, i per això volem posar llum de manera oberta i transparent a una manera de funcionar que ha de canviar urgentment.

Som conscients des de l’inici de la pandèmia que gestionar aquesta situació no és fàcil i que s’han de prendre decisions complicades, però el que denunciem avui no és la presa d’unes decisions o unes altres, sinó la gran manca continuada d’informació, de transparència, de diàleg, de sensibilitat per tot el col·lectiu i de voluntat negociadora. Aquestes mancances, com ja havíem denunciat repetidament des de la Intersindical-CSC, han creat una gran incertesa i neguit a tota la societat, des dels treballadors que no saben com s’han de preparar ni com hauran de treballar fins a les famílies i alumnes que encara no saben en quines condicions assistiran als centres el curs vinent.

El curs s’ha acabat, i la nostra paciència i la de tota la comunitat educativa, també té un límit.

Article a càrrec de Marina Sureda, professora i membre de la Intersindical-CSC Educació al Vallès Occidental. Publicat originalment a Nació Digital.

“Emergència educativa”. Així és com el conseller Bargalló va anomenar l’estat en el qual es troba l’educació catalana de cara al curs vinent. Però el problema és que l’emergència no comença al setembre sinó que la tenim a sobre des del primer dia que es van tancar les aules i el Govern no n’ha estat conscient fins ara, o, almenys, no ha actuat en conseqüència en aquesta gestió de la crisi de la Covid-19.

Des del primer dia de confinament s’ha anat tard i malament en gairebé totes les mesures preses. No hi ha hagut instruccions clares i directes que ajudessin els docents i els alumnes a adaptar-se a les noves circumstàncies, no s’ha dotat de més recursos per poder fer front a les dificultats i les desigualtats que han generat el confinament —és més, es van aturar els nomenaments de les substitucions i encara es comptava amb una plantilla més reduïda—, els materials de connectivitat per a l’alumnat que ho necessitava no ha arribat a totes les llars que els calia i s’ha deixat absolutament fora de la presa de decisions tota la comunitat educativa, inclosos els representants dels treballadors que havien d’aplicar les mesures, com per exemple, el famós pla de reobertura de centres. Tot això són exemples de la gestió de l’educació durant el confinament que ja feien pensar que el retorn a les aules no seria gaire millor.

about:blank

El Departament d’Educació ha tingut gairebé tres mesos per pensar i preparar una reobertura amb les garanties suficients per poder preservar el dret a la salut i el dret a l’educació, que han d’anar estrictament de la mà en els temps que corren, per responsabilitat social. Tres mesos que no han servit ni tan sols per garantir que hi hagi material d’higiene de mans a tots els centres i que alguns l’hagin hagut de portar de casa els mateixos docents o aportar-lo les famílies. Altres sistemes educatius europeus com l’alemany, el grec o el portuguès, han pogut garantir aquests drets i a més a més no només ho han fet per una part dels alumnes, sinó per a tots els infants i joves.

Malgrat que el retorn a les aules no hagi estat el que s’esperava, ara s’hauria d’estar preparant el curs vinent. Un Departament que vulgui aplicar polítiques d’esquerres hauria d’aprofitar la crisi per convertir-la en una oportunitat i repensar i consolidar un servei públic essencial i dotar-lo de mitjans estructurals, no només conjunturals i transitoris. Si realment se li té aquesta consideració de servei públic essencial, s’hauria de començar a posar remei a les grans mancances estructurals que arrossega des d’abans i tot de les retallades de 2010. Tot i ser conscients que sense que Catalunya patís un dèficit fiscal de 16.000 milions anuals seria més fàcil arribar al 6% del PIB d’inversió en educació que marca la LEC —o al 7% que demanem des de la Intersindical-CSC—, s’ha de fer i hi ha marge per un esforç per anar pujant de la manera més àgil possible de l’irrisori 3,67% que tenim actualment.

Com a institució que és, l’escola ha de poder garantir la justícia social, els drets i la igualtat del seu bé més preuat, els infants i joves d’aquest país. I per fer això necessita tenir les eines i els mitjans necessaris. Per posar aquests infants i joves al centre de les polítiques educatives cal que els perímetres funcionin. El curs que començarà al setembre ha de poder garantir l’assistència als centres de tots els alumnes tots els dies en l’horari habitual d’abans que una pandèmia mundial ens fes trontollar els esquemes. La presencialitat és la mesura més igualadora que tenim ara per ara i ens ajuda a minimitzar les desigualtats socials i la segregació escolar.

En temps de pandèmia, per poder garantir això es necessiten més espais, que volem pensar que ja s’hi està treballant, i més personal. Segons els nostres càlculs, es necessita un increment mínim de 30.000 docents per començar el curs amb els mitjans suficients per garantir el funcionament del sistema educatiu respectant tots els drets i necessitats dels alumnes, garantint l’atenció necessària i complint totes les normes de prevenció i salut fruit de la pandèmia. Considerem que és una xifra raonable i realista i que s’allunya de proclames fàcils de doblar plantilles quan sabem que ni tan sols existeix aquesta quantitat de docents.about:blankjavascript:false

No sabem quines seran les condicions sanitàries a l’hora de començar el curs, però això no és excusa per tenir ja els diferents escenaris treballats i consensuats. L’única gran certesa que tenim sobre com afectarà el coronavirus a l’entorn educatiu és que tenim moltíssimes incerteses, per tant, les campanyes propagandístiques maquillades de ciència són molt perilloses si ens han de fer abaixar la guàrdia. Els treballadors de l’educació, les famílies i la societat en general han fet un esforç gegantí per adaptar-se al confinament. Aquesta adaptació en temps rècord de tothom, però també dels docents, a les dures circumstàncies a les quals ens va abocar la crisi sanitària hauria de ser aplaudida i reconeguda com es mereix i no estar patint una campanya de desprestigi que, a més d’estar mal enfocada pel que fa a l’objectiu, és contraproduent si el que realment es vol és un setembre en unes millors condicions. Jugar a afeblir la força negociadora pot ser molt perillós.

Tot i que en molts casos les crítiques de l’opinió pública a la gestió de la crisi per part del Departament d’Educació han tingut motius de pes per ser-hi, s’ha fixat el focus de manera intencionada en les polítiques educatives per deixar de banda altres polítiques socials i de conciliació familiar, com el permís retribuït, que tant s’han trobat a faltar en temps de confinament i de desconfinament. La solució no passa per enfrontar uns treballadors amb uns altres, sinó per l’enfortiment de les polítiques socials en general.

Des de la Intersindical-CSC continuem pensant que la via més constructiva i eficaç d’afrontar la relació amb el Departament és la del diàleg i la negociació. És l’hora que el Govern estigui a l’altura i prepari el curs vinent tenint en compte la comunitat educativa i abocant-hi tots els recursos necessaris. Perquè la responsabilitat de poder garantir el dret a l’educació ens la fem també nostra demanem que el Govern no torni a desaprofitar una altra oportunitat de fer les coses bé i no segueixi obviant els agents que els poden donar un punt de vista indispensable per afrontar com toca aquesta emergència educativa que fa dies que vivim.

El retorn a les aules i la reobertura de centres educatius ha estat un tema d’intens debat i treball dins del nostre sindicat, però també en la societat en general. La Intersindical-CSC, com a representants dels treballadors de l’educació i com a sindicat de classe, ens posem al costat de tots els treballadors i volem formar part de la solució, no del problema, de cara al retorn de setembre.

Creiem que cal ser constructius i treballar en una solució realista que garanteixi el dret a l’educació presencial i el dret a la salut i la seguretat (no hem de perdre de vista que la pandèmia no s’ha acabat). Som conscients que s’han de reobrir els centres educatius per a tothom perquè l’educació presencial és una necessitat social, un bé per a tothom que cal recuperar, sobretot per a infants i adolescents, que necessiten l’escola i l’institut per socialitzar-se, relacionar-se, compartir, jugar, descobrir i aprendre plegats. I creiem que aquest cop es pot fer bé, i s’ha de fer bé. I diem educació presencial perquè l’educació no s’ha perdut, no ha desaparegut, ningú ha aprofitat la pandèmia per fer vacances: els docents han fet una tasca i un esforç vital de reinvenció, de proximitat i de treball que cal reconèixer, valorar i aplaudir. Ningú estava preparat per una pandèmia mundial i tothom ha fet tot el que ha pogut per tirar endavant: els docents, les famílies, els nens i tota la societat.

Durant els últims mesos se’ns ha escoltat i informat poc des del Govern de la Generalitat de Catalunya i des del Departament d’Educació, però amb les informacions que hem pogut anar recollint hem pogut fer una anàlisi, segurament incompleta, de la realitat i del futur immediat del sistema educatiu. El que tenim clar és que, a hores d’ara, després de dir el que pensàvem de com s’ha fet la reobertura de juny, de donar suport directe a direccions i docents i d’oferir-nos a denunciar a Inspecció de Treball qualsevol irregularitat o deficiència que detectin els treballadors de cada centre educatiu, el que hem de tenir com a prioritat central és el retorn de setembre, que serà (o ha de ser) el retorn real, el retorn de tothom a les aules.

Seguim amb voluntat de diàleg, amb voluntat de treballar per arribar a la millor solució, de manera constructiva. Animem el Departament d’Educació a escoltar tots els agents de la comunitat educativa i recollir les propostes, la col·laboració i inquietuds de cadascú.

De cara a setembre hi ha dos temes cabdals: els espais i els professionals, la plantilla. És evident que, segons les ràtios, criteris i informacions que el mateix departament ha compartit i estipulat les últimes setmanes (no ens inventem res), tant els espais com les plantilles hauran d’augmentar (i qui sap si també els horaris hauran de patir modificacions importants). Sobre els espais, poc hi tenim a dir, el Departament ja ha anunciat que treballa i treballarà conjuntament amb ajuntaments i entitats de tota mena a la recerca de nous espais per a l’alumnat. És un tema important del qual farem seguiment.

Sobre la plantilla, fem èmfasi un cop més en què hem basat les nostres estimacions en els criteris i les ràtios que ha anat proposant el Departament d’Educació (l’únic que disposa de totes les dades reals i que pot fer un càlcul ajustat). Calculem que per al funcionament del sistema educatiu respectant tots els drets i necessitats dels alumnes, garantint l’atenció necessària i complint totes les normes de prevenció i salut fruit de la pandèmia, caldria augmentar la plantilla aproximadament en 30.000 professionals com a mínim per començar el curs (recordem que hi ha al voltant de 5.000 centres educatius a Catalunya).

El nostre càlcul es basa en una mostra representativa de població i de centres, i sense caure en proclames fàcils com afirmar que per a reduir les ràtios a la meitat caldria el doble de docents. El nostre país és divers, tenim zones molt diferents i ràtios de tota mena, i molts centres que ja fan desdoblaments de grups habitualment, no ens n’oblidem.

No obstant això, repetim que l’únic que té les dades totals, reals i adequades per treballar en aquest aspecte és el Departament d’Educació, i és per això que, més enllà d’intentar fer càlculs i propostes pel nostre compte, volem seure a parlar-ne amb el Departament. Necessitem conèixer amb detall tota la informació de què disposen fins ara per poder treballar amb totes les eines i negociar per trobar conjuntament la millor manera d’articular la tornada presencial tan necessària per a tota la societat.

Tècnicament, a més, creiem que l’increment de personal docent, sigui quin sigui el número final, ha de ser vehiculat a través de places vacants adjudicades a juliol per a tot el curs, hi hagi vacuna o no durant el transcurs d’aquest. No es pot caure en el parany d’inventar-se places de substituts (que realment no substituirien a ningú) per després despatxar milers de treballadors precipitadament quan es trobi una cura. A l’educació li cal estabilitat i mesures, com dèiem, pensades amb mirada llarga per millorar un servei essencial molt castigat per les retallades i la precarització. Per tant, proposem trobar la manera que aquest replantejament de l’educació a causa de la crisi serveixi perquè en surti més fort un cop tot hagi passat.

Així doncs, des de la Intersindical-CSC creiem, com ja vam dir fa dies, que ara que tothom ha vist les debilitats de tots els serveis públics és un bon moment per enfortir-los amb mesures que tinguin visió de futur, no pensades només de manera provisional, perquè el sector públic en general segueix patint problemes i retallades estructurals, com dèiem, que venen de lluny.

I no tot s’acaba amb els docents i el personal de suport necessari, sinó que l’escola ofereix més serveis, com el de menjadors, essencial (si no vital) per a molts alumnes i famílies. En aquest cas, més que un número, el que demanem és que es treballi des d’ara mateix a la recerca de nous espais de menjador per a cada centre, ja que sovint els menjadors són massa petits, estan massificats i es fan fins a tres torns (en dues hores) per dinar amb alumnes que acaben dinant tard i corrents. Què passarà ara si hi ha d’haver distància i menys aforament? Cal pensar-ho i planificar-ho amb temps. Sobre el personal, caldrà fixar la contractació de tot el que calgui per garantir que es compleixen les mesures de seguretat necessàries perquè no es perdi cap servei ni dret essencial de l’àmbit educatiu.

Tampoc podem oblidar la neteja, un altre servei essencial (i ara més que mai). Caldria, com a primera mesura, que la gestió de les hores fos directa dels centres i dels ajuntaments, depenent en cada cas de qui contracta els serveis. D’aquesta manera seria més fàcil garantir que es prenen les mesures necessàries i es podria avançar cap a una correcta gestió de la situació.

Hi ha molts més temes a abordar, i ja som a juny, un mes clau en la planificació del setembre (perquè un cop feta la planificació, caldrà encara una gran preparació), així que la Intersindical-CSC seguim esperant l’oportunitat de ser part d’aquesta solució que esperem que es gestioni radicalment diferent de com s’ha fet la reobertura actual de final de curs.

Article a càrrec de Roger Castellanos Corbera i Lluís Hurtado Noguer, professors i representants de la Intersindical-CSC a la Comissió Paritària de Prevenció de Riscos Laborals del Personal del Departament d’Educació

El proppassat dilluns 1 de juny, per ordres del Departament d’Educació, els centres educatius dels territoris que havien entrat en fase 2 van obrir les portes. I ho van fer amb l’oposició unànime de les organitzacions sindicals, després que el conseller Josep Bargalló decidís tirar pel dret, dinamitant tots els ponts de diàleg amb els representants dels treballadors i treballadores, sense ni tan sols escoltar les nostres propostes. És per això que considerem que aquesta obertura no respon als criteris pedagògics i d’inclusió social, com sovint s’ha al·legat, sinó que s’ha basat en càlculs polítics i electorals que ignoren les garanties de salut i de seguretat laboral que exigim.

Des de fa setmanes hem presenciat una campanya mediàtica que ha aplanat el terreny a les decisions del Departament, deixant el conjunt de treballadors de la comunitat educativa en una tessitura molt difícil. En resum, s’han difós tres missatges principals: 1) La urgència d’obrir les escoles per garantir el dret a l’educació, especialment de les famílies més vulnerables; 2) La necessitat que els mestres assumissin una responsabilitat social equiparable a la que van assumir els professionals sanitaris; i 3) Que les classes i tutories telemàtiques no poden substituir la tasca presencial dels docents, en l’acompanyament emocional i pedagògic dels estudiants.

La paradoxa és que totes tres raons són plenament compartides per les organitzacions sindicals i, ens atrevim a dir, per tots els professionals de l’educació: 1) Som els primers que defensem la importància del dret de l’educació i la necessitat de dotar-nos dels recursos humans i materials necessaris per a garantir-lo efectivament. En conseqüència, som els últims que negarem mai la urgència d’obrir les escoles i d’oferir un servei públic de qualitat al conjunt de la comunitat educativa; 2) Els treballadors de l’educació som professionals amb vocació de servei públic i que assumim una gran responsabilitat social. No es poden equiparar ni jerarquitzar alegrement les tasques o la funció social que realitzem els diferents col·lectius de treballadors: tots som imprescindibles perquè la societat funcioni; 3) Els treballadors de l’educació no hem deixat de treballar en cap moment durant el confinament i, amb els escassos recursos i instruccions de què hem disposat, tots hem donat el millor de nosaltres mateixos als nostres estudiants. Per tant, ningú no és més conscient que nosaltres de les limitacions dels mitjans telemàtics en la nostra professió.

Així doncs, és inacceptable que s’insinuï que els treballadors de l’educació i els seus representants sindicals ens oposem a l’obertura de les escoles per simple comoditat o corporativisme, desatenent les raons que s’han esgrimit, com si no anessin amb nosaltres. S’han dit coses molt gruixudes que sembla que responguin a una campanya de desprestigi que poc té a veure amb la decisió de reobrir els centres educatius en plena crisi sanitària. Per això, tenint en compte que ni el conseller d’educació ni els opinòlegs professionals ens han volgut escoltar, hem considerat necessari aclarir quines són les garanties mínimes de seguretat i de salut que actualment manquen i que cal exigir, per tal que es pugui iniciar el curs que ve amb condicions.

Primer de tot, cal garantir les mesures de prevenció i protecció col·lectives i individuals: col·lectivament, hauria de ser una exigència bàsica que es realitzessin tests massius a la població. A part, caldria assegurar la correcta senyalització d’espais i recorreguts, marcar distàncies de seguretat, garantir espais suficients, instal·lar dispensadors de gel hidroalcohòlic i mampares on es necessitin, neteja i desinfecció dels espais comuns diversos cops al dia, etc. Cal proveir la comunitat educativa dels equips de protecció individual necessaris: mascaretes ffp2 per al personal i mascaretes quirúrgiques per a l’alumnat, pantalles facials per als treballadors del PAS i al professorat, si no pot usar mascareta per a poder parlar. Volem treballar, però amb seguretat per a tots, dels més petits als més grans.

D’altra banda, hi ha consideracions organitzatives que encara no s’han resolt: com es garanteix la proporció que ha estipulat per seguretat el mateix Departament d’Educació de 12-13 alumnes o màxim 15 per aula? S’haurà de compaginar la docència presencial amb la telemàtica? Com es quantificarà si és que finalment s’amplia la plantilla? I si fem classes presencials alternatives, cal dotar de càmeres i de connexió de fibra òptica a tots els centres suficientment potent com per poder emetre les classes a la meitat dels alumnes que es quedin a casa? Tinguem en compte que si es vol fer una docència completament presencial amb aquests criteris que ens han anat arribant, això significaria que almenys caldria doblar horaris o espais, i augmentar significativament la plantilla. On ubicarem l’alumnat als instituts i escoles que estan en barracons? Què passarà amb els centres d’educació especial? No tenim ni tan sols un pla general elaborat: no tenim ni idea de què volen fer i s’hauria de saber a finals de juny, com a màxim, per tal de centrar-nos a poder planificar bé el setembre!

Finalment, tenint en compte la legislació vigent, si qualsevol treballador (docent, PAS, d’empreses externes) considera que no s’està complint la normativa de prevenció i de seguretat ha de denunciar-ho als sindicats o a inspecció de treball. No es pot posar en perill la vida dels treballadors i de l’alumnat. Per això, ens trobem en una tessitura molt difícil: no hi ha les garanties mínimes per a la salut i la seguretat a hores d’ara, però som els primers que sostenim la necessitat de garantir les condicions perquè es pugui iniciar el curs, per tal de preservar el dret a l’educació. El problema és que aquesta situació els treballadors no tenim mitjans per resoldre-la, sinó que és el Departament d’Educació el que hauria de deixar de banda les lluites partidistes i les campanyes mediàtiques de curta volada, afrontant d’una vegada per totes la complexitat d’aquesta situació, reprenent el diàleg amb els representants sindicals i amb el conjunt de la comunitat educativa.